26/12/09


I tenia ganes de no sortir de casa, deixar la cortina oberta i mirar les gotetes que només són visibles sota els fanals mentre acabo el capítol que vaig deixar a mitges del llibre que llegia al tren l'últim dia d'universitat, o mentre em poso al dia de qualsevol sèrie que em faci riure, pensar, pensar molt, en mil coses, en com m'organitzo, en com m'ho faré, en que demà serà el dia més estressant de totes les vacances. Escoltar música de diumenge, perquè tinc sensació de diumenge, amb l'única diferència que avui no em tocarà acabar deures a correcuita a la matinada.

Però finalment sembla que el temps s'ha aturat i que els minuts han decidit que no els ve de gust que arribi demà i que es quedaràn quiets, sense avançar, observant com em moro d'impaciència. Ja m'he acabat el llibre, he mirat big bang i he escoltat totes les versions de domingo astromántico, i tot i així sembla que el temps no passa... Em sembla que està quedant clar que no em puc passar el dia sense sortir de casa.

21/12/09

Hi ha persones que neixen amb la sort de cara. Fa un parell d'anys no paro de sentir que sempre tinc sort. Els més sincers m'han donat a entendre que no me la mereixo, i fins i tot algú m'ha deixat anar un "fas fàstic" mig en broma. Jo crec que la vida és com un mirall, et somriu si la mires somrient. És molt fàcil que sembli que tot et va bé si sempre tens un somriure als llavis encara que tinguis mil problemes. És divertit viure la vida mirant més enllà de tot el que no m'agrada. M'encanta ser feliç i no hi penso renunciar per res. Sí, tinc sort i en soc conscient i no vull que això canvii. Tinc sort de tenir unes persones meravelloses que m'envolten dia a dia, tinc sort de poder viure amb un mínim de tranquil·litat, tinc sort d'estimar i que m'estimin, tinc sort de tenir el poder de ser feliç.

15/12/09

Mentre es tancava el teló i s’encenien els llums, el meu somriure s’eixamplava. Les mans començaven a fer-me mal de tant aplaudir. Em moria d’orgull. La felicitat brillava als meus ulls. I aleshores, ella va dir-ho. “Quin greu que el Francesc no ho hagi pogut veure”. M’impressiona l’amor que et té. En aquell moment vaig imaginar com hauries viscut això i la vaig entendre. La teva il·lusió hauria estat majúscula. I, silenciosament, unes llàgrimes inclassificables es van instal·lar als meus ulls. I caigué la primera, dissimuladament, després d’un parpelleig descuidat. Em pregunto quants cops em vas veure plorar. Quants cops em vas intentar consolar. I puc imaginar aquells ulls clars mirant-me. Suposo que durant molt de temps vaig ser el centre del teu món. T’he trobat a faltar molt. Moltíssim. L’espectacle no és l’únic que t’has perdut, també t’has perdut els últims tretze anys de la meva vida. Potser t’he idealitzat, però m’és fàcil pensar en tu com a aquell home tan culte, tan llest, tan amic dels seus amics. Hi ha tanta gent que m’ha parlat de tu amb llàgrimes als ulls... Ella, és clar, ella t’estima i t’estimarà sempre. Però també m’agrada que tota aquella gent que t’admirava m’expliqui com estimaves la cultura, com t’estimaves el teu país. Tu, tan important, tan bo, tan proper, tan càlid. M’encantaria que fossis aquí per fer-li companyia. Per fer-nos companyia, per veure’ns i somriure’ns i animar-nos a seguir, el que sempre has fet. Em sembla que estaries orgullós de mi.

12/12/09

Després de borrar l'enèsima parrafada explicant com de meravellosos han estat aquests sis mesos al teu costat, no puc evitar sentir que sóc cursi a matar, que em repeteixo per mil, que no sé escriure i que ara mateix m'és impossible expressar el que sento de qualsevol manera que no sigui en milers de petons. De totes maneres, saps que m'encantes i m'encanta sentir una cosa tan forta per tu, m'encanta cada minut que passem junts, m'encanta que la meva vida hagi canviat radicalment en els últims sis mesos i que tu siguis aquí per fer-me costat i evitar que qualsevol dia m'espanti més del compte per tot el que està canviant al meu costat. Gràcies per fer-me sentir coses completament noves per mi, i per reviure'm les que pensava que no tornaria a sentir, els nervis quan només queda una parada fins a pl.Catalunya, riure quan intentes fer-me enfadar, dibuixar-te formes imaginàries a la pell amb la punta dels dits, tancar els ulls i fer-te un petó. Vull molts mesos més així, i anys :) t'estimo moltíssim, max, em sembla que ho saps perfectament però tot i així vull repetir-t'ho un cop més, m'encantes.

8/12/09

want you in the morning but let you sleep for a while and kiss your back and stroke your skin and tell you how much I love your hair your eyes your lips your neck
be sorry when I'm wrong and happy when you forgive me, and look at your photos and wish I'd known you forever and hear your voice in my ear and feel your skin on my skin and get scared when you're angry and tell you you're gorgeous and hug you when you're anxious and hold you when you hurt and want you when I smell you and offend you when I touch you and whimper when I'm next to you and whimper when I'm not and melt when you smile and dissolve when you laugh
and keep you in bed when you have to go and cry like a baby when you finally do and wander the city thinking it's empty without you and want what you want and think I'm losing myself but know I'm safe with you and tell you the worst of me and try to give you the best of me because you don't deserve any less and answer your questions when I'd rather not and tell you the truth when I really dont' want to and try to be honest because I know you prefer it
and forget who I am and try to get closer to you because it's a beautiful learning to know you and well worth the effort and make love with you at three in the morning and somehow somehow somehow communicate some of the overwhelming undying overpowering unconditional all-encompassing heart-enriching mind-expanding on-going never-ending love I have for you.

6/12/09

despertar-me al teu costat

3/12/09

no sé per què m'estimes. no sé per què t'estimo (de fet sí que hi ha milers de perquès però suposo que simplement reforcen un sentiment irracional, i dic irracional perquè mai he cregut que el fet d'estimar anés de la mà amb la raó). Sé que ens estimem [and that flies me to the moon]. Feliç tresdedesembrededosmilnou, he perdut el compte de quan portem però t'estimo com sempre, com mai :)

26/11/09

verse-moi l'ivresse

segueix aquí aquest estat d'embriaguesa en el que em van sumir en matt i companyia fa dues nits. I segueixo sense poder-ho descriure, perquè ara ho estic assimilant. Sí, ho assimilo ara, que ja ha passat, i em sap greu perquè en aquell moment estava completament estàtica. El sentiment que tenia era d'incredulitat total fins que el bombo d'en dom es va insinuar darrera la tela. I aleshores va minvar la sensació que tot allò era irreal, però em penso que fins ara no he reaccionat del tot. Ara que ja no queden fotos per firmar i penjar, ara que ja està. Ara que he de reassumir la vida real. Ara que han marxat. Pot sonar estrany, però crec que muse és una part molt important de la banda sonora de la meva vida, a més del meu grup preferit. És, especialment, la música que em va acompanyar la tardor de dos mil set, per això em provoca una sensació contradictòria, bonica, agredolça. Perquè la meva vida va evolucionar amb muse de fons, i quan tot canviava, la música seguia allí. Sí, hi ha un grup que m'ha canviat la vida, i m'emociona, i és proper, i el sento proper, i per això el segueixo d'aprop; però muse és un cas especial. Ha estat sempre com a espectador, sense intervenir, acompanyant-me subtilment, emocionant-me més per les circumstàncies que no pas per les cançons en sí, que també són precioses. Per això em va encantar veure'ls. I va ser genial, perfecte, i potser hauria estat encara millor si el meu cap hagués estat capaç d'assimilar en el moment que aquell grup que tenia davant era muse. Perquè els veia, i cantava, i m'encantaven, i sabia que eren ells, però no m'ho creia.

21/11/09

hola bon dia, vull una vida amb tu sols a ordis o algo així

saps aquells dies en que la paraula impossible no existeix i en que tens ganes de passar-te'ls sencers a caseta, davant d'un bon llibre o d'una pel·lícula, amb mitjons gruixuts i una tassa de llet amb colacao calent encara que en realitat no faci tant de fred, aquells dies en que només et ve de gust compartir manta i que la manta sigui l'únic testimoni dels milers de petons que ara mateix tinc contant el temps que falta per acabar als teus llavis


(no em ve de gust posar un punt i final a aquesta frase, em penso que la podria fer infinita)

20/11/09

No diré que et trobava a faltar. No puc dir això, perquè en el fons sempre ets dins meu i saps que et reservo un raconet dels meus pensaments per estar amb tu permanentment. Encara que passin els mesos i no sentis la meva veu, ni em vegis, penso en tu. Puc dir que trobava a faltar un somriure com el que tenies a la cara quan m'explicaves com t'anaven les coses, malgrat l'estrés, malgrat tot el cansament que portaves (que portàvem) acumulat. Trobava a faltar la teva veu dient-me que tot va bé, genial, millor que mai. Trobava a faltar les mil abraçades que hem compartit. I també la teva família... que sempre he sentit meva. Trobava a faltar el teu llit, que ens ha sentit parlar en veu baixa milions de cops. Trobava a faltar la manera com et mous, tan característica, i com sempre aconsegueixes que se't quedi mirant i aleshores em mires i somrius i sento com si tinguéssim dotze anys i el temps s'hagués aturat en el moment just en que vas entrar de ple en la meva vida. I et vull agafar fort i no deixar-te marxar, aturar la distància que sembla que s'allargui cada dia més, dir-te que el temps es pot aturar, que res no té importància si ets aquí, que deixem un moment de banda tot el que ens preocupa, encara que no ens preocupi res, perquè ara només tinc ganes de dir-te que ets molt més important per mi del que mai t'he demostrat.

13/11/09

Sé que tothom ho té clar, però no m'importa repetir-ho tantes vegades com faci falta. Ets el més important que tinc. M'encanta que estiguis aquí, que segueixis amb mi, que tot ens surti tan perfectament bé, que les hores al teu costat siguin tan màgiques. M'encantes tu, en general, i adoro cadascun dels petits detalls que et fan únic i especial. Sé que a vegades em quedo sense paraules però prou feina tinc a assimilar que tot va com ha d'anar, que la meva vida està sent perfecta. Perquè em fas feliç, potser sense voler-ho directament, però sempre ho aconsegueixes. Encara que sigui amb una mirada. No sé si a tu també et passa, però quan em mires sembla que tot el món s'atura, que la terra deixa de girar, que tot deixa de tenir importància. I fa temps que he perdut el compte de totes les vegades que has aconseguit fer-me volar fins a la lluna. No sé com dir-t'ho sense repetir-me fins a la sacietat, perquè els t'estimos es comencen a quedar petits per descriure tot el que sento per tu. I sé que sona cursi, sé que estic repetint tots els tòpics i clichés existents, però en realitat només intento dir les coses com les penso, sense passar-les per filtres mentals, em penso que mereixies saber-ho, encara que en realitat no t'estic dient res de nou... però jo més.

12/11/09

No, no m'havia plantejat que podia passar una cosa així. Normalment estic segura de les coses. Segura que tot sortirà bé, que aquest cop ens en sortirem, perquè m'encanta que tot sigui tan perfecte i tinc ganes que segueixi així. Per això no podia entendre la por irracional que em va agafar. Al cap de segons no podia distingir si tremolava de fred o de nervis, perquè les meves mans estaven congelades, però no més que jo. Com si una gota d'aigua massa freda em baixés per l'esquena seguint el recorregut marcat per la columna vertebral i jo no pogués fer més que tancar els ulls i quedar-me quieta fins que la gota caigués al terra, i feia molt fred, i jo volia calor. I he de dir que prefereixo un t'estimo abans que la millor calefacció del món.


si quieres me quedaré callada hasta que vuelvas..

7/11/09

En teoria hauria de fer com va fer l’Eder: escriure 10 coses sobre mi i nominar 9 persones per a que facin el mateix... Jo em limitaré a escriure, però no fa falta dir que si a algú li ve de gust fer-ho, hi està completament convidat!

1.M’encanten les estacions de l’any! Cadascuna té coses massa genials que la fa única i incomparable respecte les altres, i les adoro totes quatre. Però si ara per ara n’hagués de triar una em quedaria amb la tardor, la trobo molt poètica. Potser pel contrast entre els colors (càlids) i la temperatura (freda).

2.M’encanta el cel en general. Em passaria el dia mirant-lo! M’encanta quan està completament blau, però també quan hi ha núvols i puc jugar a buscar figures; i també quan està gris, encara que després no hi hagi ombres al terra i això se’m faci estrany. M’encanta quan plou, i crec que la neu m’agrada més encara. I quan és de nit també em fascina el cel, sobretot si es veuen la lluna i les estrelles. De fet, m’agradaria no ser de ciutat només per veure la lluna i les estrelles.

3.Sóc completament addicta als post its. Em poleixo més o menys un bloc de post its al mes, més encara si són de colors. El millor és que m’oblido de tot encara que deixi l’habitació empaperada... Sóc un desastre i en sóc conscient, i em penso que a hores d’ara ja no hi puc fer res.

4.Sóc feliç el 99’9% del temps. El més curiós de tot és que, quan em ratllo (que és poc sovint) acostuma a ser per motius infinitament estúpids, i això quan hi ha un motiu. És més, normalment si em ratllo és d’avorriment. Però la felicitat predomina en els meus estats d’ànim i això és de les coses que més m’agraden de mi.

5.Si tingués més diners me’ls gastaria en viatjar. M’encanta descobrir nous països o tornar als que més m’han agradat. I tinc una debilitat especial per Europa, és un continent que em sembla màgic; tot i que també m’encantaria tenir la oportunitat de veure Austràlia o Nova Zelanda, o tornar a Amèrica, a Àsia o a Àfrica.

6.M’encanta el que estic estudiant, tot i que cada dia veig més clar que una carrera és poc per a mi, que hi ha moltes més coses interessants. Quan acabi aquesta, si puc compaginar-ho amb el treball que tingui aleshores, m’encantaria començar-ne una altra. Em fan moltíssima gràcia periodisme, història, història de l’art, algunes filologies, antropologia, filosofia i fins i tot educació.

7.Tinc una relació estranya amb la música. Durant algunes èpoques la necessito amb totes les meves forces, durant d’altres tan sols m’encanta. Adoro escoltar música que vagi d’acord amb l’estat del temps, sobretot si hi ha vent o plou. M’encanta que sembli que la música que escolto és com una banda sonora de la meva vida. Perquè, a més, crec algunes cançons que m’han determinat la vida.

8.Abans gairebé mai somiava, ara em va a èpoques. Però tot i que recordo els somnis quan em desperto, després me n’oblido gairebé sempre. Els cops que no ha estat així, és perquè era un malson i m’ha estat ratllant tot el dia següent. I aquests casos són bastant horribles, perquè trobo estúpid que algú es ratlli per coses que no han passat ni passaran, i per tant em sento estúpida. I no crec que a ningú li agradi sentir-se estúpid.

9.Adoro qualsevol forma de mostrar afecte a les persones, per tant crec que quan veus un amic, una abraçada és molt millor que dos petons. Sóc de l’opinió que les abraçades alegren el dia i reconforten, que és necessari abraçar contínuament a la gent (en el cas que ells hi estiguin d’acord, es clar!), sobretot si saps que una abraçada farà somriure a la persona a qui abraces.

10.Tot i que m’encanta estar acompanyada, de tan en tan necessito el meu espai. Per això m’encanta anar sola en tren, o passar alguna nit sola a casa o el que sigui; per llegir, escoltar música, pensar, escriure, o fer el que em vingui de gust sense donar explicacions a ningú. Però hi ha persones que passen per sobre la meva necessitat d’estar sola, i de les quals mai tinc ganes de separar-me, i això em penso que ho teniu bastant clar, i m’agrada que sapigueu que m’encanteu massa.

3/11/09

90113

Ara mateix tinc dins meu una sensació tan gran que no la puc expressar amb paraules. Ni amb llàgrimes, ni amb gests, ni tan sols amb una mirada. És com bliss elevat a la infinita potència barrejat amb les ganes que tinc d'abraçar-te. Mai m'havia sentit així per res ni per ningú, i t'estimo, t'estimo massa, més del que mai havia arribat a pensar que es podia estimar a algú.

Crec que en aquest moment el meu cor batega tan fort que se sent perfectament a 104 quilòmetres d’on sóc.

31/10/09

He estat pensant en el tipus de text que volia fer, perquè avui tenia ganes d'escriure, i tenia sobre què escriure, i volia fer-ho. Però després de començar-ne quatre de diferents i de descartar-los per complet (un per curt, l'altre per cursi, el tercer per tòpic, el quart per complicat), he decidit no escriure res. Perquè jo m'entenc i perquè la meva inspiració està perduda per l'espai exterior, però en canvi un estat de felicitat absoluta m'omple tant últimament que no la trobo a faltar gaire. M'agrada la felicitat. La teva felicitat. La que et dono, la que em dónes. M'agrada i m'agrades. I punt.

29/10/09

és bonic acabar el dia i no poder comptar les abraçades que has rebut

19/10/09

Porto dies pensant-hi. On és la meva inspiració? Avui, escoltant Les Jours Tristes, de Yann Tiersen, se m'ha acudit que, com que la setmana passada va ser rara en general i sense raó en concret, per això no escribia. Perquè si no sóc cent per cent feliç no sento que valgui la pena escriure, la funció que té no és pas deprimir a qui em llegeix. Però aquest cap de setmana he estat infinitament feliç. Love of Lesbian, els meus amics, tu. No sé què més es pot demanar per un cap de setmana rodó, aquest m'ha semblat perfectíssim. Cada segon. Tu i jo en un portal amb un llum màgic, tu i jo a primera fila, tu i jo sota l'edredó, tu i jo apretujats al cotxe, tu i jo. Crec que em podria alimentar de les teves abraçades i sobreviure a base de somriures dels teus.

I doncs? On són les meves ganes d'escriure? La meva teoria és que m'has deixat el cervell completament en blanc. Ara que m'has fet feliç podria relatar el cap de setmana en 50 línies o més, però estic en blanc. "Tonta". En el bon sentit, no et pensis, en el sentit que no puc pensar en res que no siguis tu, en el sentit que tot perd el sentit si no ets aprop. En el sentit que estic als núvols i no penso fer res per baixar. En el sentit que tinc Piscinas en Verano sonant una vegada i una altra al meu cervell, i em recorda aquell moment en que et vaig mirar i a ningú li importava que estigués plorant, que la porta no estigués ben tancada, que les meves mans estiguessin fredes. En el sentit que els meus sentiments estan a flor de pell i mai m'havia sentit més transparent. Per això no escric. Perquè em sembla que ja ho saps tot.

4/10/09

Mirar la lluna mentre m'agafes de la mà, assenyalar cap amunt perquè la miris i fer-te un petó. Un petó de menta. I més petons, no em vull separar de tu. Estar a dos centímetres... Que no hi hagi centímetres. Tu ho has dit. Els meus dits recorrent la teva cara, el teu coll, la teva esquena. Tancar els ulls. El teu nas tocant el meu nas. Estar massa a prop i no poder-me acostar gaire, i que després, en quedar-nos sols, no calguin paraules. Una "baralla" rient. Que, per cert, acaba amb els teus llavis sobre els meus un altre cop. I "qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía". Que el món deixi de tenir més sentit més enllà dels teus ulls que em miren. De cop i volta, només existeixen els teus somriures. Aquells que m'agraden, els que veig d'aprop, els que es dibuixen en els nostres llavis quan estan a menys de tres centímetres de distància. La teva mà que agafa la meva d'amagat, dissimulant, al cotxe. O sota la manta. Sentir-me com si estigués flotant de felicitat. Tancar els ulls i fer-te un d'aquells petons tan dolços i dibuixar formes abstactes amb el meu dit sobre la teva galta. Oblidar-me que la porta està oberta i passar-te els braços pel voltant del coll, agafant-te per sorpresa. Que toquis flymetothemoon quan afines la guitarra, a molts metres de mi, mentre jo somric i tu ni tan sols te n'adones. Sortir del camp de visió de la resta del món. Un t'estimo a cau d'orella. Però jo més.

27/9/09

la teva pell sobre la meva pell.

21/9/09

Des de la meva habitació sento com el nen i la nena que estan ocupant en aquest moment els gronxadors del parc canten boig per tu. I me'ls miro i somric, i quan baixo a la terra m'adono que fa estona que jo també estic cantant.

20/9/09

I tots dos estàvem molls a causa de la meva obsessió per la pluja. De la meva obsessió per fer-te petons sota la pluja. I la pluja no havia parat, encara. Seguia caient a raig, a centenars de quilòmetres per hora, just a dos metres de nosaltres. El soroll que feia ho inundava tot, la llum canviava d'un segon a l'altre. I tu m'abraçaves tan fort que vaig deixar de sentir la pluja al nostre costat, no sentia res del fort que, sense voler, em tapaves les orelles. I era fantàstic, per un moment, no sentir res més que el contacte de les mànigues de la teva camisa amb les meves orelles. Sentir-te. Sentir-te amb els cinc sentits i mirar-te i fer-te un petó perquè sí, perquè la vida és perfecte quan plou i ets amb mi.

19/9/09

6.48 am

Alguna cosa en aquella llum groga que es barrejava amb el blau fosc de la nit em feia sentir que era la persona més afortunada del món. Els peus em penjaven, el fred que m’enrogia les galtes em donava una sensació contradictòria de vitalitat. Em sentia viva. Les ruïnes del castell on estava asseguda presidien una extensió de terreny immensa, i davant meu, un mar de boira cobria la depressió central. La boira era tan espessa que semblava com si tots els núvols haguessin baixat ran de terra, perquè al cel només hi havia milers de colors barrejats de manera tan caòtica com perfecta. I, en el silenci de l’alba, només sentia els batecs del meu cor. El vent m’apartava els cabells de la cara i em congelava de cap a peus, però no tenia cap mena d’importància. El paisatge era perfecte, muntanyes per un cantó, boira per l’altre, el sol prenent possessió del cel; però tot i així vaig tancar els ulls i vaig concentrar totes les meves emocions a no trobar-te a faltar, a recordar que només portem una setmana sense veure’ns i demà passaré el dia amb tu. I he pensat que la meva felicitat completa seria possible si tu estiguessis al meu costat compartint la perfecció del moment amb mi.

14/9/09


13/12/08-"Vull que em prometis que, encara que la distància ens separi, sempre estarem unides en el pensament".

13/09/09-Vull que em prometis que mai més permetrem que el pensament ens separi més del que ho fa la distància.

10/9/09

11.32_ Està a l'ombra d'un arbre, i a les seves orelles sona Comptine d'un autre été tan fluixet que es confon amb el soroll del vent que passa amb calma entre les fulles. No pot evitar pensar que la vida és bonica.

18.06_ La Cristina la mira i somriu. Ella li torna el somriure i es torna a concentrar en la reunió. Queda molta feina per fer.

19.18_ És irònic que avui, després de gairebé un any sense veure-la i just un dia després d'haver parlat d'ella, es creuin. Sona Time to pretend. La música acompanya el somriure fals que marca totes dues boques mentre sona un Adéu dit a l'uníson, en veu baixa.

20.03_ Si s'afanya, encara tindrà temps de sopar.

21.36_ Arriba tard, com sempre. El Bernat l'abraça fort, com sempre. I més somriures.

22.09_ La plaça s'inunda de foc i a ella se li acut, de cop i volta, que el nacionalisme s'encomana.

22.47_ És bonic observar els somriures de la gent.

23.42_ Tota la gent que ocupa cada racó de la plaça obre la boca alhora per cantar l'Himne. Ella se'n sent orgullosa. Orgullosa de ser allà, de ser catalana, de compartir-ho amb els seus amics i amb centenars de desconeguts.

00.13_ No funciona. L'ha trucat, s'han vist, s'han abraçat. Però ja no és com abans. Li diu que se'n va, potser amb l'esperança que li respongui un "queda't". No és el cas.

00.15_ Ha estat un dia fantàstic, un trosset de vida tan normal com els altres, tan feliç com els altres.

9/9/09

Adoro arraulir-me en el teu pit, que els teus braços m'envoltin i que m'acariciïs el cabell suaument. M'encanta perquè em sento cuidada, em sento a prop teu, com si m'aïllessis de tot el que no m'agrada del món que hi ha allà fora. Però també sé que, quan sigui precís, faré el que sigui per protegir-te a tu del món, per distreure't del que és dolent. Que sempre hi ha, en algun raconet del meu interior, una reserva de petons dolços destinats a acabar repartits per la teva cara quan més els necessitis. Que sempre estic disposada a recordar-te que t'estimo.

28/8/09

pròleg

13/8/09- Sóc feliç perquè m’encanta Suïssa, perquè sento les vaques a la nit, perquè veig el campanar des de la finestra, perquè sóc amb ells de nou, perquè m’agrada parlar en francès, perquè m’esperen uns dies de desestressar-me de les vacances, perquè tinc un nòvio meravellós que serà allà quan torni, perquè sóc a Gressy, perquè he vist al Jaume, perquè em sento bé aquí, perquè he contat estrelles, perquè aquest cop ja no tinc per què (ni per qui) ratllar-me, perquè tot és de colors, perquè demà segurament esmorzaré pa amb parfait, perquè m’encanta el so de les campanes de Gressy, perquè tinc son i estic cansada, perquè ha estat un dia meravellós, perquè estic pleníssima de nostàlgia de la quantitat gegant de coses boniques que m’han passat aquí, perquè em sobren les ganes de ser aquí, perquè em queda molta vida per viure, perquè l’estimo amb bogeria, perquè he vist a Jordi, Lucia i els bessons, perquè encara em queda molta gent per veure; perquè l’olor, l’atmosfera, la decoració i tot en aquesta casa inspira felicitat, perquè a Suïssa tot sembla/és millor, perquè yayo és més que el Jaume, és yayo; perquè vull viure milers d’aventures i aquest és un lloc genial per fer-ho, perquè m’espera una setmana genial.

7/8/09

Obro els ulls i veig que em mires, i el món s'atura al nostre costat. Somric, somrius, tot és perfecte. Sento que no vull res més, recolzo el cap en el teu pit, i escolto el cor amb atenció mentre la teva mà passeja per la meva esquena. I se m'acut que potser la felicitat es basa en això, en tenir un cap que encaixi perfectament amb la teva espatlla, en abraçar-te fort, en els teus somriures. No hi ha res més especial que els teus somriures, i de cop i volta m'assalta un dubte: com m'ho faré per sobreviure dues setmanes sense ells? Però la teva mà, que m'amanyaga el cabell, em distreu dels dubtes, i sento que res, ni tan sols uns dies lluny de tu, podran fer res en contra de la felicitat que m'envaeix amb cada paraula que dius, amb cada mirada que em dediques. I penso que sí, és veritat que ho dic cada cop que ens veiem, però has tornat a aconseguir que el dia sigui perfecte i la meva felicitat, absoluta. Gràcies :)

4/8/09

El primer cop que vaig anar a Venècia tenia tretze anys i en feia dos o tres que havia decidit que aquella seria la meva ciutat preferida del món. Recordo que només arribar em vaig situar enmig d'aquell garbuix de canals, pons i carrers estretíssims, aquell lloc màgic on tot s'assembla i tot és únic. Em vaig perdre pels carrerons sense perdre'm, i vaig intentar explorar cada racó que vaig trobar. Recordo que tot superava les meves expectatives, i que mai m'hauria imaginat que en aquest món existiria un lloc tan perfecte, tan ple de contrastos i de colors, tan a la meva mida.

Quan s'acostava l'hora de marxar, fent la última volta per aquells carrerons, no vaig poder evitar que les llàgrimes em rellisquessin galtes avall. No m'acabava de fer a la idea que havia de marxar d'aquell lloc que m'havia fet meu, que sentia casa meva, tot i saber que hi tornaria aviat.

Avui, mentre baixavem les escales del metro per poder tornar a casa, m'he sentit igual. Feliç de ser allà, trista per haver de marxar... I he decidit que ja és oficial, que estic perdudament enamorada de tu. I m'encanta.

26/7/09

No era gaire gran el primer cop que els vaig preguntar als meus pares què significava ser major d’edat, però recordo perfectament la resposta: Vol dir que, al tenir divuit anys, comences a tenir més responsabilitats; però també més llibertat. Poc a poc, he anat descobrint els avantatges que tenen les persones de més de divuit, però tot i així, una pregunta em solia assaltar en certs moments: i el dia del teu aniversari fas divuit anys així, sense anestèsia ni res?


Ja fa tres dies que tinc divuit anys. I sí, així, sense anestèsia ni res. I no, no m’ha fet mal, no m’ha molestat gens ni mica. Perquè potser l’anestèsia que es necessita no es respira ni s’injecta, potser el que es necessita és aquella persona especial, aquella que fa que un dia com aquell es converteixi en un dia màgic, màgic de debò.


Gràcies :)

21/7/09


I m'he sorprès a mi mateixa després d'arribar a la conclusió que un vint-i-ú de juliol acompanyada és infinitament més lleuger. Sóc nostàlgica, però avui no volia ser-ho, i curiosament m'he despertat feliç i ara, a les vuit i tretze minuts del vespre, després d'un dia bastant mogudet, ho segueixo sent. Perquè m'adono que sí, que els anys passen i que d'aquí res, divuit, però... i què?

No em dóna la gana deixar que m'afecti. Aquest cop no :)


(t'estimo ari)

14/7/09


I hi penses un moment i t'adones que han passat tres anys del que vas anomenar "el millor estiu de la meva vida"; i que tot ha canviat. O res.

9/7/09

És curiós perquè he aplicat l’adjectiu “inoblidable” a molts matins des que “Un día en el parque” va passar a ser una de les nostres cançons i, tot i així, no puc evitar pensar que el més inoblidable de tots és el que vam passar a Montjuïc. Perquè el vent ens despentinava i semblava que estiguéssim a punt de caure, però no importava. No importava res més que tu i jo, i els petons, les carícies, els teus cabells entre els meus dits, jo entre els teus braços, tu entre les meves mans. Les meves cames sobre les teves, els teus llavis sobre els meus, i els minuts que passaven pel nostre costat amb comptagotes, com si s’hagués complert el nostre desig d’aturar el temps. I abraçades, i somriures, i sentir que no em vull separar de tu. Sentir que això és el que vull, vull un altre petó i un altre t’estimo a cau d’orella, vull que no em deixis anar, vull que mirem el mar des de mil llocs especials més, que ens enxampi una tempesta enmig del no-res. Mirar cedés, jugar amb la nintendo, compartir ampolletes d’aigua, comentar revistes i llibres. I no puc evitar pensar que, si això és la meva vida amb tu, m’encanta. M’encanta com sona el meu nom quan ets tu qui el diu, m’encanta el tacte de les teves mans. M’encanta sentir com s’escolen les hores, i com el meu nivell de felicitat és directament proporcional a l’estona que passo amb tu. I encara que ja me l'hagis "quitado", sé que el guardaràs bé, per això ahir sí que "lo llevaba encima" :)

26/6/09

Havia d’anar amb molt de compte per no caure. Va posar un peu rere l’altre, i després un altre cop el dret, intentant conservar l’equilibri, amb les mans esteses a banda i banda del cos. A un cantó hi havia un alt precipici i en l’altra un llac profundíssim, i un vent gelat la travessava sense parar. De cop i volta va obrir els ulls, i es va adonar que no hi havia ni precipici ni aigua, l’únic que era real era aquell vent. Tot havia començat com un joc, seguir la línia de ciment sense posar els peus a la sorra, però ella s’ho havia pres com un repte, i se n’estava sortint. Només aquell vent la desconcentrava. Va aixecar el cap i es va adonar que els núvols ho tapaven tot, de tal manera que no es veien les ombres dels objectes, com si no tinguessin ànima. “Curiós”, va pensar, mentre es preguntava per què justament aquell dia s’havia d’haver posat la samarreta de tirants, i sentia com cada centímetre de la seva pell s’eriçava amb el contacte amb el vent glaçat. Es va aturar de cop i volta i va desitjar que plogués. El seu cos frisava per sentir l’aigua sobre. Va desviar la trajectòria que la duia cap a casa i va entrar al parc, trepitjant la sorra de puntetes. Aleshores, va sentir una gota a la galta dreta. Després una altra a l’espatlla, i tot seguit a la mà. I després, aquelles gotes gegants van començar a caure a milers, i ella es va quedar immòbil. Sota la pluja. La pluja que regenerava cada cèl·lula cansada, que la purificava de dalt a baix. La pluja que li ondulava els cabells i que li entrava als ulls, però ella no volia pas tancar-los perquè l’espectacle era perfecte. La pluja queia sobre la terra, sobre els arbres, sobre ella. La pluja la convertia en un element més de la natura del seu voltant. El parc estava desert, i ella, feliç, va pensar que no necessitava res més, mai. I, xopa, va començar a caminar, olorant la pluja, notant-la sobre seu, mirant-la atentament, tastant-la, escoltant-la. Sentint-la.

22/6/09

De cop i volta, es va parar a pensar. En els últims vint dies, havia començat uns divuit escrits, i no n’havia acabat cap, encara. Ni ho faria. Tot canviava a la velocitat d’un llamp. La seva opinió sobre el món, sobre si mateixa, sobre ell, sobre les seves amigues... Un cop més va acostar la cadira a la taula i va mirar cap a les estrelles, disposant-se a començar el text número dinou, pensant que tampoc l’acabaria. Aquells últims dies els esdeveniments s’havien precipitat moltíssim, i tenia la sensació que tot el que feia determinaria la seva vida per sempre. No només els exàmens reglamentaris, també els concerts fantàstics i les decisions preses seguint el seu costum de viure el present sense preocupar-se pel futur. I ara s’adonava que el futur existia. Que faltaven trenta dies per ser major d’edat. Que el seu complex de Peter Pan creixia una mica cada dia, malgrat les seves ganes de tenir edat legal de votar. Que volia aturar el temps, o millor encara, fer-lo anar enrere. Potser si tornés a tenir setze anys intentaria anar més amb compte amb les paraules i accions que fan mal sense que ella se n’adoni. Potser si tornés a tenir catorze anys ho faria tot més correctament, no cometria errors que la van enfonsar tot i que en un principi semblaven la decisió més encertada. Intentaria canviar poc les coses, però canviar-les. S’adonava, tot just ara, que el gest d’intentar prendre una piruleta al noi del seu costat determinaria la seva vida durant els pròxims anys, indirectament. Potser si tornés a tenir set anys gaudiria encara més de la seva infància. Potser si tornés a néixer la seva vida canviaria completament i no s’envoltaria de la mateixa gent, ni cometria els mateixos errors, ni sabria ser feliç com ho és ara, malgrat aquesta por incontrolable a fer-se gran.
Potser si tornés a néixer, repetiria un per un tots els errors que l’han portat fins aquí, fins i tot aquells en forma de cor de caramel vermell que fan mal. Perquè l’han ajudat a construir aquesta personalitat que només li agradava a estones però que en el fons no canviaria per res del món.

4/6/09

Estava flotant. El seu cos era governat per una espècie d’ingravidesa que li feia pessigolles a la panxa. Va pensar que el terra devia ser molt lluny, i aleshores va obrir els ulls i va deixar de somriure. Tot era blau cel, amb matisos encara més clars. Com si fos en un cel ple de petits núvols blancs. Però hi havia alguna cosa que no era del tot normal i, de cop i volta, hi va pensar: si realment era al cel, no hauria de veure el terra? Això va fer que el cap li donés voltes. No sabia què hi feia en aquest lloc estrany, ni tan sols recordava com hi havia arribat. Es preguntava com havia pogut estar hores i hores amb els ulls tancats gaudint d’aquesta sensació, sense preguntar-se com podia sortir d’aquí. Va mirar al voltant, allò que semblaven núvols blancs ara era gris, fins i tot el blau cel s’havia enfosquit, com pres d’una mena de contaminació. Va arrufar el nas, i es va adonar que estava descendint lentament, i que quan més avall anava, més fosc era tot el que l’envoltava. I va pensar que baixaria per sempre, perquè no es veia el final enlloc. La histèria es va anar apoderant del seu cap, i era com una espiral: quants més nervis tenia, més ràpidament queia. Al seu voltant, una mena de nit ennuvolada, sense estrelles, però ara ja tenia la seguretat que no era en cap cel, perquè allò no s’acabava. Va veure un punt de llum sobre el seu cap, i es va preguntar si s’havia mort i l’havia de seguir, i després d’uns minuts es va adonar que tant era, que li era impossible anar cap amunt. I va decidir que es relaxaria, i que es prendria aquella caiguda com si fos una atracció de fira. Tan bon punt va tancar els ulls, va sentir com s’aturava lentament, i poc a poc tornava a pujar. Va decidir aprofitar aquell moment de calma per gaudir de la situació, i va seguir amb els ulls tancats, pensant que potser així arribaria a la llum. I quan va obrir els ulls, tot era blau cel, i la llum era cada cop més grossa. No sabia si s’estava acostant a aquella resplendor o bé era al revés i la llum se li acostava. I va arribar-hi, i es va adonar que no era una sortida. Que era un mirall.

25/5/09

No sé per què hi he anat. Les 10 del matí, i jo sense ganes de tornar a casa. Els auriculars porten hores sonant sense parar i estan gairebé sense bateria, però no els vull aturar. Enfilo camí no sé ben bé cap a on fins que arribo al centre, i un cop allà em torna a assaltar la pregunta. Què faig? On vaig? Miro amunt, allà està la resposta. Fa més de 9 mesos que no hi pujo, però dubto que hagi canviat. Començo a pujar i pujar, i m'equivoco de camí, i sento l'aire humit que es barreja amb la claror del sol, i decideixo no tornar enrere i pujar pel dret. Un petit esforç i ja he arribat. No hi ha ningú. Els aspersors funcionen, hi ha formigues, les pedres estan calentes, gairebé cremant, i veig com un parell de sargantanes s'amaguen al meu pas. Camino per sobre les pedres, fent equilibris per no caure, i sota meu hi ha tot el que conec tan bé. Les mateixes cases que configuren el meu camí vistes diferent. Recordo l'últim cop que vaig ser aquí sola, tenia un negatiu en blanc a la mà i sonava Eiti Leda. Aquest cop sona Universos Infinitos quan m'estiro i tanco els ulls, mentre el vent m'acaricia i el sol m'escalfa poc a poc la cara. La música segueix sonant, aleatoriament, mentre observo els núvols i les muntanyes i el cap de la gent que passeja uns quants metres més avall. De cop i volta, d'entre totes les cançons que tinc, sona Eiti Leda. És com una senyal, és hora de començar a baixar. Porto una hora i mitja aquí dalt, entre el cel i les roques plenes de margarides. I baixo corrent, mentre la cançó es fon amb el xiulet del vent a les meves orelles. No faig cas d'una noia que em mira extranyada, segurament preguntant-se per què corro. No paro de córrer fins que arribo a la carretera, i tinc la sensació d'aterrar en un planeta desconegut que s'anomena vida real, i penso que cap de les persones que passa en cotxe, o que se'm creua posant cara de pressa, no pot ser conscient de la felicitat que m'omple ara mateix.

18/5/09

En el fons m'encanta aquesta felicitat intermitent. Aquesta sensació que tot anirà bé, malament, bé, malament, bé. Aquestes margarides que es queden sense pètals mentalment. L'eufòria que es barreja amb els nervis, amb l'entusiasme i amb la por. I tu, que has tornat al teu lloc, que és ben endins del meu cap, i torno a pensar que serà difícil treure't d'aquí. Serà molt difícil. I, un altre cop, toca prendre decisions que canviaran coses. I em fa por però sóc feliç perquè, de moment, ets aquí. I tinc ganes de fer-te feliç, i sé que no és fàcil però sempre m'han agradat els reptes. I m'encanta haver recuperat aquelles cançons que havia desat al fons dels records perquè em recordaven a tu, i que les noves que no vas tenir temps de fer-te teves també m'hi recordin. M'agrada omplir-me de records el protagonista dels quals ets tu, tu i tu. Tu i la pluja, tu i les llums de Nadal de Barcelona, tu i el meu mp3 ple de música que no t'agradava, tu i la teva mirada que em feia sentir més especial que ningú. Omplir-me de totes aquelles promeses que no vam complir, que encara no hem complert. Omplir-me de tu i omplir-te de carícies. Abraçar-te i sentir-me part de tu, i sentir-te part de mi, i deixar de ser tu i jo i convertir-nos en nosaltres.

7/5/09






















creo que voy a empezar a romperme.

30/4/09

A vegades penso coses estúpides. Per exemple, què passaria si em convertís en una fruita? com pot ser que els núvols tinguin tan equilibri que no caiguin fins que comença a ploure? Per què hi ha fanals grocs i fanals blancs? com deu ser tocar un núvol? quin gust té la felicitat?... Penso que la felicitat deu tenir gust d'alguna cosa ben concreta, per exemple xocolata. Que quan ets feliç no t'hi fixes perquè ets tan feliç que no penses en quin gust té, però que té gust de xocolata. O bé de pluja. Em pregunto si algú s'ha fixat que l'aigua de pluja és màgica i que té gust d'aigua màgica, no és com beure de l'aixeta... Tot i això, no crec que tingui gust de felicitat. Em penso que el gust de la felicitat és diferent en cada persona, i penso que es pot tastar la felicitat dels altres, també. I crec que la meva també ha estat tastada, i que té gust de tot una mica, de pluja, de cel, potser fins i tot de poma, però sobretot de felicitat... I n'he tastat d'altres i és agradable saber que hi tinc alguna cosa a veure, en aquella felicitat; i quan ho penso, a vegades, tinc ganes de repetir.


smile.

25/4/09

y aún así, te reirás...

22/4/09

Dies de colors







(m'agrada veure això des de la meva habitació)

16/4/09

Purpurina daurada


Tot brilla. L'aigua no para de caure sobre de tot. Cau sobre la sorra ja molla, sobre el tobogan, sobre els gronxadors. I la llum dels fanals s'hi reflexa i fa que sembli que una capa de purpurina daurada hagi caigut sobre el parc. I no para de brillar, i l'aigua cau cada cop més ràpid, i per un segon sembla que plourà així per sempre i el món s'inundarà i ens convertirem en peixos. I el so de la pluja quan cau ja no existirà, només hi haurà silenci. És per això que no vull ser un peix, perquè una de les coses que més m'agraden de la meva vida humana és el soroll de la pluja. I és per moments com aquests en que una s'adona que val la pena ser un ésser humà i poder escoltar com la pluja cau mentre el món està cobert de purpurina daurada.



16/4/09, 01.25h

15/4/09

como generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna.

És curiós que a causa de terceres persones i de coses d'aquelles que passen hagi recordat que tinc un blog. És bastant típic en mi oblidar les coses, suposo que devia oblidar la contrasenya i progressivament deixar-hi d'entrar. De totes maneres m'ha fet ilusió retrobar el meu blog que va durar un dia. D'alguna manera es pot dir que les coses han canviat molt i que segueixen exactament igual.

No sé com he arribat a la conclusió que, com sempre, sóc més feliç que mai. Però com sempre tinc preguntes estúpides que em volten pel cap fins que surten... I quan surten i sento la meva veu preguntant coses estúpides, em sento estúpida jo. I què? Què seria el món sense estupidesa, sense espontaneïtat, sense totes aquelles coses que fem sense passar, que diem sense adonar-nos-en?

Em sento rara i tinc ganes de volar (com sempre.)

:)