28/8/09

pròleg

13/8/09- Sóc feliç perquè m’encanta Suïssa, perquè sento les vaques a la nit, perquè veig el campanar des de la finestra, perquè sóc amb ells de nou, perquè m’agrada parlar en francès, perquè m’esperen uns dies de desestressar-me de les vacances, perquè tinc un nòvio meravellós que serà allà quan torni, perquè sóc a Gressy, perquè he vist al Jaume, perquè em sento bé aquí, perquè he contat estrelles, perquè aquest cop ja no tinc per què (ni per qui) ratllar-me, perquè tot és de colors, perquè demà segurament esmorzaré pa amb parfait, perquè m’encanta el so de les campanes de Gressy, perquè tinc son i estic cansada, perquè ha estat un dia meravellós, perquè estic pleníssima de nostàlgia de la quantitat gegant de coses boniques que m’han passat aquí, perquè em sobren les ganes de ser aquí, perquè em queda molta vida per viure, perquè l’estimo amb bogeria, perquè he vist a Jordi, Lucia i els bessons, perquè encara em queda molta gent per veure; perquè l’olor, l’atmosfera, la decoració i tot en aquesta casa inspira felicitat, perquè a Suïssa tot sembla/és millor, perquè yayo és més que el Jaume, és yayo; perquè vull viure milers d’aventures i aquest és un lloc genial per fer-ho, perquè m’espera una setmana genial.

7/8/09

Obro els ulls i veig que em mires, i el món s'atura al nostre costat. Somric, somrius, tot és perfecte. Sento que no vull res més, recolzo el cap en el teu pit, i escolto el cor amb atenció mentre la teva mà passeja per la meva esquena. I se m'acut que potser la felicitat es basa en això, en tenir un cap que encaixi perfectament amb la teva espatlla, en abraçar-te fort, en els teus somriures. No hi ha res més especial que els teus somriures, i de cop i volta m'assalta un dubte: com m'ho faré per sobreviure dues setmanes sense ells? Però la teva mà, que m'amanyaga el cabell, em distreu dels dubtes, i sento que res, ni tan sols uns dies lluny de tu, podran fer res en contra de la felicitat que m'envaeix amb cada paraula que dius, amb cada mirada que em dediques. I penso que sí, és veritat que ho dic cada cop que ens veiem, però has tornat a aconseguir que el dia sigui perfecte i la meva felicitat, absoluta. Gràcies :)

4/8/09

El primer cop que vaig anar a Venècia tenia tretze anys i en feia dos o tres que havia decidit que aquella seria la meva ciutat preferida del món. Recordo que només arribar em vaig situar enmig d'aquell garbuix de canals, pons i carrers estretíssims, aquell lloc màgic on tot s'assembla i tot és únic. Em vaig perdre pels carrerons sense perdre'm, i vaig intentar explorar cada racó que vaig trobar. Recordo que tot superava les meves expectatives, i que mai m'hauria imaginat que en aquest món existiria un lloc tan perfecte, tan ple de contrastos i de colors, tan a la meva mida.

Quan s'acostava l'hora de marxar, fent la última volta per aquells carrerons, no vaig poder evitar que les llàgrimes em rellisquessin galtes avall. No m'acabava de fer a la idea que havia de marxar d'aquell lloc que m'havia fet meu, que sentia casa meva, tot i saber que hi tornaria aviat.

Avui, mentre baixavem les escales del metro per poder tornar a casa, m'he sentit igual. Feliç de ser allà, trista per haver de marxar... I he decidit que ja és oficial, que estic perdudament enamorada de tu. I m'encanta.