26/3/10

No sé per què he recordat una cosa que vaig dir el desembre del 2008, quan nedava entremig de diccionaris de català, d'anglès, d'anglès-català, de llatí, del mag... com es tractés d'un preludi de tota la meva vida posterior. Sí, no només el meu escriptori era un caos de diccionaris, el meu cap també era un caos total i jo era una bala perduda, i pot semblar que ara tot hagi canviat, però el que vaig dir segueix sent veritat, potser fins i tot més ara que en el moment en que ho vaig dir.

"Si em mirés al Mirall de Gised, m'hi veuria a mi, tal qual."

8/3/10

Més enllà del vidre tot és blanc, tot i que ja ha parat de nevar. Les mans em fan olor de poma, una olor dolça, però que d'aquí poc m'embafarà. Surt fum de la tassa de llet amb colacao. Dins de casa fa calor. He passejat mentre escoltava música i els peus se m'enfonsaven en la neu. I he trobat a faltar la teva mà a la meva cintura, i la teva veu fluixeta a la meva orella, i el teu somriure imprès a la meva retina.

7/3/10

Algú més s'ha adonat que, mentre perdem el temps davant la pantalla de l'ordinador, el món s'acaba? Que el món està rugint, s'està queixant, s'està movent, i que no sembla que li importin les conseqüències?

A nosaltres, com que som "persones", se suposa que ens ha d'importar que morin milers de persones a causa de sunamis, terratrèmols i altres catàstrofes. Però algú ha pensat que només importa a les persones, això? Que hi ha milers de persones sense casa, sense família, sense menjar, i això només importa a (una part de) les persones que, com ells, formen part del món. Algú s'ha aturat a pensar que, si algun dia el món explota... a ningú li importarà?

3/3/10

Fa un parell de dies que em noto les mans buides. Com si m'hi faltés alguna cosa. Hi ha una espècie de pessigolleig estrany que s'ha apropiat d'elles i que em provoca una sensació indefinida, com si em demanessin a crits que les omplís. Les meves mans... Que jo sàpiga no tenen vida pròpia, ni tampoc voluntat. No havien fet mai res sense demanar permís al meu cervell abans, ni molt menys m'havien demanat alguna a cosa a crits, no més que una mica de crema hidratant el dia després d'anar a esquiar. I me les hi noto, fins i tot ara, mentre escric amb el teclat. Les noto buides, buidíssimes. I sé perfectament què em demanen, ho sé, i no puc fer-hi res... perquè ho vull tant com elles.

On és la teva cara, ara que tinc tantíssimes ganes d'acariciar-la?

1/3/10


Venia a dir que adoro la lluna. I m'encanta que m'avisin quan està tan preciosa com avui, encara que això m'impulsi inevitablement a fer una expedició fotogràfica entre tot el fred i la contaminació lumínica d'aquesta nit. Val la pena quan veus que comences a saber fer servir la càmera i que et surten fotos com aquestes, dignes de gargotejar-hi frases de cançons perfectes a sobre.