30/4/09

A vegades penso coses estúpides. Per exemple, què passaria si em convertís en una fruita? com pot ser que els núvols tinguin tan equilibri que no caiguin fins que comença a ploure? Per què hi ha fanals grocs i fanals blancs? com deu ser tocar un núvol? quin gust té la felicitat?... Penso que la felicitat deu tenir gust d'alguna cosa ben concreta, per exemple xocolata. Que quan ets feliç no t'hi fixes perquè ets tan feliç que no penses en quin gust té, però que té gust de xocolata. O bé de pluja. Em pregunto si algú s'ha fixat que l'aigua de pluja és màgica i que té gust d'aigua màgica, no és com beure de l'aixeta... Tot i això, no crec que tingui gust de felicitat. Em penso que el gust de la felicitat és diferent en cada persona, i penso que es pot tastar la felicitat dels altres, també. I crec que la meva també ha estat tastada, i que té gust de tot una mica, de pluja, de cel, potser fins i tot de poma, però sobretot de felicitat... I n'he tastat d'altres i és agradable saber que hi tinc alguna cosa a veure, en aquella felicitat; i quan ho penso, a vegades, tinc ganes de repetir.


smile.

25/4/09

y aún así, te reirás...

22/4/09

Dies de colors







(m'agrada veure això des de la meva habitació)

16/4/09

Purpurina daurada


Tot brilla. L'aigua no para de caure sobre de tot. Cau sobre la sorra ja molla, sobre el tobogan, sobre els gronxadors. I la llum dels fanals s'hi reflexa i fa que sembli que una capa de purpurina daurada hagi caigut sobre el parc. I no para de brillar, i l'aigua cau cada cop més ràpid, i per un segon sembla que plourà així per sempre i el món s'inundarà i ens convertirem en peixos. I el so de la pluja quan cau ja no existirà, només hi haurà silenci. És per això que no vull ser un peix, perquè una de les coses que més m'agraden de la meva vida humana és el soroll de la pluja. I és per moments com aquests en que una s'adona que val la pena ser un ésser humà i poder escoltar com la pluja cau mentre el món està cobert de purpurina daurada.



16/4/09, 01.25h

15/4/09

como generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna.

És curiós que a causa de terceres persones i de coses d'aquelles que passen hagi recordat que tinc un blog. És bastant típic en mi oblidar les coses, suposo que devia oblidar la contrasenya i progressivament deixar-hi d'entrar. De totes maneres m'ha fet ilusió retrobar el meu blog que va durar un dia. D'alguna manera es pot dir que les coses han canviat molt i que segueixen exactament igual.

No sé com he arribat a la conclusió que, com sempre, sóc més feliç que mai. Però com sempre tinc preguntes estúpides que em volten pel cap fins que surten... I quan surten i sento la meva veu preguntant coses estúpides, em sento estúpida jo. I què? Què seria el món sense estupidesa, sense espontaneïtat, sense totes aquelles coses que fem sense passar, que diem sense adonar-nos-en?

Em sento rara i tinc ganes de volar (com sempre.)

:)