7/9/10

Cry, baby, cry

Ha entreobert els llavis i m'ha semblat que quan deia vint-i-dos d'octubre ho deia amb les dents, amb les seves dents immaculades i perfectes, i no pas amb la boca. I ha estat com una gerra d'aigua freda al clatell, i no he pogut evitar pensar que avui no era precisament el millor dia de la meva vida. I aleshores he sortit d'allà, ni que fos per perdre de vista aquell entorn blanc fluorescent, i amb els auriculars ben ficats a les orelles he començat a caminar cap a casa sota la pluja. Vint segons després, s'ha acabat la cançó que escoltava. I en aquell moment s'ha confirmat la màgia de tenir la música en aleatori. Just en el moment en que ha començat a sonar Cry, baby, cry, la pluja ha pujat d'intensitat. Semblava que el món s'inundés, en un segon s'han creat rius en el que abans eren carreteres amb una mica de pendent i la poca gent que hi havia pel carrer ha desaparegut. I m'he sentit com si res dolent em pogués passar. I he seguit cap a casa, observant el cel -que estava completament groc, com si el món s'anés a acabar en qualsevol moment, com s'hagués calat foc darrera els núvols, i feia un efecte preciós reflexat a les gotes que cobrien els cotxes i a les carreteres molles- i escoltant les seves veus. I quan s'ha acabat la cançó l'he tornat a posar i he caminat més lenta, retardant el moment d'arribar a cobert.

Deu minuts més tard, mentre treia les claus de casa, completament xopa, no he pogut evitar pensar que la vida és meravellosa, malgrat tot. I que tot compensa. I que no és gens difícil ser feliç.