Demà desapareixo un altre cop. Ja no és estrany. El meu llit està més acostumat a aguantar piles de roba i apunts que no pas a tenir-m'hi dormint a dins. Em sembla que, quan marxi, només trobaré a faltar el meu coixí petit, però ja ni tan sols això és imprescindible. Poc a poc noto com no em queden lligams. Quan tenia 12 anys, la meva mare va pujar el Jordi a les golfes. Era el que més estimava en el món, el Jordi i el meu coixí petit, i no em podia imaginar dormir al meu llit sense ell. I un dia d'institut, sense més ni més, va passar d'estar als peus del meu llit a ser sota una bossa de plàstic gegant a les golfes. Ni tan sols vaig protestar excessivament, sabia que tots dos no hi cabíem, però encara em dol cada vegada que hi penso. I ara només em queda el coixí petit, de veritat, és l'únic que em queda.
I me'l puc endur a tot arreu.

El que vaig entendre: L'Alba és important.
El que realment vas dir: L'opinió d'algunes persones m'importa una mica.

(Per si algú encara dubta del meu egocentrisme.)

A vegades tinc ganes d'escriure, però quan agafo la llibreta i el boli només em surten trossos de cançó. Ni tan sols són meves, ja existeixen, algú altre se les ha inventat i hi ha posat una melodia i les ha instalat al meu cap sense voler; i escrites en diagonal sobre els quadrets blaus de la llibreta queden ridícules i fora de lloc, sense sentit, absurditat en forma de lletres. Potser he de trobar el que em fa venir ganes d'escriure, que no n'hi ha prou amb pensar que el fet de tenir un boli serà garantia que el teu cervell construeixi frases amb coherència i cohesió i, sobretot, sentit. Però en realitat és igual, no importa, no m'importa, no té la més mínima importància (ja sé que acabo de dir quatre cops el mateix, això també m'és igual, i tampoc no importa ni m'importa ni té importància). La qüestió és que, a vegades, tinc ganes d'escriure.

La meva vida no és dúctil, ho estic descobrint a poc a poc. És estrany, jo estava convençuda que sí. Que no només era dúctil sinò que a més era de plastilina, completament adaptable. Que podia absorbir tot el que calgués. I costa adonar-te que no, que tot té un límit i que arriba un moment en que ja no hi cap res més, que necessito espai vital i que hi ha massa gent. Però no hi puc fer res, sóc incapaç de dir qui sobra i qui no, de senyalar algú amb el dit i dir-li "fora, que no hi caps, aquí". No és del meu estil, tampoc. Estic massa acostumada a que sigui el temps qui ho faci per mi, el temps i la meva força de voluntat sota zero. I és difícil decidir qui se'n va i qui es queda. Potser el més fàcil és que me'n vagi jo. És l'única manera de senyalar algú i dir-li "tu et quedes amb mi".