blackout

La meva vida no és dúctil, ho estic descobrint a poc a poc. És estrany, jo estava convençuda que sí. Que no només era dúctil sinò que a més era de plastilina, completament adaptable. Que podia absorbir tot el que calgués. I costa adonar-te que no, que tot té un límit i que arriba un moment en que ja no hi cap res més, que necessito espai vital i que hi ha massa gent. Però no hi puc fer res, sóc incapaç de dir qui sobra i qui no, de senyalar algú amb el dit i dir-li "fora, que no hi caps, aquí". No és del meu estil, tampoc. Estic massa acostumada a que sigui el temps qui ho faci per mi, el temps i la meva força de voluntat sota zero. I és difícil decidir qui se'n va i qui es queda. Potser el més fàcil és que me'n vagi jo. És l'única manera de senyalar algú i dir-li "tu et quedes amb mi".