blackout

Demà desapareixo un altre cop. Ja no és estrany. El meu llit està més acostumat a aguantar piles de roba i apunts que no pas a tenir-m'hi dormint a dins. Em sembla que, quan marxi, només trobaré a faltar el meu coixí petit, però ja ni tan sols això és imprescindible. Poc a poc noto com no em queden lligams. Quan tenia 12 anys, la meva mare va pujar el Jordi a les golfes. Era el que més estimava en el món, el Jordi i el meu coixí petit, i no em podia imaginar dormir al meu llit sense ell. I un dia d'institut, sense més ni més, va passar d'estar als peus del meu llit a ser sota una bossa de plàstic gegant a les golfes. Ni tan sols vaig protestar excessivament, sabia que tots dos no hi cabíem, però encara em dol cada vegada que hi penso. I ara només em queda el coixí petit, de veritat, és l'únic que em queda.
I me'l puc endur a tot arreu.