31/5/10

Trobava a faltar infinitament el tacte de la teva pell sobre la meva. Tenir-te molt a prop, enganxat a mi. Que la nostra pell sigui l'única frontera. I necessitar que m'abracis. Perquè cada cop que m'agafes fort penso que no m'estranyaria si en qualsevol moment la pell desapareix i passem de ser dos éssers humans a ser tan sols una abraçada. I no m'estranyaria si ens quedéssim enganxats. I m'encanta aquesta sensació, és de les meves preferides juntament amb quan m'abraces tan fort que penso que no em deixaràs anar mai.

(gràcies per tot)

29/5/10

please don't go away.

25/5/10

c'est un beau jour de pluie

-C'est un beau jour de pluie, avait-il dit.
Elle lui demanda en quoi un jour de pluie pouvait être beau: il lui énuméra les nuances de couleurs que prendraient le ciel, les arbres et les toits lorsqu'ils se promèneraient tantôt, de la puissance sauvage avec laquelle leur apparaîtrait l'océan, du parapluie qui les rapprocherait pendant la marche, de la joie qu'ils auraient à se réfugier ici pour un thé chaud, des vêtements qui sécheraient auprès du feu, de la langueur qui en découlerait, de l'opportunité qu'ils auraient de faire plusieurs fois l'amour, du temps qu'ils prendraient à se raconter leur vie sous les draps du lit, enfants protégés par une tente de la nature déchaînée...

(Eric-Emmanuel Schmitt)

24/5/10

M'acabo d'adonar que és maco conèixer gent que et fa desitjar que les màquines del temps existissin. Jo reviuria el divendres i el dissabte una vegada i una altra, i no em cansaria, una mica com quan vam anar a Madrid, o com quan van venir per primera vegada a mitjans de febrer. Perquè em sembla increïble haver agafat un carinyo tan immens a unes persones que he vist tres vegades i amb les que amb prou feines he parlat, persones de qui sé poc i que saben poc de mi però formen part de la meva vida i em fan feliç. Curiós, oi?

+no todos los días las cosas conspiran así
+volvería a revivirlo sin dudar
+em sembla increïble fins a quin punt la música pot canviar la vida d'una persona.

22/5/10

em surten els textos parlant de gent que mai els llegirà en segona persona. així que et pregunto:

creus que pots decebre una persona que no saps ni que existeix?

sé que encara que sabessis que penso això t'importaria una merda, i sé que seguiràs tenint el teu somriure però no és tan fàcil gaudir-ne si no estic segura de si és natural. els teus somriures m'agraden però només si són nets. que sembli que siguis el que millor s'ho passa de tots pot deixar de tenir mèrit si no tens el cervell al 100%, ni més ni menys. aquest és un tema que intento evitar perquè em ralla. tu no. tu no hi havies de caure. m'és igual que et guanyis la vida fent feliç a la gent, m'és igual. Pensa, pensa, pensa. Ho necessites? Perquè jo crec que necessito que algú em digui que això no és la vida i que queda algú REAL al món.

(mentre en dani tocava limousinas pensava en un nen i una nena vestits amb traje verde y bambas a reacción. i va ser inevitable. i sóc conscient que no és normal que m'afecti tant.)

19/5/10

no sé actuar sota pressió. no n'he sabut mai. sé que no m'esforçaré, que ni tan sols estudiaré, que m'oblidaré dels exàmens i m'odiaré a mi mateixa, com ha passat aquest matí quan, de camí a casa la clàudia, he recordat que després de l'examen de castellà en tenia un d'alemany. no, no és maco recordar que tindràs un examen (pel qual havies d'estudiar molt) al cap d'un parell d'hores, però m'alegro d'haver-me'l tret de sobre. una cosa menys. va, ara començaré el summary de 300 words, i després intentaré fer una ullada al llibre d'alemany, va, que quaranta pàgines no són tantes encara que estiguin en l'idioma més odiós del món. i després vida privada, i sé que podré. no és tan difícil quan tornes rient, i cridant ¡cómo me amo! amb la clàudia mentre la rebe diu que som un fàstic de persones i que no li mola gens però que ja se la sap i la mel riu per sota el nas. perquè ja sé que ho he dit mil cops, però sembla que la gespa de la uab (o el cotxe de la rebe) són un món a part on tot és possible. sobretot sentir-te bé (malgrat tot).

16/5/10

La meva ment té uns esquemes mentals molt clars. Té clar que hi ha quatre pilars que m'aguanten, i que si un d'ells falla caic. El que no sé és què pot passar si en un moment jo trec un pilar. Aleshores quedaria com una taula coixa a la qual li falta una pota, o un cotxe al qual li falta una roda, o qualsevol exemple semblant (sóc gràfica perquè si no no s'entén). Falta un tros de la taula. Un tros gegant, importantíssim, i tot i que a primeres no ho semli, imprescindible. Tinc molt clar, claríssim, qui són els meus quatre pilars. I em sembla que no cal que ho digui. Que si marxes, caic.

14/5/10

...els adults perden cada oportunitat de volar.

jo de tu em deixaria reposar tres o quatre dies a la nevera -o en qualsevol lloc fresc i sec-, ara no sóc persona. tot canvia. tot. sé que tinc sort de tenir-vos. sé que tindré sort si no em perdo. gràcies. tot torna.

i, a sobre, em fan mal les dents. ADV

(em sembla que és l'entrada més estranya que he escrit mai. jo no l'entenc. jo no m'entenc. només sé que sóc difícil, i que ara no és el moment. i que, si et ve de gust, pots esperar-me)



"el peor dolor es no poder compartir el dolor"
La Voz Dormida, Dulce Chacón.

+ l'única batalla que es perd és la que s'abandona (i won't).
+ living is easy with eyes closed. que és fàcil dir-ho i difícil aplicar-ho, ja ho sé.

13/5/10

T'asseguro que ho donaria tot per començar de zero, per veure't per primer cop, per tornar a tenir les primeres converses, perquè tornessis a ser tu. Perquè em sembla que no m'agrades, i cada cop va a pitjor, i em sembla que el problema no és meu. No parlis sense saber. És una cosa que no acostumaves a fer i ara fas. Cada cop m'agraden menys els canvis. Sobretot els teus.

9/5/10

La meva pell està impregnada de la teva olor.
Els meus pensaments estan impregnats de tu.

Tutututututú, tot, tu.

4/5/10

-Oh... Ets del 91? Tens divuit anys?
-Sí.
-Vaja. Jo tractant-te com una nena i resulta que ets gran...
M’estàs fent odiar els dilluns. No perquè em llevi d’hora, ni perquè no siguis aquí, ni per la uni, ni pels deures, res d’això. No, simplement, que res no té sentit quan em desperto i tu no hi ets, i no és fàcil, no, no és fàcil concentrar-se a la classe quan tens una ment ninja, o voladora, o com li vulguis dir, una ment que no se sent còmode a les cadires de l’aula 5, i ni tan sols a les de l’aula dos encara que m’assegui just al costat de la finestra i plogui i ningú m’obligui a escoltar la professora de castellà. És difícil, de veritat, no sé si mai ho has intentat, però costa una barbaritat intentar parar atenció quan la teva ment vola més enllà dels arbres i vagi cap al nord, cap al nord, i retrocedeixi vint-i-quatre hores i de cop i volta la classe desaparegui i torni a despertar-me sota el teu edredó, entre els teus braços, i tot faci olor de tu, i em mori de ganes de menjar-te a petons i de cop i volta torno a tenir l’oració subordinada més llarga del món a mig apuntar en un full de llibreta sobre la meva taula.

10.28am 3/5/10

3/5/10

no sé com dir-te

Que t'adoro amb totes les meves forces. T'adoro en tots els sentits amb que es pot adorar una persona. Que t'adoro quan m'abraces, t'adoro quan em mires, t'adoro quan intentes fer-me enfadar i fins i tot quan ho aconsegueixes sense proposar-t'ho. Que t'adoro incondicionalment, que adoro cada petit detall que et forma. Que adoro el teu interior, el teu exterior, el teu entorn i tot el que comportes. Que adoro les teves mans i el teu melic i els teus ulls que quan miren em recorden que sóc especial. Que adoro els teus somriures habituals i les teves rialles, però sobretot adoro els teus somriures cars, aquells que gairebé no fas però em desfan completament i em descol·loquen ara com fa dos anys i mig. Que adoro les teves carícies perquè en tot el món no hi ha res més dolç i les teves abraçades perquè són, senzillament, increïbles. Que adoro els teus petons. Que adoro quan em fas un lloc a la teva falda, o a la teva espatlla, que no hi ha en tot el món un lloc més còmode. Que adoro la sensació que em recorre quan toques i sembla que no em miris i que t'oblidis que hi sóc i només hi ha música però alhora s'omple tot de papallones invisibles. Que adoro totes les sensacions noves. Que adoro totes les sensacions velles i m'encanta que es repeteixin un dia rere l'altre. Que adoro els nostres centímetres negatius. Que adoro els missatges inesperats però tendres. Que adoro no deixar-te anar a dormir i adoro despertar-te a base de petons que gairebé no es noten. Que adoro quan em toques el cabell, quan em toques la pell, quan em toques. Que t'adoro, t'adoro de dalt a baix, que és inevitable, que no puc ni vull fer-hi res, que formes part de mi, que t'estimo.