25/2/10

-Jo quan sigui gran seré un cowboy!
-Tu vals més per princesa índia...
-Ah sí?
-Ah no?

24/2/10

Em fa una mica de ràbia necessitar estar sola tan sovint. Ahir, per cinquena vegada en les últimes dues setmanes, em vaig trobar una persona que conec a la parada del tren de la universitat. Això significa haver de passar una hora i mitja parlant amb aquesta persona. Ja és gros que, en set dies, m'hagi trobat fins a cinc persones diferents, a diferents hores del dia. Una antiga companya de ballet clàssic, un noi que feia teatre amb mi, una excompanya de classe... El que em sembla més curiós és que, en tres dels cinc casos, es tracta de gent que em cau bé. I, per això, m'he sentit obligada a reprimir el sospir de decepció mental que em sortia de forma inconscient. I no he pogut evitar preguntar-me per què cada cop m'agrada menys anar en tren acompanyada (excepte si és acompanyada per les de sempre, les que fan el trajecte Manresa-universitat cada matí amb mi). Igual que m'ha passat aquest matí, mentre un company m'abraçava a tall de bon dia. Quan feia exactament un segon i mig que m'abraçava i no em deixava anar, he pensat "però que pesat..." i acte seguit m'he sorprès, on és l'Alba que adora les abraçades i els mimos a totes hores, que no deixa d'abraçar els seus amics, que sempre somriu... l'Alba que estima la gent?

No tinc cap teoria, tinc suposicions òbvies, per exemple que estic nostàlgica perquè no puc abraçar a qui realment voldria, o que estic massa cansada com per mantenir sempre el bon humor. No m'agraden els pensaments àcids que em passen pel cap quan veig algú amb qui, simplement, no em ve de gust parlar. Fa temps comentava que maco em semblava rebre milions d'abraçades al llarg del dia a la universitat, i encara m'ho sembla, però només si són de persones específiques (la Laura, les Cristines, el Jordi, el Dani, la Clàudia...). Potser simplement és que em sento vulnerable perquè no dormo prou hores com per mantenir les meves defenses en forma i no em sento capaç de tenir una conversa a un nivell intel·lectual acceptable. Em sembla que no aguantaré gaire més temps aquest estil de vida... I tot i així, la meva felicitat segueix aquí i no m'abandona, i em sembla que no té plans de marxar mentre tothom segueixi al meu costat.

15/2/10

No em surt res. Voldria intentar explicar-ho, el que és per mi el tacte de la teva pell mentre dorms al meu costat i els meus dits segueixen el recorregut que comença al teu coll i travessa el teu cos. Les teves mirades deduides quan és massa fosc perquè pugui veure res. Palpar els teus somriures. Sentir un t'estimo molt baixet, però que ho omple tot. És increïble, no puc descriure el que significa despertar-me al teu costat. Ni molt menys el que ve després. Perquè tampoc puc explicar els sentiments que em provoques, com m'omples d'anhel i de ganes d'abraçar-te, que m'abracis fort, molt fort, de sentir-te meu, de sentir-me teva. Respirar el mateix aire. Obrir els ulls alhora i somriure. Voler amb totes les meves forces que t'acostis més, tenir-te més aprop... que no em deixis anar mai.

10/2/10

hi anem? va, sí, a donar un cop d'ull.
sense saber qui hi haurà... oh, mi-te'ls. carles i toni, matemàtiques i educació física.
i què tal? què esteu fent?
administració, comptabilitat, m'agrada molt!
i tu, amélie?
en un segon, el món es para. què ha dit? la resposta a la pregunta passa a ser secundària. abans adorava aquest nom, em semblava maco que em comparessin amb ella. ara no.
no, no sóc un personatge de pel·lícula, sóc real, de carn i ossos i amb un cap massa incoherent com per ser una bona protagonista de res.
a part, el carles sabia perfectament qui havia començat amb la brometa. i ja no sóc l'amélie de ningú, ja no m'agraden les frases curtes i profundes escrites en francès. ja no.
jo? jo faig traducció... moltes hores de llengua, molts idiomes... exactament el que volia.
oh, molt bé. marxem, ens veiem a la sortida, si us espereu veureu tots els altres...
d'acord!
temps per pensar. no tinc ganes de comentar-ho. potser m'ho he imaginat, alguna cosa no m'encaixa en el puzzle del meu cervell. no, no és el primer cop que em diu amélie, és el primer cop que no m'agrada que m'ho digui. somriures falsos a tort i a dret.
deu minuts al pati, recordant. l'aula d'informàtica, la d'anglès, la del vídeo.
mira, és l'eva, d'anglès
ei noies, com esteu? com us va tot?
mira.. fent un cicle formatiu de grau superior.
vaja, m'alegro que tot et vagi bé. i tu, alba... ja ho sé, ja, què estàs fent!
com ho saps? - els somriures deixen de ser falsos, ja no és necessària la hipocresia. sempre m'ha caigut bé.
mira, un ocellet... quins idiomes fas?
anglès i alemany - i amb això els somriures s'eixamplen, més... ella m'ha fet anglès dos anys i un trimestre d'alemany, se'n deu sentir orgullosa.
molt bé noies, ja parlarem, m'alegro d'haver-vos vist!
somriem totes dues mentre mirem com s'allunya, entendrides. era molt bona.
mira, l'àngel. mentre parlem amb ell, rient, algú s'acosta per darrera.
mare meva alba, t'han crescut els ulls?
què?
en sèrio.. mireu, vosaltres, fixeu-vos-hi. oi que té les ninetes més grosses?
jo les hi veig com sempre...
doncs sempre has tingut uns ojazos que flipes. bueno, que he de marxar, quedem algun dia per fer un cafè o algo tots, no?
jo començo pràctiques a un banc, m'anirà fatal a partir de demà...
no, dona, quan us vagi bé, ja em direu algo, adéu!
i marxa, com ha vingut. i jo, jo encara no he obert la boca. ella sí que l'obre, "anem a dinar".
mentre obrim la porta de vidre que dóna al carrer, apareix la sònia, la de català.
nenes! què hi feu aquí,com us va la vida, què esteu fent?
responem per enèssima vegada. és maco visitar els exprofessors, però el proper cop millor tots alhora, cansa repetir deu mil cops el mateix. la seva resposta, per això, em fa adonar de coses.
però.. esteu contentes?
que si estic contenta? somric. els meus llavis estan somrient, però interiorment el meu somriure encara és més ample. estic contentíssima, adoro la meva vida. no es pot dir que tot sigui perfecte, però adoro la meva carrera, adoro els meus amics, adoro el meu nòvio. i amb això en tinc prou per ser feliç, no necessito res més. res ni ningú més.

3/2/10

miro enrera i veig un dia perfecte. perfecte en el sentit que tots els esdeveniments s'han encadenat, un darrera l'altre, per fer que les hores fossin molt agradables. i això, els dimecres, s'agraeix. perquè a vegades es tornen massa llargs. i, de cop i volta, m'adono que no hi ha manera humana de definir el que sento per aquest parell de persones massa genials per aquest món. per molt que digui que els estimo, crec que va més enllà d'estimar, que és una amistat tan sòlida que res la podrà esborrar, i n'estic infinitament orgullosa, del meu mico pèlroig, del meu hàmster anglès, del lligam tan sòlid que ens uneix.

miro endavant i no m'ho puc creure. tinc unes ganes boges que sigui dissabte, per tota la gent bonica, boniquíssima que veuré. i després, diumenge dormiré, i dilluns... serà molt especial, n'estic segura, i també sé que tot anirà bé. perquè elles m'importen moltíssim, i em sento naturalment embolicada a tot el que els hi pugui arribar a passar, a tot el que les lliga. i després dijous, dijous, dijous. les ganes que tinc de dijous són indescriptibles. i sé que el temps farà com sempre i s'estrenyerà i semblarà que, després de cinc minuts de dijous, siguem dilluns de nou. i el seu aniversari. i a començar de nou, més hores d'alemany, però per fi tocar la traducció. i la setmana no es farà llarga, i de seguida serem divendres i oh, un altre cop amb ell, amb ells, i l'endemà sumarà només un dia inoblidable més en tota la llista de diesinoblidablesd'aquesfebrer. i el cap de setmana següent la fira, una fira que porto endins, arrelada, i que aquest any no viuré des de dins, però que segueix sent la meva fira. i veuré gent massa maca, i entremig, un concert que serà genial. i, amb la fira de l'aixada s'acabarà el febrer, però no les meves ganes de viure, de passar-m'ho bé, de gaudir de cada dia, de fer que tots els mesos siguin tan perfectes com aquest febrer inoblidable que m'espera.

2/2/10

Make me a willow cabin at your gate,
And call upon my soul within the house;
Write loyal cantons of contemned love,
And sing them loud even in the dead of night;
Halloo your name to the reverberate hills,
And make the babbling gossip of the air
Cry out 'Olivia!' O, you should not rest
Between the elements of air and earth,
But you should pity me.

William Shakespeare.


La meva agenda deia mil cops construiría ante ti una cabaña de sauce y reclamaría mi alma en tu morada. Són coses d'aquelles que et marquen... Que fan que hi hagi un abans i un després. Aquella pel·lícula va ser la primera on hi havia amor de veritat. Escribiría sinceros versos de desdeñado amor y los cantaría alto en el silencio de la noche. Era una època convulsa, se'n diu tenir catorze anys i els sentiments a flor de pell. Vaig passar-me més de la meitat de la pel·lícula plorant, i quan es va acabar vaig seguir fent-ho, l'última escena era brutal i m'havia deixat la pell de gallina i un malestar general que em recorria tot el cos; i durant un parell de nits em va costar adormir-me... Gritaría tu nombre al eco de las colinas y haría que incluso el aire repitiera por el espacio el nombre de Victoria. I ara no m'agradaria tornar-la a veure, tot i que és preciosa i es pot considerar una pel·lícula de culte i una de les meves pel·lícules preferides. Perquè, aleshores, tots els sentiments que es succeiren en el meu cap mentre la mirava tenien una lògica que és diferent de la que em regeix ara mateix. I tot ha canviat al meu voltant. Sobretot una cosa: ara estic enamorada, i aquell amor de veritat, gairebé tangible, el tinc al meu interior. I no és com deia Shakespeare, és millor. Molt millor. Because love is, it just is...