blackout

Em fa una mica de ràbia necessitar estar sola tan sovint. Ahir, per cinquena vegada en les últimes dues setmanes, em vaig trobar una persona que conec a la parada del tren de la universitat. Això significa haver de passar una hora i mitja parlant amb aquesta persona. Ja és gros que, en set dies, m'hagi trobat fins a cinc persones diferents, a diferents hores del dia. Una antiga companya de ballet clàssic, un noi que feia teatre amb mi, una excompanya de classe... El que em sembla més curiós és que, en tres dels cinc casos, es tracta de gent que em cau bé. I, per això, m'he sentit obligada a reprimir el sospir de decepció mental que em sortia de forma inconscient. I no he pogut evitar preguntar-me per què cada cop m'agrada menys anar en tren acompanyada (excepte si és acompanyada per les de sempre, les que fan el trajecte Manresa-universitat cada matí amb mi). Igual que m'ha passat aquest matí, mentre un company m'abraçava a tall de bon dia. Quan feia exactament un segon i mig que m'abraçava i no em deixava anar, he pensat "però que pesat..." i acte seguit m'he sorprès, on és l'Alba que adora les abraçades i els mimos a totes hores, que no deixa d'abraçar els seus amics, que sempre somriu... l'Alba que estima la gent?

No tinc cap teoria, tinc suposicions òbvies, per exemple que estic nostàlgica perquè no puc abraçar a qui realment voldria, o que estic massa cansada com per mantenir sempre el bon humor. No m'agraden els pensaments àcids que em passen pel cap quan veig algú amb qui, simplement, no em ve de gust parlar. Fa temps comentava que maco em semblava rebre milions d'abraçades al llarg del dia a la universitat, i encara m'ho sembla, però només si són de persones específiques (la Laura, les Cristines, el Jordi, el Dani, la Clàudia...). Potser simplement és que em sento vulnerable perquè no dormo prou hores com per mantenir les meves defenses en forma i no em sento capaç de tenir una conversa a un nivell intel·lectual acceptable. Em sembla que no aguantaré gaire més temps aquest estil de vida... I tot i així, la meva felicitat segueix aquí i no m'abandona, i em sembla que no té plans de marxar mentre tothom segueixi al meu costat.