30/7/10

Gira’t, gira’t, gira’t. Vinga, va, gira’t i mira’m. Va. Va.
Quan se’n va adonar, ja feia ben bé mig minut que no parava de cridar-lo mentalment. Es va preguntar si la gent que tenia al costat l’hauria sentit, i aleshores es va sentir estúpida. Ho havia pensat, no pas cridat, encara que en tingués moltes ganes. També era obvi que ell tampoc l’havia sentit. Va sospirar, alleujada i enfadada a la vegada, i es va preguntar si ell sospitava que existia, si l’havia vist, si s’hi havia fixat. Però és improbable que es fixin en tu si ets la persona més normal del món. I aleshores va pensar que era igual. Que li podia desitjar sort encara que ell no sabés que existia. I se li va acostar poc a poc, mentre sentia que la seva respiració s’agitava fins a arribar al ritme dels batecs del seu cor. Just quan es va aturar, pensant-s’ho per últim cop, preguntant-se si estava preparada per mirar-lo als ulls, ell es va girar i li va aguantar la mirada. La paraula que portava mitja hora degustant com si fos un caramel d’aquells que duren massa i quan mossegues et destrossen les dents i fan mal se li va fondre a la boca. Va abaixar la mirada i la va tornar a pujar, directe als seus ulls. I s’hi va repensar i va dir-li. “Que tinguis sort”. I quan ell va somriure, no va poder evitar pensar que la sort se l'havia quedada tota ella.


Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència:). I no, jo tampoc sé per què necessita la sort, el noi sense nom.

28/7/10

No sé per què em temia que arribaria aquest moment. Ara ja és inevitable: em sento millor, més acompanyada, més còmode i més feliç a casa teva que a casa meva.

19/7/10

dinou de juliol
dos dies.

avui he tingut el somni més estrany que em podia imaginar. no hi havia viatges en el temps, ni les coses eren de colors, ni vivia aventures extraordinàries. passava a la meva habitació, i tot estava tal qual, excepte que no hi havia la taula.
ahir vaig veure un tros del campionat d'espanya d'atletisme. suposo que això em va fer pensar en ell, a part que me'n vas parlar quan et vaig venir a donar el regal de londres. quan m'he despertat tenia al cap les mil rimes absurdes que no sé si ell mai va arribar a sentir, però tu si. tot l'estiu. no puc evitar riure quan hi penso, la veritat.
tot i això, és estranyament coherent que justament hagin sortit al somni junts, ells dos. me'n recordo perfectament de l'últim dia que els vam veure. vint-i-tres de setembre de dos mil sis, i jo vaig caure de cul a un bassal, i no hi van haver piruletes, aquell cop no.
però saps, tu no hi eres, al somni. hi eren ells, asseguts un a la cadira de l'ordinador i l'altre a la cadira del costat del llit. i jo sobre el llit. i una noia que anava a la meva classe a primària, dreta al costat de la finestra. ella no hi pintava res, allà, incoherència pura, hauries hagut de ser tu, però hi era ella. tampoc no parlava. ells dos parlaven entre ells, i reien. I aleshores, jo li deia a l'Ana (que no era allà al principi, però ara sí) que ens anéssim a rentar les dents, que m'havia de posar les gomes.

m'he despertat bastant desconcertada, però suposo que se'm feia estrany que fos estiu i no haver-hi pensat gaire, encara. i amb raó :)
però ha arribat un punt en que m'encanta pensar en aquell estiu. no em malinterpretis, sempre m'ha encantat, sempre ha estat el gran estiu, el que ha marcat un abans i un després, el nostre. però és que a sobre, ara ja no fa mal.

4/7/10

Encaixem perfectament, tu i jo, no sé si te n'has adonat... És per això, que les nostres abraçades són tan p e r f e c t e s .

1/7/10

suposo que aquest és el moment irreversible:
és curiós perquè m'encanta com queda escrit l'anglès.

no sé per què, en aquest moment (les dues de la matinada, no se sent res més que el meu cor, la frase ressona pel meu cap), la meva ment és envaïda pel record de la veu greu del meu professor de naturals de primària i el seu accent de Lleida: sístole, sístole, diàstole.