26/4/10

vintisisdabril

moment número 1 (8.45 del matí)
discutir per la música, per enèssim cop, i no dormir al cotxe, avui ningú, totes riem i el vent ens despentina i riem més encara i semblem boges. noto algú que em mira a través del retrovisor i somriu. i riem més, i més, i ballem, i els meus cabells s'emboliquen amb els d'algú altre, les motxilles fan nosa, i fa calor i no hi ha ni un núvol i les finestres no poden estar més obertes, i toca confessar-nos i parlar molt sense dir res important, i la ràdio ja no molesta tot i que segueix sonant flaix.fm, ara ja ningú la sent, ella tampoc, ara riu, totes riem, si algú volia acabar els deures d'última hora és impossible, la cristina riu sense motiu, com totes, saludem a la gent dels altres cotxes, trobem cua però no importa i diem totes alhora 'doncs arribarem tard.. i què!', i ens adonem que som infinitament guais.


moment número 2 (10.20 del matí)
ens asseiem un moment a prendre el sol? bueno, d'aquí deu minuts tenim llengua C... bueno, va, cinc minuts, mentre m'acabo l'entrepà... i acabem estirades, els pantalons arremangats i les samarretes amunt, se'ns veu el melic, la pell es torna vermella per moments, parlem de tonteries, ens arriba la música esmorteïda d'un auricular mal posat d'un dels nostres ipods i a ningú li importen les redaccions de japonès, els pronoms possessius en alemany o els poemes en francès.


moment número 3 (2.15 del migdia)
la marina buida una llauna de tonyina dins el seu tupper ple d'enciam, se senten queixes sobre oli que vessa o mares que no emboliquen com s'ha d'embolicar. fem lloc per la clàudia, i després pel jordi, i després per la rebe. i ultimem plans, menjant amb el tupper a les mans, asseguts encara a l'herba, al nostre trosset, decidim si volem anar a casa la mel i com serà la festa de la marina, parlem de tot i de res, sembla que l'hora de dinar no s'hagi d'acabar mai, i quines poques ganes que tenim d'anar a català, però s'ha de fer. premi de consolació, mig kinder bueno, i el professor que arriba vint minuts tard. i, dintre del meu caparró cremat pel sol, es barrejen els pronoms àtons que hi ha escrits a la pissarra amb els plans que tenim entre mans amb la cristina i una imatge inesborrable del teu somriure.

25/4/10

Sempre he cregut fermament en la democràcia. En la democràcia de veritat, no en el bipartidisme espanyol (sentint-ho molt, veig comparables Cánovas i Sagasta amb Rajoy i Zapatero) ni en el fàstic de partits que sembla que hi hagi a Catalunya. Per això m'ha fet moltíssima ilusió votar, als meus divuit anys, per primer cop a la meva vida en una consulta popular. És important remarcar això. Una consulta impulsada per una plataforma ciutadana i no pas per un partit polític. M'ha fet doblement ilusió perquè era una consulta sobre la independència de Catalunya, que crec que és un tema que ens afecta moltíssim a tots els catalans, a tots. La meva besàvia i jo hem llançat el vot en dues urnes situades una al costat de l'altra. La meva germana de quinze anys s'ho mirava, queixant-se per enèssim cop de no haver nascut un parell de mesos abans. Sí, era la meva primera vegada, però això ningú no ho sabia, i ningú sembla haver-ho remarcat perquè tothom s'estava mirant el dni de la meva iaia. Era blau, antic, amb una foto dels anys setanta i una empremta dactilar. La meva iaia té noranta-sis anys i va nèixer en un poblet de la província de Burgos, on va viure durant tretze anys. Dels meus besavis, és l'única que no va nèixer a Catalunya. Avui hem votat que sí totes dues alhora, mentre la meva àvia i la meva mare, que ja havien votat, ens miraven i somreien. I no he pogut evitar que alguna cosa dins meu em recordés com d'orgullosa estic de la meva família.

24/4/10

M'agraden les roses, els llibres, les senyeres, les noies que em diuen 'no, és per ell' i assenyalen al noi que els hi agafa la mà quan els pregunto si volen que els emboliqui el llibre, despertar-me i veure un drac per la finestra i dir-li a la meva mare i que em miri somrient. Passar hores i hores triant un llibre per a tu i acabar agafant el que havia pensat de bon principi. Una rosa per a mi, i una altra, i una més per a la Marta, i dues per a la Vero, i cinc o sis per a l'Anna. L'important és la intenció, són les ganes. La teva cara en obrir el paquet. Per això sant Jordi és la meva festa preferida de l'any. Perquè els dies vint-i-tres molen, i perquè la literatura i el romanticisme mai fan una parella tan perfecta.

20/4/10

Em diu: M'agradaria que tu em pintis un xai.
Li vaig dir que ho sentia, que jo no he pintat mai.
Sols sé pintar una boa que es menja un elefant...
i ell plora que plora, i jo acabo pintant.


No sabria dir si, en aquella època, em van marcar més les cançons, el llibre o el meu professor de música. El que em sembla mentida és que nou anys després recordi totes i cadascuna de les cançons. Una cançó per personatge: al món no hi ha cap cosa més bella que una rosa, amb la corresponent versió que vam fer-ne la meva millor amiga i jo, el rei que per manar no té qui mani com a monarca absolut: que a qui li plagui badalli o que faci un estornut, l'embriac (molt més hi veu el qui beu, no sé per què ens feia tanta gràcia però la cançó era genial), el negociant que tenia a cabassades estels en un banc i el cel us deixava sense un entrebanc i també tenia la cançó més moguda de totes, el fanaler (l'única cançó que sóc incapaç de recordar més que l'encén, apaga, apaga, encén), el geògraf de pacotilla que només parla i escriu i no sap trobar cap illa ni sap dibuixar cap riu, que era la meva cançó preferida i també potser la meva història preferida, la cançó de l'eco, la de la guineu (res no et serà indiferent si t'ho fas teu i t'hi lligues, arreu se't faran amigues la guineu les flors i la gent) i la última. Tinc gravadíssim a la memòria com ens vam vestir de negre i vam apagar tots els llums i vam cantar l'última cançó a les fosques agitant unes estrelles fluorescents. És curiós com em vaig fer meu el personatge, com el vaig comprendre... sé que sóc de llàgrima fàcil, però em va fer vergonya ser l'única que plorava mentre apreníem l'última cançó.

Els estels et riuran, picarols en la fosca,
picarols en la fosca, els estels et riuran.

Si cel enllà hi ha una flor que t'espera
la nit es fa bonica primavera...

Si hi ha un estel que és ben teu, l'estelada
i tot el cel et xucla la mirada.

19/4/10

no és que madrid m'enamori. m'enamoren els lesbianos, m'enamoren les sevillanes, m'enamoren els catalans, m'enamora la gent bonica que he conegut, m'enamora la llibertat, m'enamora la música, m'enamoren les parides, les paranoies, les vostres personalitats, els somriures infinits i les abraçades.

m'enamoren els hostals cutres però autèntics i les habitacions inundades de llum, m'enamora descobrir llocs nous amb tu, m'enamora fugir de la rutina, m'enamora la teva mà dins la meva, m'enamora tenir-te tan aprop que els centímetres de distància entre tu i jo es converteixen en milímetres i al final ja són negatius, m'enamora veure com els teus llavis dibuixen un t'estimo que no veu ningú més, m'enamora que siguis el meu coixí preferit, m'enamores.

10/4/10

tengo sed y estoy tragando
no quiero no estar a tu lado

6/4/10

És curiós, fins i tot intrigant, que les hagi recuperades de cop. Primer El fin de semana que no paró de llover, de Zahara, fa un parell de dies. Després, ahir, Baby you're my light i Ana's song, i just després Goodnight Moon, See you at the lights, Australia, Sexy in Latin i Toothpaste Kisses. És curiós perquè tot i que siguin totes diferents les unes de les altres, quan les escolto amb els ulls tancats totes em porten al mateix lloc, o al mateix temps.

"El fin de semana..." em porta al principi del 2009, gener tirant cap al febrer ja, anant o tornant de l'institut pel passeig, a peu, amb la seva cançó repetint-se una vegada i una altra. Em feia volar. Era tan suau, i no tenia sentit que m'agradés però em seguia encantant inevitablement. I encadena amb Todos temblando, de Miss Caffeina, que va arribar just en el moment en que la necessitava i que no podria reciclar perquè ara mateix, per mi, té el sentit més absurd del món.

Les altres són completament diferents. Transporten al febrer-febrer tirant a març. Mai no van arribar a ser dins del meu iPod, simplement sonaven de fons mentre m'avorria per casa, llegia, jugava als Sims o al joc estúpid de les bombolletes o parlava amb qui fos pel msn. I tal com van venir (influència directa de l'Ana) i es van estar un parell de mesos a la llista de reproducció guardada al meu escriptori i van passar a la carpeta de música en general i allà segueixen, com si fossin CDs plens de pols.

I el fet de reviure aquells vespres d'hivern de segon de batxillerat m'ha fet entendre una cosa important: que no els trobo a faltar. Trobo a faltar moltes coses de segon de batxillerat, però no aquestes setmanes. Em sembla que per això s'havien perdut en la meva memòria.

Tot i això no em puc treure del cap que para no perderte me he pegado tanto a ti que ahora es tan dificil separarnos y sé que si estamos juntos nada malo puede sucedernos (que al cap i a la fi és l'única part que segueix conservant el sentit).





Febrer 2009 (Spotify)
La música de fons del meu febrer'o9. Un 99% o més me les va passar l'Ana... Gràcies:)

4/4/10

trobo a faltar el tacte de casa teva
dels teus llençols
del teu coixí
dels teus cabells
de la teva pell.

2/4/10

i, com més a prop ets, més ràpid respiro. em sembla que estic tonta perquè fas que el meu cervell tingui sobredosis periòdiques d'oxigen. però acosta't més.