15/12/11

No recordo com és no ser a Anglaterra...

3/6/11

explora'm, mira'm, recorre'm, ressegueix-me, perfila'm. tasta'm. acaricia'm, toca'm, abraça'm. acosta-te'm. pensa'm, somia'm. enfada'm, alegra'm, agafa'm, estudia'm. observa'm. llegeix-me. intriga'm. desperta'm. perdona'm, estima'm. escriu-me. atura'm. anomena'm. segueix-me, beu-me, veu-me. crida'm. enforteix-me. desembolica'm, descorda'm, desfes-me. enten-me. recorda'm. dibuixa'm, somriu-me, respira'm. protegeix-me. compon-me. escalfa'm, xiuxiueja'm, coneix-me. escolta'm. sent-me.

17/5/11

vull ser egoista i demanar-te que no marxis i jurar-te que no estàs sola i dir-te que t'estimo i demanar-te que no marxis perquè si te'n vas tan lluny segurament em trencaré per la meitat i vale que jo sí que me'n vaig però pots venir amb mi si et ve de gust però sisplau sisplau no marxis perquè si marxes em moro perquè necessito saber que ets aquí i sé que sona egoista però és que sóc així i et necessito aquí i no marxis si us plau

16/4/11

Hi ha una cosa que em té completament intrigada: què passaria si et digués que et trobo a faltar? Probablement pensaries que m'estic rient de tu, i estaries completament equivocat. Potser ni tan sols em respondries, o bé em miraries i deixaries anar una de les teves rialles amargues i un cop més em preguntaria d'on treus aquest cinisme tan i tan gran. És tan gran que és el que més se't veu, i et caracteritza molt, i és estrany veure com es fon amb la tendresa que només deixes sortir poques vegades. El més segur, però, és que em diguessis que és tot culpa meva. Que no vas ser tu, que vaig ser jo. Que la decisió va ser meva i que, si t'has allunyat, ha estat perquè jo he volgut. I tindries raó.

13/4/11

... y se me dibujó media sonrisa en la cara
y, al segundo, rompí a reir.
y antes que me diera tiempo a terminar la carcajada
rompí a llorar
y no tenía ni idea de lo que sentía ni nada
pero las lágrimas sabían raro.

3/4/11

as I close the door I wish you goodnight
and you better make sure that bed bugs don't bite your apple.

1/4/11

Your Ex-Lover Is Dead

Avui he pensat en tu perquè és el teu aniversari. I he pensat que feia temps que no creuaves el meu cap. L'últim cop que et vaig veure em vas deixar pensativa un parell de dies. No queda res de tot allò, res de res, només com d'estrany se'm fa no recordar perquè t'estimava tant. Suposo que mai, mai, la meva ment no m'ha putejat més. Sí, aquesta és la paraula. Perquè ara que ha passat una mica de temps i ja no tinc 15 anys m'adono que no estava enamorada de tu. No estava enamorada de tu en absolut, només estava enamorada d'un noi ros que no hi era i que amb prou feines coneixia i que tenia un nom maco. Estava totalment enamorada dels minuts que vam passar compartint una piruleta i del fet d'haver-me de posar de puntetes sobre les converse noves per fer-te un petó. Però cada cop dubto més que tu aportessis més que això. L'únic que en realitat em tornava boja era la idea que m'havia fet de tu. No estic enfadada, només una mica dolguda, i no amb tu. Tu, en realitat, no en tens la culpa. Eres tan nen i tan estúpid com jo, i estaves tan poc preparat per tot allò com jo. Si quan vas marxar vaig passar-me mesos i mesos torturant-me, és perquè jo vaig voler. Ja ni tan sols tinc el dubte que acostumava a tenir-me capficada quan estava enamorada del tu que jo havia fabricat. Ja no vull saber si a vegades recordaves que jo existia.
Felicitats :)

24/3/11

Demà desapareixo un altre cop. Ja no és estrany. El meu llit està més acostumat a aguantar piles de roba i apunts que no pas a tenir-m'hi dormint a dins. Em sembla que, quan marxi, només trobaré a faltar el meu coixí petit, però ja ni tan sols això és imprescindible. Poc a poc noto com no em queden lligams. Quan tenia 12 anys, la meva mare va pujar el Jordi a les golfes. Era el que més estimava en el món, el Jordi i el meu coixí petit, i no em podia imaginar dormir al meu llit sense ell. I un dia d'institut, sense més ni més, va passar d'estar als peus del meu llit a ser sota una bossa de plàstic gegant a les golfes. Ni tan sols vaig protestar excessivament, sabia que tots dos no hi cabíem, però encara em dol cada vegada que hi penso. I ara només em queda el coixí petit, de veritat, és l'únic que em queda.
I me'l puc endur a tot arreu.

21/3/11

El que vaig entendre: L'Alba és important.
El que realment vas dir: L'opinió d'algunes persones m'importa una mica.

(Per si algú encara dubta del meu egocentrisme.)

15/3/11

A vegades tinc ganes d'escriure, però quan agafo la llibreta i el boli només em surten trossos de cançó. Ni tan sols són meves, ja existeixen, algú altre se les ha inventat i hi ha posat una melodia i les ha instalat al meu cap sense voler; i escrites en diagonal sobre els quadrets blaus de la llibreta queden ridícules i fora de lloc, sense sentit, absurditat en forma de lletres. Potser he de trobar el que em fa venir ganes d'escriure, que no n'hi ha prou amb pensar que el fet de tenir un boli serà garantia que el teu cervell construeixi frases amb coherència i cohesió i, sobretot, sentit. Però en realitat és igual, no importa, no m'importa, no té la més mínima importància (ja sé que acabo de dir quatre cops el mateix, això també m'és igual, i tampoc no importa ni m'importa ni té importància). La qüestió és que, a vegades, tinc ganes d'escriure.

14/3/11

La meva vida no és dúctil, ho estic descobrint a poc a poc. És estrany, jo estava convençuda que sí. Que no només era dúctil sinò que a més era de plastilina, completament adaptable. Que podia absorbir tot el que calgués. I costa adonar-te que no, que tot té un límit i que arriba un moment en que ja no hi cap res més, que necessito espai vital i que hi ha massa gent. Però no hi puc fer res, sóc incapaç de dir qui sobra i qui no, de senyalar algú amb el dit i dir-li "fora, que no hi caps, aquí". No és del meu estil, tampoc. Estic massa acostumada a que sigui el temps qui ho faci per mi, el temps i la meva força de voluntat sota zero. I és difícil decidir qui se'n va i qui es queda. Potser el més fàcil és que me'n vagi jo. És l'única manera de senyalar algú i dir-li "tu et quedes amb mi".