3/12/10

Últimament m'he acostumat a escriure el que penso (i, a vegades, el que sento) en anglès. I ara, de cop, vull posar-m'hi en català, perquè és ben obvi que és més fluït, més natural i més meu, però no em surt res. I penso en el modernisme i en la creència que només és possible expressar els teus veritables sentiments en la llengua materna. Però em creua el cap un pensament, així, com una estrella fugaç: escriure en català és molt més fàcil... sempre que vulgui ser transparent. Potser per això em sento més còmode en l'anglès, últimament. Perquè no m'identifico en el que escric i crea un mur entre el món i jo. Doncs quina xorrada. M'he d'acostumar a no escriure el que no vull escriure, i ja està, canviar de llengua no és la solució. Que potser en anglès l'Alba no és 100% Alba però continua sent l'Alba.
Apa, de vegades va bé una miqueta d'autocrítica.