blackout

Gira’t, gira’t, gira’t. Vinga, va, gira’t i mira’m. Va. Va.
Quan se’n va adonar, ja feia ben bé mig minut que no parava de cridar-lo mentalment. Es va preguntar si la gent que tenia al costat l’hauria sentit, i aleshores es va sentir estúpida. Ho havia pensat, no pas cridat, encara que en tingués moltes ganes. També era obvi que ell tampoc l’havia sentit. Va sospirar, alleujada i enfadada a la vegada, i es va preguntar si ell sospitava que existia, si l’havia vist, si s’hi havia fixat. Però és improbable que es fixin en tu si ets la persona més normal del món. I aleshores va pensar que era igual. Que li podia desitjar sort encara que ell no sabés que existia. I se li va acostar poc a poc, mentre sentia que la seva respiració s’agitava fins a arribar al ritme dels batecs del seu cor. Just quan es va aturar, pensant-s’ho per últim cop, preguntant-se si estava preparada per mirar-lo als ulls, ell es va girar i li va aguantar la mirada. La paraula que portava mitja hora degustant com si fos un caramel d’aquells que duren massa i quan mossegues et destrossen les dents i fan mal se li va fondre a la boca. Va abaixar la mirada i la va tornar a pujar, directe als seus ulls. I s’hi va repensar i va dir-li. “Que tinguis sort”. I quan ell va somriure, no va poder evitar pensar que la sort se l'havia quedada tota ella.


Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència:). I no, jo tampoc sé per què necessita la sort, el noi sense nom.