Havia d’anar amb molt de compte per no caure. Va posar un peu rere l’altre, i després un altre cop el dret, intentant conservar l’equilibri, amb les mans esteses a banda i banda del cos. A un cantó hi havia un alt precipici i en l’altra un llac profundíssim, i un vent gelat la travessava sense parar. De cop i volta va obrir els ulls, i es va adonar que no hi havia ni precipici ni aigua, l’únic que era real era aquell vent. Tot havia començat com un joc, seguir la línia de ciment sense posar els peus a la sorra, però ella s’ho havia pres com un repte, i se n’estava sortint. Només aquell vent la desconcentrava. Va aixecar el cap i es va adonar que els núvols ho tapaven tot, de tal manera que no es veien les ombres dels objectes, com si no tinguessin ànima. “Curiós”, va pensar, mentre es preguntava per què justament aquell dia s’havia d’haver posat la samarreta de tirants, i sentia com cada centímetre de la seva pell s’eriçava amb el contacte amb el vent glaçat. Es va aturar de cop i volta i va desitjar que plogués. El seu cos frisava per sentir l’aigua sobre. Va desviar la trajectòria que la duia cap a casa i va entrar al parc, trepitjant la sorra de puntetes. Aleshores, va sentir una gota a la galta dreta. Després una altra a l’espatlla, i tot seguit a la mà. I després, aquelles gotes gegants van començar a caure a milers, i ella es va quedar immòbil. Sota la pluja. La pluja que regenerava cada cèl·lula cansada, que la purificava de dalt a baix. La pluja que li ondulava els cabells i que li entrava als ulls, però ella no volia pas tancar-los perquè l’espectacle era perfecte. La pluja queia sobre la terra, sobre els arbres, sobre ella. La pluja la convertia en un element més de la natura del seu voltant. El parc estava desert, i ella, feliç, va pensar que no necessitava res més, mai. I, xopa, va començar a caminar, olorant la pluja, notant-la sobre seu, mirant-la atentament, tastant-la, escoltant-la. Sentint-la.

De cop i volta, es va parar a pensar. En els últims vint dies, havia començat uns divuit escrits, i no n’havia acabat cap, encara. Ni ho faria. Tot canviava a la velocitat d’un llamp. La seva opinió sobre el món, sobre si mateixa, sobre ell, sobre les seves amigues... Un cop més va acostar la cadira a la taula i va mirar cap a les estrelles, disposant-se a començar el text número dinou, pensant que tampoc l’acabaria. Aquells últims dies els esdeveniments s’havien precipitat moltíssim, i tenia la sensació que tot el que feia determinaria la seva vida per sempre. No només els exàmens reglamentaris, també els concerts fantàstics i les decisions preses seguint el seu costum de viure el present sense preocupar-se pel futur. I ara s’adonava que el futur existia. Que faltaven trenta dies per ser major d’edat. Que el seu complex de Peter Pan creixia una mica cada dia, malgrat les seves ganes de tenir edat legal de votar. Que volia aturar el temps, o millor encara, fer-lo anar enrere. Potser si tornés a tenir setze anys intentaria anar més amb compte amb les paraules i accions que fan mal sense que ella se n’adoni. Potser si tornés a tenir catorze anys ho faria tot més correctament, no cometria errors que la van enfonsar tot i que en un principi semblaven la decisió més encertada. Intentaria canviar poc les coses, però canviar-les. S’adonava, tot just ara, que el gest d’intentar prendre una piruleta al noi del seu costat determinaria la seva vida durant els pròxims anys, indirectament. Potser si tornés a tenir set anys gaudiria encara més de la seva infància. Potser si tornés a néixer la seva vida canviaria completament i no s’envoltaria de la mateixa gent, ni cometria els mateixos errors, ni sabria ser feliç com ho és ara, malgrat aquesta por incontrolable a fer-se gran.
Potser si tornés a néixer, repetiria un per un tots els errors que l’han portat fins aquí, fins i tot aquells en forma de cor de caramel vermell que fan mal. Perquè l’han ajudat a construir aquesta personalitat que només li agradava a estones però que en el fons no canviaria per res del món.

Estava flotant. El seu cos era governat per una espècie d’ingravidesa que li feia pessigolles a la panxa. Va pensar que el terra devia ser molt lluny, i aleshores va obrir els ulls i va deixar de somriure. Tot era blau cel, amb matisos encara més clars. Com si fos en un cel ple de petits núvols blancs. Però hi havia alguna cosa que no era del tot normal i, de cop i volta, hi va pensar: si realment era al cel, no hauria de veure el terra? Això va fer que el cap li donés voltes. No sabia què hi feia en aquest lloc estrany, ni tan sols recordava com hi havia arribat. Es preguntava com havia pogut estar hores i hores amb els ulls tancats gaudint d’aquesta sensació, sense preguntar-se com podia sortir d’aquí. Va mirar al voltant, allò que semblaven núvols blancs ara era gris, fins i tot el blau cel s’havia enfosquit, com pres d’una mena de contaminació. Va arrufar el nas, i es va adonar que estava descendint lentament, i que quan més avall anava, més fosc era tot el que l’envoltava. I va pensar que baixaria per sempre, perquè no es veia el final enlloc. La histèria es va anar apoderant del seu cap, i era com una espiral: quants més nervis tenia, més ràpidament queia. Al seu voltant, una mena de nit ennuvolada, sense estrelles, però ara ja tenia la seguretat que no era en cap cel, perquè allò no s’acabava. Va veure un punt de llum sobre el seu cap, i es va preguntar si s’havia mort i l’havia de seguir, i després d’uns minuts es va adonar que tant era, que li era impossible anar cap amunt. I va decidir que es relaxaria, i que es prendria aquella caiguda com si fos una atracció de fira. Tan bon punt va tancar els ulls, va sentir com s’aturava lentament, i poc a poc tornava a pujar. Va decidir aprofitar aquell moment de calma per gaudir de la situació, i va seguir amb els ulls tancats, pensant que potser així arribaria a la llum. I quan va obrir els ulls, tot era blau cel, i la llum era cada cop més grossa. No sabia si s’estava acostant a aquella resplendor o bé era al revés i la llum se li acostava. I va arribar-hi, i es va adonar que no era una sortida. Que era un mirall.