26/7/09

No era gaire gran el primer cop que els vaig preguntar als meus pares què significava ser major d’edat, però recordo perfectament la resposta: Vol dir que, al tenir divuit anys, comences a tenir més responsabilitats; però també més llibertat. Poc a poc, he anat descobrint els avantatges que tenen les persones de més de divuit, però tot i així, una pregunta em solia assaltar en certs moments: i el dia del teu aniversari fas divuit anys així, sense anestèsia ni res?


Ja fa tres dies que tinc divuit anys. I sí, així, sense anestèsia ni res. I no, no m’ha fet mal, no m’ha molestat gens ni mica. Perquè potser l’anestèsia que es necessita no es respira ni s’injecta, potser el que es necessita és aquella persona especial, aquella que fa que un dia com aquell es converteixi en un dia màgic, màgic de debò.


Gràcies :)

21/7/09


I m'he sorprès a mi mateixa després d'arribar a la conclusió que un vint-i-ú de juliol acompanyada és infinitament més lleuger. Sóc nostàlgica, però avui no volia ser-ho, i curiosament m'he despertat feliç i ara, a les vuit i tretze minuts del vespre, després d'un dia bastant mogudet, ho segueixo sent. Perquè m'adono que sí, que els anys passen i que d'aquí res, divuit, però... i què?

No em dóna la gana deixar que m'afecti. Aquest cop no :)


(t'estimo ari)

14/7/09


I hi penses un moment i t'adones que han passat tres anys del que vas anomenar "el millor estiu de la meva vida"; i que tot ha canviat. O res.

9/7/09

És curiós perquè he aplicat l’adjectiu “inoblidable” a molts matins des que “Un día en el parque” va passar a ser una de les nostres cançons i, tot i així, no puc evitar pensar que el més inoblidable de tots és el que vam passar a Montjuïc. Perquè el vent ens despentinava i semblava que estiguéssim a punt de caure, però no importava. No importava res més que tu i jo, i els petons, les carícies, els teus cabells entre els meus dits, jo entre els teus braços, tu entre les meves mans. Les meves cames sobre les teves, els teus llavis sobre els meus, i els minuts que passaven pel nostre costat amb comptagotes, com si s’hagués complert el nostre desig d’aturar el temps. I abraçades, i somriures, i sentir que no em vull separar de tu. Sentir que això és el que vull, vull un altre petó i un altre t’estimo a cau d’orella, vull que no em deixis anar, vull que mirem el mar des de mil llocs especials més, que ens enxampi una tempesta enmig del no-res. Mirar cedés, jugar amb la nintendo, compartir ampolletes d’aigua, comentar revistes i llibres. I no puc evitar pensar que, si això és la meva vida amb tu, m’encanta. M’encanta com sona el meu nom quan ets tu qui el diu, m’encanta el tacte de les teves mans. M’encanta sentir com s’escolen les hores, i com el meu nivell de felicitat és directament proporcional a l’estona que passo amb tu. I encara que ja me l'hagis "quitado", sé que el guardaràs bé, per això ahir sí que "lo llevaba encima" :)