No sé per què hi he anat. Les 10 del matí, i jo sense ganes de tornar a casa. Els auriculars porten hores sonant sense parar i estan gairebé sense bateria, però no els vull aturar. Enfilo camí no sé ben bé cap a on fins que arribo al centre, i un cop allà em torna a assaltar la pregunta. Què faig? On vaig? Miro amunt, allà està la resposta. Fa més de 9 mesos que no hi pujo, però dubto que hagi canviat. Començo a pujar i pujar, i m'equivoco de camí, i sento l'aire humit que es barreja amb la claror del sol, i decideixo no tornar enrere i pujar pel dret. Un petit esforç i ja he arribat. No hi ha ningú. Els aspersors funcionen, hi ha formigues, les pedres estan calentes, gairebé cremant, i veig com un parell de sargantanes s'amaguen al meu pas. Camino per sobre les pedres, fent equilibris per no caure, i sota meu hi ha tot el que conec tan bé. Les mateixes cases que configuren el meu camí vistes diferent. Recordo l'últim cop que vaig ser aquí sola, tenia un negatiu en blanc a la mà i sonava Eiti Leda. Aquest cop sona Universos Infinitos quan m'estiro i tanco els ulls, mentre el vent m'acaricia i el sol m'escalfa poc a poc la cara. La música segueix sonant, aleatoriament, mentre observo els núvols i les muntanyes i el cap de la gent que passeja uns quants metres més avall. De cop i volta, d'entre totes les cançons que tinc, sona Eiti Leda. És com una senyal, és hora de començar a baixar. Porto una hora i mitja aquí dalt, entre el cel i les roques plenes de margarides. I baixo corrent, mentre la cançó es fon amb el xiulet del vent a les meves orelles. No faig cas d'una noia que em mira extranyada, segurament preguntant-se per què corro. No paro de córrer fins que arribo a la carretera, i tinc la sensació d'aterrar en un planeta desconegut que s'anomena vida real, i penso que cap de les persones que passa en cotxe, o que se'm creua posant cara de pressa, no pot ser conscient de la felicitat que m'omple ara mateix.

En el fons m'encanta aquesta felicitat intermitent. Aquesta sensació que tot anirà bé, malament, bé, malament, bé. Aquestes margarides que es queden sense pètals mentalment. L'eufòria que es barreja amb els nervis, amb l'entusiasme i amb la por. I tu, que has tornat al teu lloc, que és ben endins del meu cap, i torno a pensar que serà difícil treure't d'aquí. Serà molt difícil. I, un altre cop, toca prendre decisions que canviaran coses. I em fa por però sóc feliç perquè, de moment, ets aquí. I tinc ganes de fer-te feliç, i sé que no és fàcil però sempre m'han agradat els reptes. I m'encanta haver recuperat aquelles cançons que havia desat al fons dels records perquè em recordaven a tu, i que les noves que no vas tenir temps de fer-te teves també m'hi recordin. M'agrada omplir-me de records el protagonista dels quals ets tu, tu i tu. Tu i la pluja, tu i les llums de Nadal de Barcelona, tu i el meu mp3 ple de música que no t'agradava, tu i la teva mirada que em feia sentir més especial que ningú. Omplir-me de totes aquelles promeses que no vam complir, que encara no hem complert. Omplir-me de tu i omplir-te de carícies. Abraçar-te i sentir-me part de tu, i sentir-te part de mi, i deixar de ser tu i jo i convertir-nos en nosaltres.

creo que voy a empezar a romperme.