He estat pensant en el tipus de text que volia fer, perquè avui tenia ganes d'escriure, i tenia sobre què escriure, i volia fer-ho. Però després de començar-ne quatre de diferents i de descartar-los per complet (un per curt, l'altre per cursi, el tercer per tòpic, el quart per complicat), he decidit no escriure res. Perquè jo m'entenc i perquè la meva inspiració està perduda per l'espai exterior, però en canvi un estat de felicitat absoluta m'omple tant últimament que no la trobo a faltar gaire. M'agrada la felicitat. La teva felicitat. La que et dono, la que em dónes. M'agrada i m'agrades. I punt.

és bonic acabar el dia i no poder comptar les abraçades que has rebut

Porto dies pensant-hi. On és la meva inspiració? Avui, escoltant Les Jours Tristes, de Yann Tiersen, se m'ha acudit que, com que la setmana passada va ser rara en general i sense raó en concret, per això no escribia. Perquè si no sóc cent per cent feliç no sento que valgui la pena escriure, la funció que té no és pas deprimir a qui em llegeix. Però aquest cap de setmana he estat infinitament feliç. Love of Lesbian, els meus amics, tu. No sé què més es pot demanar per un cap de setmana rodó, aquest m'ha semblat perfectíssim. Cada segon. Tu i jo en un portal amb un llum màgic, tu i jo a primera fila, tu i jo sota l'edredó, tu i jo apretujats al cotxe, tu i jo. Crec que em podria alimentar de les teves abraçades i sobreviure a base de somriures dels teus.

I doncs? On són les meves ganes d'escriure? La meva teoria és que m'has deixat el cervell completament en blanc. Ara que m'has fet feliç podria relatar el cap de setmana en 50 línies o més, però estic en blanc. "Tonta". En el bon sentit, no et pensis, en el sentit que no puc pensar en res que no siguis tu, en el sentit que tot perd el sentit si no ets aprop. En el sentit que estic als núvols i no penso fer res per baixar. En el sentit que tinc Piscinas en Verano sonant una vegada i una altra al meu cervell, i em recorda aquell moment en que et vaig mirar i a ningú li importava que estigués plorant, que la porta no estigués ben tancada, que les meves mans estiguessin fredes. En el sentit que els meus sentiments estan a flor de pell i mai m'havia sentit més transparent. Per això no escric. Perquè em sembla que ja ho saps tot.

Mirar la lluna mentre m'agafes de la mà, assenyalar cap amunt perquè la miris i fer-te un petó. Un petó de menta. I més petons, no em vull separar de tu. Estar a dos centímetres... Que no hi hagi centímetres. Tu ho has dit. Els meus dits recorrent la teva cara, el teu coll, la teva esquena. Tancar els ulls. El teu nas tocant el meu nas. Estar massa a prop i no poder-me acostar gaire, i que després, en quedar-nos sols, no calguin paraules. Una "baralla" rient. Que, per cert, acaba amb els teus llavis sobre els meus un altre cop. I "qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía". Que el món deixi de tenir més sentit més enllà dels teus ulls que em miren. De cop i volta, només existeixen els teus somriures. Aquells que m'agraden, els que veig d'aprop, els que es dibuixen en els nostres llavis quan estan a menys de tres centímetres de distància. La teva mà que agafa la meva d'amagat, dissimulant, al cotxe. O sota la manta. Sentir-me com si estigués flotant de felicitat. Tancar els ulls i fer-te un d'aquells petons tan dolços i dibuixar formes abstactes amb el meu dit sobre la teva galta. Oblidar-me que la porta està oberta i passar-te els braços pel voltant del coll, agafant-te per sorpresa. Que toquis flymetothemoon quan afines la guitarra, a molts metres de mi, mentre jo somric i tu ni tan sols te n'adones. Sortir del camp de visió de la resta del món. Un t'estimo a cau d'orella. Però jo més.