3/12/10

Últimament m'he acostumat a escriure el que penso (i, a vegades, el que sento) en anglès. I ara, de cop, vull posar-m'hi en català, perquè és ben obvi que és més fluït, més natural i més meu, però no em surt res. I penso en el modernisme i en la creència que només és possible expressar els teus veritables sentiments en la llengua materna. Però em creua el cap un pensament, així, com una estrella fugaç: escriure en català és molt més fàcil... sempre que vulgui ser transparent. Potser per això em sento més còmode en l'anglès, últimament. Perquè no m'identifico en el que escric i crea un mur entre el món i jo. Doncs quina xorrada. M'he d'acostumar a no escriure el que no vull escriure, i ja està, canviar de llengua no és la solució. Que potser en anglès l'Alba no és 100% Alba però continua sent l'Alba.
Apa, de vegades va bé una miqueta d'autocrítica.

7/11/10

M'has deixat rara. L'iPod ha decidit que de totes les cançons del món havia de començar reproduint All my loving. I he decidit deixar-la sonar i tancar els ulls però ningú no m'ha fet cap petó. Però una mica més tard m'han regalat una pasta de mel, i ha estat bonic. Em sento imantada. Simple y eficaz, el roce de tus dedos me ha magnetizado. No pot ser d'una altra manera. M'he trobat el Ricard i m'ha deixat provar el te calent i he pensat en com de curioses eren les casualitats. Durant un any no ens vam veure, i ara dos cops en tres setmanes. Avui, mentre sonava All my loving, després de deixar-te a l'estació; i fa tres setmanes, quan vaig arribar a Manresa amb el bus que havia agafat després de fer-te l'últim petó a Girona, i sonava Help, el Help de Love que era una casualitat en si mateix. I les casualitats són boniques, a vegades, fan que els dies siguin macos. I avui ha estat un dia maco, com tots els dies que comencen amb tu sota el meu edredó.

9/10/10

Després d'un moviment gairebé imperceptible envers la meva mà esquerra, la teva mà dreta ha decidit no acostar-se més a mi. Gràcies, sé que te'n mories de ganes. No, tampoc vull que em miris i em diguis que sóc preciosa. Perquè no tinc ganes d'aguantar-te la mirada i descobrir llàgrimes als teus ulls i perquè últimament, com més m'ho diuen, menys m'hi sento.

7/9/10

Cry, baby, cry

Ha entreobert els llavis i m'ha semblat que quan deia vint-i-dos d'octubre ho deia amb les dents, amb les seves dents immaculades i perfectes, i no pas amb la boca. I ha estat com una gerra d'aigua freda al clatell, i no he pogut evitar pensar que avui no era precisament el millor dia de la meva vida. I aleshores he sortit d'allà, ni que fos per perdre de vista aquell entorn blanc fluorescent, i amb els auriculars ben ficats a les orelles he començat a caminar cap a casa sota la pluja. Vint segons després, s'ha acabat la cançó que escoltava. I en aquell moment s'ha confirmat la màgia de tenir la música en aleatori. Just en el moment en que ha començat a sonar Cry, baby, cry, la pluja ha pujat d'intensitat. Semblava que el món s'inundés, en un segon s'han creat rius en el que abans eren carreteres amb una mica de pendent i la poca gent que hi havia pel carrer ha desaparegut. I m'he sentit com si res dolent em pogués passar. I he seguit cap a casa, observant el cel -que estava completament groc, com si el món s'anés a acabar en qualsevol moment, com s'hagués calat foc darrera els núvols, i feia un efecte preciós reflexat a les gotes que cobrien els cotxes i a les carreteres molles- i escoltant les seves veus. I quan s'ha acabat la cançó l'he tornat a posar i he caminat més lenta, retardant el moment d'arribar a cobert.

Deu minuts més tard, mentre treia les claus de casa, completament xopa, no he pogut evitar pensar que la vida és meravellosa, malgrat tot. I que tot compensa. I que no és gens difícil ser feliç.

24/8/10

me'n vaig
i em fa ilusió desaparèixer del món, encara que només sigui una setmana.
però també tinc ganes de tornar :)

8/8/10

Sóc veritablement obsessiva pel que fa a depèn quines cançons. Tenir-les en repeat i escoltar-les una tarda sencera, o dies i dies, que durant setmanes no soni res més que aquella cançó al meu iPod, que em faci mandra engegar l'Spotify si puc fer doble click sobre la cançó i s'obre el reproductor disposat a passar-se el dia cantant-la. Em molesta que això passi amb algunes cançons, potser per por a avorrir-les, potser per por a fer-les massa meves. Més meves del que ja són. Però és inevitable escoltar-la abans d'anar a dormir. No hay manera humana de escapar.

4/8/10

dos cors bategant a deu mil per hora
a cent quilòmetres de distància
jo els sentia tots dos
i la teva veu
i la meva respiració.
voler-te tenir
més que cap altra cosa al món
i adormir-me somrient
sabent que penses en mi
com jo penso en tu.

30/7/10

Gira’t, gira’t, gira’t. Vinga, va, gira’t i mira’m. Va. Va.
Quan se’n va adonar, ja feia ben bé mig minut que no parava de cridar-lo mentalment. Es va preguntar si la gent que tenia al costat l’hauria sentit, i aleshores es va sentir estúpida. Ho havia pensat, no pas cridat, encara que en tingués moltes ganes. També era obvi que ell tampoc l’havia sentit. Va sospirar, alleujada i enfadada a la vegada, i es va preguntar si ell sospitava que existia, si l’havia vist, si s’hi havia fixat. Però és improbable que es fixin en tu si ets la persona més normal del món. I aleshores va pensar que era igual. Que li podia desitjar sort encara que ell no sabés que existia. I se li va acostar poc a poc, mentre sentia que la seva respiració s’agitava fins a arribar al ritme dels batecs del seu cor. Just quan es va aturar, pensant-s’ho per últim cop, preguntant-se si estava preparada per mirar-lo als ulls, ell es va girar i li va aguantar la mirada. La paraula que portava mitja hora degustant com si fos un caramel d’aquells que duren massa i quan mossegues et destrossen les dents i fan mal se li va fondre a la boca. Va abaixar la mirada i la va tornar a pujar, directe als seus ulls. I s’hi va repensar i va dir-li. “Que tinguis sort”. I quan ell va somriure, no va poder evitar pensar que la sort se l'havia quedada tota ella.


Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència:). I no, jo tampoc sé per què necessita la sort, el noi sense nom.

28/7/10

No sé per què em temia que arribaria aquest moment. Ara ja és inevitable: em sento millor, més acompanyada, més còmode i més feliç a casa teva que a casa meva.

19/7/10

dinou de juliol
dos dies.

avui he tingut el somni més estrany que em podia imaginar. no hi havia viatges en el temps, ni les coses eren de colors, ni vivia aventures extraordinàries. passava a la meva habitació, i tot estava tal qual, excepte que no hi havia la taula.
ahir vaig veure un tros del campionat d'espanya d'atletisme. suposo que això em va fer pensar en ell, a part que me'n vas parlar quan et vaig venir a donar el regal de londres. quan m'he despertat tenia al cap les mil rimes absurdes que no sé si ell mai va arribar a sentir, però tu si. tot l'estiu. no puc evitar riure quan hi penso, la veritat.
tot i això, és estranyament coherent que justament hagin sortit al somni junts, ells dos. me'n recordo perfectament de l'últim dia que els vam veure. vint-i-tres de setembre de dos mil sis, i jo vaig caure de cul a un bassal, i no hi van haver piruletes, aquell cop no.
però saps, tu no hi eres, al somni. hi eren ells, asseguts un a la cadira de l'ordinador i l'altre a la cadira del costat del llit. i jo sobre el llit. i una noia que anava a la meva classe a primària, dreta al costat de la finestra. ella no hi pintava res, allà, incoherència pura, hauries hagut de ser tu, però hi era ella. tampoc no parlava. ells dos parlaven entre ells, i reien. I aleshores, jo li deia a l'Ana (que no era allà al principi, però ara sí) que ens anéssim a rentar les dents, que m'havia de posar les gomes.

m'he despertat bastant desconcertada, però suposo que se'm feia estrany que fos estiu i no haver-hi pensat gaire, encara. i amb raó :)
però ha arribat un punt en que m'encanta pensar en aquell estiu. no em malinterpretis, sempre m'ha encantat, sempre ha estat el gran estiu, el que ha marcat un abans i un després, el nostre. però és que a sobre, ara ja no fa mal.

4/7/10

Encaixem perfectament, tu i jo, no sé si te n'has adonat... És per això, que les nostres abraçades són tan p e r f e c t e s .

1/7/10

suposo que aquest és el moment irreversible:
és curiós perquè m'encanta com queda escrit l'anglès.

no sé per què, en aquest moment (les dues de la matinada, no se sent res més que el meu cor, la frase ressona pel meu cap), la meva ment és envaïda pel record de la veu greu del meu professor de naturals de primària i el seu accent de Lleida: sístole, sístole, diàstole.

27/6/10

que fàcil és generar incendios de nieve y calor quan ets tan a prop, i com m'encanten els teus somriures macos, i que bonic és que em diguis bondia d'aquesta manera...
t'estimo:)!

19/6/10

a n h e l

em sembla que, de totes les paraules del món, és la meva preferida.
fins i tot més que alféizar, i mira que m'agrada
però
ara mateix no sento cap mena d'alféizar dins meu.

16/6/10

No parlo d’aquests temes amb ningú més que amb tu és una frase que em fa somriure. Perquè m’agrada que em tinguis la confiança que em tens, perquè m’agrada que et posis vermella quan em confesses depèn què, perquè m’encanta la sensació que podem parlar durant hores i hores i el temps, el temps que durant mesos ha passat massa ràpid, s’atura mentre ens ho expliquem tot. I quan dic tot és tot. I Manresa, als nostres peus, sembla bonica, i un tren marxa i els núvols s’acosten lentament i amb les nostres rialles diem adéu al sol, que s’amaga més enllà de la ciutat. I plou, però ja som sota una teulada de vidre i només veiem com les gotes s’esclafen i rellisquen avall avall i a ningú li importa perquè ens estem menjant el gelat més bo del món. I quan para de ploure, ens asseiem sota casa teva, a l’únic lloc que queda sec, i mentre la lluna somriu i sembla que ens senti, et quedes pensativa. I m’ho dius. No parlo d’aquests temes amb ningú més que amb tu.

31/5/10

Trobava a faltar infinitament el tacte de la teva pell sobre la meva. Tenir-te molt a prop, enganxat a mi. Que la nostra pell sigui l'única frontera. I necessitar que m'abracis. Perquè cada cop que m'agafes fort penso que no m'estranyaria si en qualsevol moment la pell desapareix i passem de ser dos éssers humans a ser tan sols una abraçada. I no m'estranyaria si ens quedéssim enganxats. I m'encanta aquesta sensació, és de les meves preferides juntament amb quan m'abraces tan fort que penso que no em deixaràs anar mai.

(gràcies per tot)

29/5/10

please don't go away.

25/5/10

c'est un beau jour de pluie

-C'est un beau jour de pluie, avait-il dit.
Elle lui demanda en quoi un jour de pluie pouvait être beau: il lui énuméra les nuances de couleurs que prendraient le ciel, les arbres et les toits lorsqu'ils se promèneraient tantôt, de la puissance sauvage avec laquelle leur apparaîtrait l'océan, du parapluie qui les rapprocherait pendant la marche, de la joie qu'ils auraient à se réfugier ici pour un thé chaud, des vêtements qui sécheraient auprès du feu, de la langueur qui en découlerait, de l'opportunité qu'ils auraient de faire plusieurs fois l'amour, du temps qu'ils prendraient à se raconter leur vie sous les draps du lit, enfants protégés par une tente de la nature déchaînée...

(Eric-Emmanuel Schmitt)

24/5/10

M'acabo d'adonar que és maco conèixer gent que et fa desitjar que les màquines del temps existissin. Jo reviuria el divendres i el dissabte una vegada i una altra, i no em cansaria, una mica com quan vam anar a Madrid, o com quan van venir per primera vegada a mitjans de febrer. Perquè em sembla increïble haver agafat un carinyo tan immens a unes persones que he vist tres vegades i amb les que amb prou feines he parlat, persones de qui sé poc i que saben poc de mi però formen part de la meva vida i em fan feliç. Curiós, oi?

+no todos los días las cosas conspiran así
+volvería a revivirlo sin dudar
+em sembla increïble fins a quin punt la música pot canviar la vida d'una persona.

22/5/10

em surten els textos parlant de gent que mai els llegirà en segona persona. així que et pregunto:

creus que pots decebre una persona que no saps ni que existeix?

sé que encara que sabessis que penso això t'importaria una merda, i sé que seguiràs tenint el teu somriure però no és tan fàcil gaudir-ne si no estic segura de si és natural. els teus somriures m'agraden però només si són nets. que sembli que siguis el que millor s'ho passa de tots pot deixar de tenir mèrit si no tens el cervell al 100%, ni més ni menys. aquest és un tema que intento evitar perquè em ralla. tu no. tu no hi havies de caure. m'és igual que et guanyis la vida fent feliç a la gent, m'és igual. Pensa, pensa, pensa. Ho necessites? Perquè jo crec que necessito que algú em digui que això no és la vida i que queda algú REAL al món.

(mentre en dani tocava limousinas pensava en un nen i una nena vestits amb traje verde y bambas a reacción. i va ser inevitable. i sóc conscient que no és normal que m'afecti tant.)

19/5/10

no sé actuar sota pressió. no n'he sabut mai. sé que no m'esforçaré, que ni tan sols estudiaré, que m'oblidaré dels exàmens i m'odiaré a mi mateixa, com ha passat aquest matí quan, de camí a casa la clàudia, he recordat que després de l'examen de castellà en tenia un d'alemany. no, no és maco recordar que tindràs un examen (pel qual havies d'estudiar molt) al cap d'un parell d'hores, però m'alegro d'haver-me'l tret de sobre. una cosa menys. va, ara començaré el summary de 300 words, i després intentaré fer una ullada al llibre d'alemany, va, que quaranta pàgines no són tantes encara que estiguin en l'idioma més odiós del món. i després vida privada, i sé que podré. no és tan difícil quan tornes rient, i cridant ¡cómo me amo! amb la clàudia mentre la rebe diu que som un fàstic de persones i que no li mola gens però que ja se la sap i la mel riu per sota el nas. perquè ja sé que ho he dit mil cops, però sembla que la gespa de la uab (o el cotxe de la rebe) són un món a part on tot és possible. sobretot sentir-te bé (malgrat tot).

16/5/10

La meva ment té uns esquemes mentals molt clars. Té clar que hi ha quatre pilars que m'aguanten, i que si un d'ells falla caic. El que no sé és què pot passar si en un moment jo trec un pilar. Aleshores quedaria com una taula coixa a la qual li falta una pota, o un cotxe al qual li falta una roda, o qualsevol exemple semblant (sóc gràfica perquè si no no s'entén). Falta un tros de la taula. Un tros gegant, importantíssim, i tot i que a primeres no ho semli, imprescindible. Tinc molt clar, claríssim, qui són els meus quatre pilars. I em sembla que no cal que ho digui. Que si marxes, caic.

14/5/10

...els adults perden cada oportunitat de volar.

jo de tu em deixaria reposar tres o quatre dies a la nevera -o en qualsevol lloc fresc i sec-, ara no sóc persona. tot canvia. tot. sé que tinc sort de tenir-vos. sé que tindré sort si no em perdo. gràcies. tot torna.

i, a sobre, em fan mal les dents. ADV

(em sembla que és l'entrada més estranya que he escrit mai. jo no l'entenc. jo no m'entenc. només sé que sóc difícil, i que ara no és el moment. i que, si et ve de gust, pots esperar-me)



"el peor dolor es no poder compartir el dolor"
La Voz Dormida, Dulce Chacón.

+ l'única batalla que es perd és la que s'abandona (i won't).
+ living is easy with eyes closed. que és fàcil dir-ho i difícil aplicar-ho, ja ho sé.

13/5/10

T'asseguro que ho donaria tot per començar de zero, per veure't per primer cop, per tornar a tenir les primeres converses, perquè tornessis a ser tu. Perquè em sembla que no m'agrades, i cada cop va a pitjor, i em sembla que el problema no és meu. No parlis sense saber. És una cosa que no acostumaves a fer i ara fas. Cada cop m'agraden menys els canvis. Sobretot els teus.

9/5/10

La meva pell està impregnada de la teva olor.
Els meus pensaments estan impregnats de tu.

Tutututututú, tot, tu.

4/5/10

-Oh... Ets del 91? Tens divuit anys?
-Sí.
-Vaja. Jo tractant-te com una nena i resulta que ets gran...
M’estàs fent odiar els dilluns. No perquè em llevi d’hora, ni perquè no siguis aquí, ni per la uni, ni pels deures, res d’això. No, simplement, que res no té sentit quan em desperto i tu no hi ets, i no és fàcil, no, no és fàcil concentrar-se a la classe quan tens una ment ninja, o voladora, o com li vulguis dir, una ment que no se sent còmode a les cadires de l’aula 5, i ni tan sols a les de l’aula dos encara que m’assegui just al costat de la finestra i plogui i ningú m’obligui a escoltar la professora de castellà. És difícil, de veritat, no sé si mai ho has intentat, però costa una barbaritat intentar parar atenció quan la teva ment vola més enllà dels arbres i vagi cap al nord, cap al nord, i retrocedeixi vint-i-quatre hores i de cop i volta la classe desaparegui i torni a despertar-me sota el teu edredó, entre els teus braços, i tot faci olor de tu, i em mori de ganes de menjar-te a petons i de cop i volta torno a tenir l’oració subordinada més llarga del món a mig apuntar en un full de llibreta sobre la meva taula.

10.28am 3/5/10

3/5/10

no sé com dir-te

Que t'adoro amb totes les meves forces. T'adoro en tots els sentits amb que es pot adorar una persona. Que t'adoro quan m'abraces, t'adoro quan em mires, t'adoro quan intentes fer-me enfadar i fins i tot quan ho aconsegueixes sense proposar-t'ho. Que t'adoro incondicionalment, que adoro cada petit detall que et forma. Que adoro el teu interior, el teu exterior, el teu entorn i tot el que comportes. Que adoro les teves mans i el teu melic i els teus ulls que quan miren em recorden que sóc especial. Que adoro els teus somriures habituals i les teves rialles, però sobretot adoro els teus somriures cars, aquells que gairebé no fas però em desfan completament i em descol·loquen ara com fa dos anys i mig. Que adoro les teves carícies perquè en tot el món no hi ha res més dolç i les teves abraçades perquè són, senzillament, increïbles. Que adoro els teus petons. Que adoro quan em fas un lloc a la teva falda, o a la teva espatlla, que no hi ha en tot el món un lloc més còmode. Que adoro la sensació que em recorre quan toques i sembla que no em miris i que t'oblidis que hi sóc i només hi ha música però alhora s'omple tot de papallones invisibles. Que adoro totes les sensacions noves. Que adoro totes les sensacions velles i m'encanta que es repeteixin un dia rere l'altre. Que adoro els nostres centímetres negatius. Que adoro els missatges inesperats però tendres. Que adoro no deixar-te anar a dormir i adoro despertar-te a base de petons que gairebé no es noten. Que adoro quan em toques el cabell, quan em toques la pell, quan em toques. Que t'adoro, t'adoro de dalt a baix, que és inevitable, que no puc ni vull fer-hi res, que formes part de mi, que t'estimo.

26/4/10

vintisisdabril

moment número 1 (8.45 del matí)
discutir per la música, per enèssim cop, i no dormir al cotxe, avui ningú, totes riem i el vent ens despentina i riem més encara i semblem boges. noto algú que em mira a través del retrovisor i somriu. i riem més, i més, i ballem, i els meus cabells s'emboliquen amb els d'algú altre, les motxilles fan nosa, i fa calor i no hi ha ni un núvol i les finestres no poden estar més obertes, i toca confessar-nos i parlar molt sense dir res important, i la ràdio ja no molesta tot i que segueix sonant flaix.fm, ara ja ningú la sent, ella tampoc, ara riu, totes riem, si algú volia acabar els deures d'última hora és impossible, la cristina riu sense motiu, com totes, saludem a la gent dels altres cotxes, trobem cua però no importa i diem totes alhora 'doncs arribarem tard.. i què!', i ens adonem que som infinitament guais.


moment número 2 (10.20 del matí)
ens asseiem un moment a prendre el sol? bueno, d'aquí deu minuts tenim llengua C... bueno, va, cinc minuts, mentre m'acabo l'entrepà... i acabem estirades, els pantalons arremangats i les samarretes amunt, se'ns veu el melic, la pell es torna vermella per moments, parlem de tonteries, ens arriba la música esmorteïda d'un auricular mal posat d'un dels nostres ipods i a ningú li importen les redaccions de japonès, els pronoms possessius en alemany o els poemes en francès.


moment número 3 (2.15 del migdia)
la marina buida una llauna de tonyina dins el seu tupper ple d'enciam, se senten queixes sobre oli que vessa o mares que no emboliquen com s'ha d'embolicar. fem lloc per la clàudia, i després pel jordi, i després per la rebe. i ultimem plans, menjant amb el tupper a les mans, asseguts encara a l'herba, al nostre trosset, decidim si volem anar a casa la mel i com serà la festa de la marina, parlem de tot i de res, sembla que l'hora de dinar no s'hagi d'acabar mai, i quines poques ganes que tenim d'anar a català, però s'ha de fer. premi de consolació, mig kinder bueno, i el professor que arriba vint minuts tard. i, dintre del meu caparró cremat pel sol, es barrejen els pronoms àtons que hi ha escrits a la pissarra amb els plans que tenim entre mans amb la cristina i una imatge inesborrable del teu somriure.

25/4/10

Sempre he cregut fermament en la democràcia. En la democràcia de veritat, no en el bipartidisme espanyol (sentint-ho molt, veig comparables Cánovas i Sagasta amb Rajoy i Zapatero) ni en el fàstic de partits que sembla que hi hagi a Catalunya. Per això m'ha fet moltíssima ilusió votar, als meus divuit anys, per primer cop a la meva vida en una consulta popular. És important remarcar això. Una consulta impulsada per una plataforma ciutadana i no pas per un partit polític. M'ha fet doblement ilusió perquè era una consulta sobre la independència de Catalunya, que crec que és un tema que ens afecta moltíssim a tots els catalans, a tots. La meva besàvia i jo hem llançat el vot en dues urnes situades una al costat de l'altra. La meva germana de quinze anys s'ho mirava, queixant-se per enèssim cop de no haver nascut un parell de mesos abans. Sí, era la meva primera vegada, però això ningú no ho sabia, i ningú sembla haver-ho remarcat perquè tothom s'estava mirant el dni de la meva iaia. Era blau, antic, amb una foto dels anys setanta i una empremta dactilar. La meva iaia té noranta-sis anys i va nèixer en un poblet de la província de Burgos, on va viure durant tretze anys. Dels meus besavis, és l'única que no va nèixer a Catalunya. Avui hem votat que sí totes dues alhora, mentre la meva àvia i la meva mare, que ja havien votat, ens miraven i somreien. I no he pogut evitar que alguna cosa dins meu em recordés com d'orgullosa estic de la meva família.

24/4/10

M'agraden les roses, els llibres, les senyeres, les noies que em diuen 'no, és per ell' i assenyalen al noi que els hi agafa la mà quan els pregunto si volen que els emboliqui el llibre, despertar-me i veure un drac per la finestra i dir-li a la meva mare i que em miri somrient. Passar hores i hores triant un llibre per a tu i acabar agafant el que havia pensat de bon principi. Una rosa per a mi, i una altra, i una més per a la Marta, i dues per a la Vero, i cinc o sis per a l'Anna. L'important és la intenció, són les ganes. La teva cara en obrir el paquet. Per això sant Jordi és la meva festa preferida de l'any. Perquè els dies vint-i-tres molen, i perquè la literatura i el romanticisme mai fan una parella tan perfecta.

20/4/10

Em diu: M'agradaria que tu em pintis un xai.
Li vaig dir que ho sentia, que jo no he pintat mai.
Sols sé pintar una boa que es menja un elefant...
i ell plora que plora, i jo acabo pintant.


No sabria dir si, en aquella època, em van marcar més les cançons, el llibre o el meu professor de música. El que em sembla mentida és que nou anys després recordi totes i cadascuna de les cançons. Una cançó per personatge: al món no hi ha cap cosa més bella que una rosa, amb la corresponent versió que vam fer-ne la meva millor amiga i jo, el rei que per manar no té qui mani com a monarca absolut: que a qui li plagui badalli o que faci un estornut, l'embriac (molt més hi veu el qui beu, no sé per què ens feia tanta gràcia però la cançó era genial), el negociant que tenia a cabassades estels en un banc i el cel us deixava sense un entrebanc i també tenia la cançó més moguda de totes, el fanaler (l'única cançó que sóc incapaç de recordar més que l'encén, apaga, apaga, encén), el geògraf de pacotilla que només parla i escriu i no sap trobar cap illa ni sap dibuixar cap riu, que era la meva cançó preferida i també potser la meva història preferida, la cançó de l'eco, la de la guineu (res no et serà indiferent si t'ho fas teu i t'hi lligues, arreu se't faran amigues la guineu les flors i la gent) i la última. Tinc gravadíssim a la memòria com ens vam vestir de negre i vam apagar tots els llums i vam cantar l'última cançó a les fosques agitant unes estrelles fluorescents. És curiós com em vaig fer meu el personatge, com el vaig comprendre... sé que sóc de llàgrima fàcil, però em va fer vergonya ser l'única que plorava mentre apreníem l'última cançó.

Els estels et riuran, picarols en la fosca,
picarols en la fosca, els estels et riuran.

Si cel enllà hi ha una flor que t'espera
la nit es fa bonica primavera...

Si hi ha un estel que és ben teu, l'estelada
i tot el cel et xucla la mirada.

19/4/10

no és que madrid m'enamori. m'enamoren els lesbianos, m'enamoren les sevillanes, m'enamoren els catalans, m'enamora la gent bonica que he conegut, m'enamora la llibertat, m'enamora la música, m'enamoren les parides, les paranoies, les vostres personalitats, els somriures infinits i les abraçades.

m'enamoren els hostals cutres però autèntics i les habitacions inundades de llum, m'enamora descobrir llocs nous amb tu, m'enamora fugir de la rutina, m'enamora la teva mà dins la meva, m'enamora tenir-te tan aprop que els centímetres de distància entre tu i jo es converteixen en milímetres i al final ja són negatius, m'enamora veure com els teus llavis dibuixen un t'estimo que no veu ningú més, m'enamora que siguis el meu coixí preferit, m'enamores.

10/4/10

tengo sed y estoy tragando
no quiero no estar a tu lado

6/4/10

És curiós, fins i tot intrigant, que les hagi recuperades de cop. Primer El fin de semana que no paró de llover, de Zahara, fa un parell de dies. Després, ahir, Baby you're my light i Ana's song, i just després Goodnight Moon, See you at the lights, Australia, Sexy in Latin i Toothpaste Kisses. És curiós perquè tot i que siguin totes diferents les unes de les altres, quan les escolto amb els ulls tancats totes em porten al mateix lloc, o al mateix temps.

"El fin de semana..." em porta al principi del 2009, gener tirant cap al febrer ja, anant o tornant de l'institut pel passeig, a peu, amb la seva cançó repetint-se una vegada i una altra. Em feia volar. Era tan suau, i no tenia sentit que m'agradés però em seguia encantant inevitablement. I encadena amb Todos temblando, de Miss Caffeina, que va arribar just en el moment en que la necessitava i que no podria reciclar perquè ara mateix, per mi, té el sentit més absurd del món.

Les altres són completament diferents. Transporten al febrer-febrer tirant a març. Mai no van arribar a ser dins del meu iPod, simplement sonaven de fons mentre m'avorria per casa, llegia, jugava als Sims o al joc estúpid de les bombolletes o parlava amb qui fos pel msn. I tal com van venir (influència directa de l'Ana) i es van estar un parell de mesos a la llista de reproducció guardada al meu escriptori i van passar a la carpeta de música en general i allà segueixen, com si fossin CDs plens de pols.

I el fet de reviure aquells vespres d'hivern de segon de batxillerat m'ha fet entendre una cosa important: que no els trobo a faltar. Trobo a faltar moltes coses de segon de batxillerat, però no aquestes setmanes. Em sembla que per això s'havien perdut en la meva memòria.

Tot i això no em puc treure del cap que para no perderte me he pegado tanto a ti que ahora es tan dificil separarnos y sé que si estamos juntos nada malo puede sucedernos (que al cap i a la fi és l'única part que segueix conservant el sentit).





Febrer 2009 (Spotify)
La música de fons del meu febrer'o9. Un 99% o més me les va passar l'Ana... Gràcies:)

4/4/10

trobo a faltar el tacte de casa teva
dels teus llençols
del teu coixí
dels teus cabells
de la teva pell.

2/4/10

i, com més a prop ets, més ràpid respiro. em sembla que estic tonta perquè fas que el meu cervell tingui sobredosis periòdiques d'oxigen. però acosta't més.

26/3/10

No sé per què he recordat una cosa que vaig dir el desembre del 2008, quan nedava entremig de diccionaris de català, d'anglès, d'anglès-català, de llatí, del mag... com es tractés d'un preludi de tota la meva vida posterior. Sí, no només el meu escriptori era un caos de diccionaris, el meu cap també era un caos total i jo era una bala perduda, i pot semblar que ara tot hagi canviat, però el que vaig dir segueix sent veritat, potser fins i tot més ara que en el moment en que ho vaig dir.

"Si em mirés al Mirall de Gised, m'hi veuria a mi, tal qual."

8/3/10

Més enllà del vidre tot és blanc, tot i que ja ha parat de nevar. Les mans em fan olor de poma, una olor dolça, però que d'aquí poc m'embafarà. Surt fum de la tassa de llet amb colacao. Dins de casa fa calor. He passejat mentre escoltava música i els peus se m'enfonsaven en la neu. I he trobat a faltar la teva mà a la meva cintura, i la teva veu fluixeta a la meva orella, i el teu somriure imprès a la meva retina.

7/3/10

Algú més s'ha adonat que, mentre perdem el temps davant la pantalla de l'ordinador, el món s'acaba? Que el món està rugint, s'està queixant, s'està movent, i que no sembla que li importin les conseqüències?

A nosaltres, com que som "persones", se suposa que ens ha d'importar que morin milers de persones a causa de sunamis, terratrèmols i altres catàstrofes. Però algú ha pensat que només importa a les persones, això? Que hi ha milers de persones sense casa, sense família, sense menjar, i això només importa a (una part de) les persones que, com ells, formen part del món. Algú s'ha aturat a pensar que, si algun dia el món explota... a ningú li importarà?

3/3/10

Fa un parell de dies que em noto les mans buides. Com si m'hi faltés alguna cosa. Hi ha una espècie de pessigolleig estrany que s'ha apropiat d'elles i que em provoca una sensació indefinida, com si em demanessin a crits que les omplís. Les meves mans... Que jo sàpiga no tenen vida pròpia, ni tampoc voluntat. No havien fet mai res sense demanar permís al meu cervell abans, ni molt menys m'havien demanat alguna a cosa a crits, no més que una mica de crema hidratant el dia després d'anar a esquiar. I me les hi noto, fins i tot ara, mentre escric amb el teclat. Les noto buides, buidíssimes. I sé perfectament què em demanen, ho sé, i no puc fer-hi res... perquè ho vull tant com elles.

On és la teva cara, ara que tinc tantíssimes ganes d'acariciar-la?

1/3/10


Venia a dir que adoro la lluna. I m'encanta que m'avisin quan està tan preciosa com avui, encara que això m'impulsi inevitablement a fer una expedició fotogràfica entre tot el fred i la contaminació lumínica d'aquesta nit. Val la pena quan veus que comences a saber fer servir la càmera i que et surten fotos com aquestes, dignes de gargotejar-hi frases de cançons perfectes a sobre.

25/2/10

-Jo quan sigui gran seré un cowboy!
-Tu vals més per princesa índia...
-Ah sí?
-Ah no?

24/2/10

Em fa una mica de ràbia necessitar estar sola tan sovint. Ahir, per cinquena vegada en les últimes dues setmanes, em vaig trobar una persona que conec a la parada del tren de la universitat. Això significa haver de passar una hora i mitja parlant amb aquesta persona. Ja és gros que, en set dies, m'hagi trobat fins a cinc persones diferents, a diferents hores del dia. Una antiga companya de ballet clàssic, un noi que feia teatre amb mi, una excompanya de classe... El que em sembla més curiós és que, en tres dels cinc casos, es tracta de gent que em cau bé. I, per això, m'he sentit obligada a reprimir el sospir de decepció mental que em sortia de forma inconscient. I no he pogut evitar preguntar-me per què cada cop m'agrada menys anar en tren acompanyada (excepte si és acompanyada per les de sempre, les que fan el trajecte Manresa-universitat cada matí amb mi). Igual que m'ha passat aquest matí, mentre un company m'abraçava a tall de bon dia. Quan feia exactament un segon i mig que m'abraçava i no em deixava anar, he pensat "però que pesat..." i acte seguit m'he sorprès, on és l'Alba que adora les abraçades i els mimos a totes hores, que no deixa d'abraçar els seus amics, que sempre somriu... l'Alba que estima la gent?

No tinc cap teoria, tinc suposicions òbvies, per exemple que estic nostàlgica perquè no puc abraçar a qui realment voldria, o que estic massa cansada com per mantenir sempre el bon humor. No m'agraden els pensaments àcids que em passen pel cap quan veig algú amb qui, simplement, no em ve de gust parlar. Fa temps comentava que maco em semblava rebre milions d'abraçades al llarg del dia a la universitat, i encara m'ho sembla, però només si són de persones específiques (la Laura, les Cristines, el Jordi, el Dani, la Clàudia...). Potser simplement és que em sento vulnerable perquè no dormo prou hores com per mantenir les meves defenses en forma i no em sento capaç de tenir una conversa a un nivell intel·lectual acceptable. Em sembla que no aguantaré gaire més temps aquest estil de vida... I tot i així, la meva felicitat segueix aquí i no m'abandona, i em sembla que no té plans de marxar mentre tothom segueixi al meu costat.

15/2/10

No em surt res. Voldria intentar explicar-ho, el que és per mi el tacte de la teva pell mentre dorms al meu costat i els meus dits segueixen el recorregut que comença al teu coll i travessa el teu cos. Les teves mirades deduides quan és massa fosc perquè pugui veure res. Palpar els teus somriures. Sentir un t'estimo molt baixet, però que ho omple tot. És increïble, no puc descriure el que significa despertar-me al teu costat. Ni molt menys el que ve després. Perquè tampoc puc explicar els sentiments que em provoques, com m'omples d'anhel i de ganes d'abraçar-te, que m'abracis fort, molt fort, de sentir-te meu, de sentir-me teva. Respirar el mateix aire. Obrir els ulls alhora i somriure. Voler amb totes les meves forces que t'acostis més, tenir-te més aprop... que no em deixis anar mai.

10/2/10

hi anem? va, sí, a donar un cop d'ull.
sense saber qui hi haurà... oh, mi-te'ls. carles i toni, matemàtiques i educació física.
i què tal? què esteu fent?
administració, comptabilitat, m'agrada molt!
i tu, amélie?
en un segon, el món es para. què ha dit? la resposta a la pregunta passa a ser secundària. abans adorava aquest nom, em semblava maco que em comparessin amb ella. ara no.
no, no sóc un personatge de pel·lícula, sóc real, de carn i ossos i amb un cap massa incoherent com per ser una bona protagonista de res.
a part, el carles sabia perfectament qui havia començat amb la brometa. i ja no sóc l'amélie de ningú, ja no m'agraden les frases curtes i profundes escrites en francès. ja no.
jo? jo faig traducció... moltes hores de llengua, molts idiomes... exactament el que volia.
oh, molt bé. marxem, ens veiem a la sortida, si us espereu veureu tots els altres...
d'acord!
temps per pensar. no tinc ganes de comentar-ho. potser m'ho he imaginat, alguna cosa no m'encaixa en el puzzle del meu cervell. no, no és el primer cop que em diu amélie, és el primer cop que no m'agrada que m'ho digui. somriures falsos a tort i a dret.
deu minuts al pati, recordant. l'aula d'informàtica, la d'anglès, la del vídeo.
mira, és l'eva, d'anglès
ei noies, com esteu? com us va tot?
mira.. fent un cicle formatiu de grau superior.
vaja, m'alegro que tot et vagi bé. i tu, alba... ja ho sé, ja, què estàs fent!
com ho saps? - els somriures deixen de ser falsos, ja no és necessària la hipocresia. sempre m'ha caigut bé.
mira, un ocellet... quins idiomes fas?
anglès i alemany - i amb això els somriures s'eixamplen, més... ella m'ha fet anglès dos anys i un trimestre d'alemany, se'n deu sentir orgullosa.
molt bé noies, ja parlarem, m'alegro d'haver-vos vist!
somriem totes dues mentre mirem com s'allunya, entendrides. era molt bona.
mira, l'àngel. mentre parlem amb ell, rient, algú s'acosta per darrera.
mare meva alba, t'han crescut els ulls?
què?
en sèrio.. mireu, vosaltres, fixeu-vos-hi. oi que té les ninetes més grosses?
jo les hi veig com sempre...
doncs sempre has tingut uns ojazos que flipes. bueno, que he de marxar, quedem algun dia per fer un cafè o algo tots, no?
jo començo pràctiques a un banc, m'anirà fatal a partir de demà...
no, dona, quan us vagi bé, ja em direu algo, adéu!
i marxa, com ha vingut. i jo, jo encara no he obert la boca. ella sí que l'obre, "anem a dinar".
mentre obrim la porta de vidre que dóna al carrer, apareix la sònia, la de català.
nenes! què hi feu aquí,com us va la vida, què esteu fent?
responem per enèssima vegada. és maco visitar els exprofessors, però el proper cop millor tots alhora, cansa repetir deu mil cops el mateix. la seva resposta, per això, em fa adonar de coses.
però.. esteu contentes?
que si estic contenta? somric. els meus llavis estan somrient, però interiorment el meu somriure encara és més ample. estic contentíssima, adoro la meva vida. no es pot dir que tot sigui perfecte, però adoro la meva carrera, adoro els meus amics, adoro el meu nòvio. i amb això en tinc prou per ser feliç, no necessito res més. res ni ningú més.

3/2/10

miro enrera i veig un dia perfecte. perfecte en el sentit que tots els esdeveniments s'han encadenat, un darrera l'altre, per fer que les hores fossin molt agradables. i això, els dimecres, s'agraeix. perquè a vegades es tornen massa llargs. i, de cop i volta, m'adono que no hi ha manera humana de definir el que sento per aquest parell de persones massa genials per aquest món. per molt que digui que els estimo, crec que va més enllà d'estimar, que és una amistat tan sòlida que res la podrà esborrar, i n'estic infinitament orgullosa, del meu mico pèlroig, del meu hàmster anglès, del lligam tan sòlid que ens uneix.

miro endavant i no m'ho puc creure. tinc unes ganes boges que sigui dissabte, per tota la gent bonica, boniquíssima que veuré. i després, diumenge dormiré, i dilluns... serà molt especial, n'estic segura, i també sé que tot anirà bé. perquè elles m'importen moltíssim, i em sento naturalment embolicada a tot el que els hi pugui arribar a passar, a tot el que les lliga. i després dijous, dijous, dijous. les ganes que tinc de dijous són indescriptibles. i sé que el temps farà com sempre i s'estrenyerà i semblarà que, després de cinc minuts de dijous, siguem dilluns de nou. i el seu aniversari. i a començar de nou, més hores d'alemany, però per fi tocar la traducció. i la setmana no es farà llarga, i de seguida serem divendres i oh, un altre cop amb ell, amb ells, i l'endemà sumarà només un dia inoblidable més en tota la llista de diesinoblidablesd'aquesfebrer. i el cap de setmana següent la fira, una fira que porto endins, arrelada, i que aquest any no viuré des de dins, però que segueix sent la meva fira. i veuré gent massa maca, i entremig, un concert que serà genial. i, amb la fira de l'aixada s'acabarà el febrer, però no les meves ganes de viure, de passar-m'ho bé, de gaudir de cada dia, de fer que tots els mesos siguin tan perfectes com aquest febrer inoblidable que m'espera.

2/2/10

Make me a willow cabin at your gate,
And call upon my soul within the house;
Write loyal cantons of contemned love,
And sing them loud even in the dead of night;
Halloo your name to the reverberate hills,
And make the babbling gossip of the air
Cry out 'Olivia!' O, you should not rest
Between the elements of air and earth,
But you should pity me.

William Shakespeare.


La meva agenda deia mil cops construiría ante ti una cabaña de sauce y reclamaría mi alma en tu morada. Són coses d'aquelles que et marquen... Que fan que hi hagi un abans i un després. Aquella pel·lícula va ser la primera on hi havia amor de veritat. Escribiría sinceros versos de desdeñado amor y los cantaría alto en el silencio de la noche. Era una època convulsa, se'n diu tenir catorze anys i els sentiments a flor de pell. Vaig passar-me més de la meitat de la pel·lícula plorant, i quan es va acabar vaig seguir fent-ho, l'última escena era brutal i m'havia deixat la pell de gallina i un malestar general que em recorria tot el cos; i durant un parell de nits em va costar adormir-me... Gritaría tu nombre al eco de las colinas y haría que incluso el aire repitiera por el espacio el nombre de Victoria. I ara no m'agradaria tornar-la a veure, tot i que és preciosa i es pot considerar una pel·lícula de culte i una de les meves pel·lícules preferides. Perquè, aleshores, tots els sentiments que es succeiren en el meu cap mentre la mirava tenien una lògica que és diferent de la que em regeix ara mateix. I tot ha canviat al meu voltant. Sobretot una cosa: ara estic enamorada, i aquell amor de veritat, gairebé tangible, el tinc al meu interior. I no és com deia Shakespeare, és millor. Molt millor. Because love is, it just is...

22/1/10

No recordo quasi res del somni que he tingut aquesta nit, només la imatge en un filtre blau, com si fos un videoclip de la Lyona però multiplicat per mil. Em sembla que m'ha sobtat tan perquè sempre veig la meva vida a través d'un filtre càlid.

20/1/10

i, el proper cop, t'ho diré mirant-te als ulls.
i, quan acabi, quan sembli que estigui tot dit, et faré un petó, i un altre, i potser després encara un altre.
i, tot i que semblarà que no hagi de dir res més, jo sabré que el que sento segueix al meu interior, impossible d'expressar amb paraules.

(i a ningú li importarà)

19/1/10

l'essència innocent II.

Una part molt important de la innocentada és l'Àlex, la persona que millor balla del món, el noi de la veu tendra (com diu l'Ana), un gran amic.

Com puc estimar tant l'Àlex? Petits records que tornen... Àlex i Alba vestits d'okupes... l'Àlex amb una cresta de colors, jo amb la samarreta estripada. I comença a sonar aquella cançó que, una setmana abans, jo odiava. I com sempre, entre bambalines, ballem, mentre uns ballarins vestits de blanc es mouen per l'escenari a les fosques. Resultat, impossible odiar ella-ella, encara que sigui el tipus de música que menys m'agrada del món. Ara sempre em recordarà l'Àlex i jo amb la respiració accelerada de gastar tota l'energia ballant abans de sortir i dir el nostre paper curtíssim. Em recorda que, encara que no ho noti, els trobo a faltar moltíssim durant l'any.

Em recorda l'Àlex, la Laia i jo escaquejant-nos pel pati de butaques durant els assajos generals, pujant escales, explorant el teatre, cantant les cançons, explicant-nos la vida tranquil·lament, ballant els balls. Em recorda el mes de setembre i el primer assaig de l'innocentada d'aquest any, en com vaig entrar a la sala en silenci i, abans que me n'adonés, ja m'estava abraçant. I, en un moment, em va omplir el cap de tots els moments que acabo de dir i de tots els que vindrien, i aleshores, inconscientment, vaig recordar perquè adoro la innocentada.

18/1/10

l'essència innocent.

No sé per què, parlant amb el Bernat em va venir al cap la setmana d'entre innocentades de fa un any. Que eterna va ser. Recordo un esquema dibuixat amb llapis, tot de lletres que ocupaven tota la meva taula i part de la seva. El seu somriure pacient quan jo deixava anar el meu monotema recurrente. O sigui, sempre. Les setmanes pre-innocents, la setmana inter-innocent, les setmanes post-innocents, i fins i tot la setmana post-sopar-post-innocent. D'alguna manera ha canviat tot des de fa un any, i aquest any no m'he implicat tant amb la innocentada i no hi ha hagut els nervis ni la monopolització mental de l'últim cop. Però quan el Bernat em va trucar i em va preguntar com havia anat... Vaig recordar la Laia fent-me l'ullet, vaig recordar les nostres converses en veu baixa i l'adaptació que vam fer del "t'estimo, sé que t'estimo, i això no ho puc evitar...", i quan rèiem i cantàvem la nostra pròpia versió, l'estimes, sé que l'estimeeeees, i ens féiem enveja mutuament quan sonava el tango de Roxanne, i ens declaràvem la guerra, i érem enemigues màximes, i ens estimàvem moltíssim. Laia, Laieta, Laiona, persones d'aquelles que marquen. Són coses que no oblidaré, com ens pot unir tan una cosa tan efímera. Sí, ara se'm faria impossible tornar a sentir el què sentia, tot i que d'alguna manera tot queda dins meu. Aquest any tot ha canviat, per moltes mirades còmplices que ens fem amb la Laia. Aquest any tot és diferent, i potser serà encara millor que el passat. Però passa tan ràpid el cap de setmana innocent, i passa tan lenta la setmana entremig... Ara voldria sis hores diàries de classe al Peguera, amb el Bernat al costat, perquè (només a vegades) sento que és l'única persona del món que pot ser centpercent empàtica (encara que dissimuli).

5/1/10

(vista) els meus ulls porten mil anys tancats.
oïda la teva respiració
olfacte la teva olor que ara ja és meva

gust qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía
tacte els meus dits fan slalom por tu cuello com els madelmans de domingo astromántico, la meva pell s'eriça, tu m'abraces fort, fort, la teva pell sobre la meva pell, una carícia a la cara, i dues, i es tornen infinites, infinitament boniques.

t'estimo

3/1/10

propòsits d'any nou

1. Fer-te feliç.
2. Ser feliç amb tu.
3. Que segueixin els somriures quan la teva boca i la meva estan a menys de tres centímetres.