blackout

Make me a willow cabin at your gate,
And call upon my soul within the house;
Write loyal cantons of contemned love,
And sing them loud even in the dead of night;
Halloo your name to the reverberate hills,
And make the babbling gossip of the air
Cry out 'Olivia!' O, you should not rest
Between the elements of air and earth,
But you should pity me.

William Shakespeare.


La meva agenda deia mil cops construiría ante ti una cabaña de sauce y reclamaría mi alma en tu morada. Són coses d'aquelles que et marquen... Que fan que hi hagi un abans i un després. Aquella pel·lícula va ser la primera on hi havia amor de veritat. Escribiría sinceros versos de desdeñado amor y los cantaría alto en el silencio de la noche. Era una època convulsa, se'n diu tenir catorze anys i els sentiments a flor de pell. Vaig passar-me més de la meitat de la pel·lícula plorant, i quan es va acabar vaig seguir fent-ho, l'última escena era brutal i m'havia deixat la pell de gallina i un malestar general que em recorria tot el cos; i durant un parell de nits em va costar adormir-me... Gritaría tu nombre al eco de las colinas y haría que incluso el aire repitiera por el espacio el nombre de Victoria. I ara no m'agradaria tornar-la a veure, tot i que és preciosa i es pot considerar una pel·lícula de culte i una de les meves pel·lícules preferides. Perquè, aleshores, tots els sentiments que es succeiren en el meu cap mentre la mirava tenien una lògica que és diferent de la que em regeix ara mateix. I tot ha canviat al meu voltant. Sobretot una cosa: ara estic enamorada, i aquell amor de veritat, gairebé tangible, el tinc al meu interior. I no és com deia Shakespeare, és millor. Molt millor. Because love is, it just is...