4/8/09

El primer cop que vaig anar a Venècia tenia tretze anys i en feia dos o tres que havia decidit que aquella seria la meva ciutat preferida del món. Recordo que només arribar em vaig situar enmig d'aquell garbuix de canals, pons i carrers estretíssims, aquell lloc màgic on tot s'assembla i tot és únic. Em vaig perdre pels carrerons sense perdre'm, i vaig intentar explorar cada racó que vaig trobar. Recordo que tot superava les meves expectatives, i que mai m'hauria imaginat que en aquest món existiria un lloc tan perfecte, tan ple de contrastos i de colors, tan a la meva mida.

Quan s'acostava l'hora de marxar, fent la última volta per aquells carrerons, no vaig poder evitar que les llàgrimes em rellisquessin galtes avall. No m'acabava de fer a la idea que havia de marxar d'aquell lloc que m'havia fet meu, que sentia casa meva, tot i saber que hi tornaria aviat.

Avui, mentre baixavem les escales del metro per poder tornar a casa, m'he sentit igual. Feliç de ser allà, trista per haver de marxar... I he decidit que ja és oficial, que estic perdudament enamorada de tu. I m'encanta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada