verse-moi l'ivresse

segueix aquí aquest estat d'embriaguesa en el que em van sumir en matt i companyia fa dues nits. I segueixo sense poder-ho descriure, perquè ara ho estic assimilant. Sí, ho assimilo ara, que ja ha passat, i em sap greu perquè en aquell moment estava completament estàtica. El sentiment que tenia era d'incredulitat total fins que el bombo d'en dom es va insinuar darrera la tela. I aleshores va minvar la sensació que tot allò era irreal, però em penso que fins ara no he reaccionat del tot. Ara que ja no queden fotos per firmar i penjar, ara que ja està. Ara que he de reassumir la vida real. Ara que han marxat. Pot sonar estrany, però crec que muse és una part molt important de la banda sonora de la meva vida, a més del meu grup preferit. És, especialment, la música que em va acompanyar la tardor de dos mil set, per això em provoca una sensació contradictòria, bonica, agredolça. Perquè la meva vida va evolucionar amb muse de fons, i quan tot canviava, la música seguia allí. Sí, hi ha un grup que m'ha canviat la vida, i m'emociona, i és proper, i el sento proper, i per això el segueixo d'aprop; però muse és un cas especial. Ha estat sempre com a espectador, sense intervenir, acompanyant-me subtilment, emocionant-me més per les circumstàncies que no pas per les cançons en sí, que també són precioses. Per això em va encantar veure'ls. I va ser genial, perfecte, i potser hauria estat encara millor si el meu cap hagués estat capaç d'assimilar en el moment que aquell grup que tenia davant era muse. Perquè els veia, i cantava, i m'encantaven, i sabia que eren ells, però no m'ho creia.