blackout

Porto dies pensant-hi. On és la meva inspiració? Avui, escoltant Les Jours Tristes, de Yann Tiersen, se m'ha acudit que, com que la setmana passada va ser rara en general i sense raó en concret, per això no escribia. Perquè si no sóc cent per cent feliç no sento que valgui la pena escriure, la funció que té no és pas deprimir a qui em llegeix. Però aquest cap de setmana he estat infinitament feliç. Love of Lesbian, els meus amics, tu. No sé què més es pot demanar per un cap de setmana rodó, aquest m'ha semblat perfectíssim. Cada segon. Tu i jo en un portal amb un llum màgic, tu i jo a primera fila, tu i jo sota l'edredó, tu i jo apretujats al cotxe, tu i jo. Crec que em podria alimentar de les teves abraçades i sobreviure a base de somriures dels teus.

I doncs? On són les meves ganes d'escriure? La meva teoria és que m'has deixat el cervell completament en blanc. Ara que m'has fet feliç podria relatar el cap de setmana en 50 línies o més, però estic en blanc. "Tonta". En el bon sentit, no et pensis, en el sentit que no puc pensar en res que no siguis tu, en el sentit que tot perd el sentit si no ets aprop. En el sentit que estic als núvols i no penso fer res per baixar. En el sentit que tinc Piscinas en Verano sonant una vegada i una altra al meu cervell, i em recorda aquell moment en que et vaig mirar i a ningú li importava que estigués plorant, que la porta no estigués ben tancada, que les meves mans estiguessin fredes. En el sentit que els meus sentiments estan a flor de pell i mai m'havia sentit més transparent. Per això no escric. Perquè em sembla que ja ho saps tot.