blackout

Em diu: M'agradaria que tu em pintis un xai.
Li vaig dir que ho sentia, que jo no he pintat mai.
Sols sé pintar una boa que es menja un elefant...
i ell plora que plora, i jo acabo pintant.


No sabria dir si, en aquella època, em van marcar més les cançons, el llibre o el meu professor de música. El que em sembla mentida és que nou anys després recordi totes i cadascuna de les cançons. Una cançó per personatge: al món no hi ha cap cosa més bella que una rosa, amb la corresponent versió que vam fer-ne la meva millor amiga i jo, el rei que per manar no té qui mani com a monarca absolut: que a qui li plagui badalli o que faci un estornut, l'embriac (molt més hi veu el qui beu, no sé per què ens feia tanta gràcia però la cançó era genial), el negociant que tenia a cabassades estels en un banc i el cel us deixava sense un entrebanc i també tenia la cançó més moguda de totes, el fanaler (l'única cançó que sóc incapaç de recordar més que l'encén, apaga, apaga, encén), el geògraf de pacotilla que només parla i escriu i no sap trobar cap illa ni sap dibuixar cap riu, que era la meva cançó preferida i també potser la meva història preferida, la cançó de l'eco, la de la guineu (res no et serà indiferent si t'ho fas teu i t'hi lligues, arreu se't faran amigues la guineu les flors i la gent) i la última. Tinc gravadíssim a la memòria com ens vam vestir de negre i vam apagar tots els llums i vam cantar l'última cançó a les fosques agitant unes estrelles fluorescents. És curiós com em vaig fer meu el personatge, com el vaig comprendre... sé que sóc de llàgrima fàcil, però em va fer vergonya ser l'única que plorava mentre apreníem l'última cançó.

Els estels et riuran, picarols en la fosca,
picarols en la fosca, els estels et riuran.

Si cel enllà hi ha una flor que t'espera
la nit es fa bonica primavera...

Si hi ha un estel que és ben teu, l'estelada
i tot el cel et xucla la mirada.