l'essència innocent.

No sé per què, parlant amb el Bernat em va venir al cap la setmana d'entre innocentades de fa un any. Que eterna va ser. Recordo un esquema dibuixat amb llapis, tot de lletres que ocupaven tota la meva taula i part de la seva. El seu somriure pacient quan jo deixava anar el meu monotema recurrente. O sigui, sempre. Les setmanes pre-innocents, la setmana inter-innocent, les setmanes post-innocents, i fins i tot la setmana post-sopar-post-innocent. D'alguna manera ha canviat tot des de fa un any, i aquest any no m'he implicat tant amb la innocentada i no hi ha hagut els nervis ni la monopolització mental de l'últim cop. Però quan el Bernat em va trucar i em va preguntar com havia anat... Vaig recordar la Laia fent-me l'ullet, vaig recordar les nostres converses en veu baixa i l'adaptació que vam fer del "t'estimo, sé que t'estimo, i això no ho puc evitar...", i quan rèiem i cantàvem la nostra pròpia versió, l'estimes, sé que l'estimeeeees, i ens féiem enveja mutuament quan sonava el tango de Roxanne, i ens declaràvem la guerra, i érem enemigues màximes, i ens estimàvem moltíssim. Laia, Laieta, Laiona, persones d'aquelles que marquen. Són coses que no oblidaré, com ens pot unir tan una cosa tan efímera. Sí, ara se'm faria impossible tornar a sentir el què sentia, tot i que d'alguna manera tot queda dins meu. Aquest any tot ha canviat, per moltes mirades còmplices que ens fem amb la Laia. Aquest any tot és diferent, i potser serà encara millor que el passat. Però passa tan ràpid el cap de setmana innocent, i passa tan lenta la setmana entremig... Ara voldria sis hores diàries de classe al Peguera, amb el Bernat al costat, perquè (només a vegades) sento que és l'única persona del món que pot ser centpercent empàtica (encara que dissimuli).