l'essència innocent II.

Una part molt important de la innocentada és l'Àlex, la persona que millor balla del món, el noi de la veu tendra (com diu l'Ana), un gran amic.

Com puc estimar tant l'Àlex? Petits records que tornen... Àlex i Alba vestits d'okupes... l'Àlex amb una cresta de colors, jo amb la samarreta estripada. I comença a sonar aquella cançó que, una setmana abans, jo odiava. I com sempre, entre bambalines, ballem, mentre uns ballarins vestits de blanc es mouen per l'escenari a les fosques. Resultat, impossible odiar ella-ella, encara que sigui el tipus de música que menys m'agrada del món. Ara sempre em recordarà l'Àlex i jo amb la respiració accelerada de gastar tota l'energia ballant abans de sortir i dir el nostre paper curtíssim. Em recorda que, encara que no ho noti, els trobo a faltar moltíssim durant l'any.

Em recorda l'Àlex, la Laia i jo escaquejant-nos pel pati de butaques durant els assajos generals, pujant escales, explorant el teatre, cantant les cançons, explicant-nos la vida tranquil·lament, ballant els balls. Em recorda el mes de setembre i el primer assaig de l'innocentada d'aquest any, en com vaig entrar a la sala en silenci i, abans que me n'adonés, ja m'estava abraçant. I, en un moment, em va omplir el cap de tots els moments que acabo de dir i de tots els que vindrien, i aleshores, inconscientment, vaig recordar perquè adoro la innocentada.

l'essència innocent.

No sé per què, parlant amb el Bernat em va venir al cap la setmana d'entre innocentades de fa un any. Que eterna va ser. Recordo un esquema dibuixat amb llapis, tot de lletres que ocupaven tota la meva taula i part de la seva. El seu somriure pacient quan jo deixava anar el meu monotema recurrente. O sigui, sempre. Les setmanes pre-innocents, la setmana inter-innocent, les setmanes post-innocents, i fins i tot la setmana post-sopar-post-innocent. D'alguna manera ha canviat tot des de fa un any, i aquest any no m'he implicat tant amb la innocentada i no hi ha hagut els nervis ni la monopolització mental de l'últim cop. Però quan el Bernat em va trucar i em va preguntar com havia anat... Vaig recordar la Laia fent-me l'ullet, vaig recordar les nostres converses en veu baixa i l'adaptació que vam fer del "t'estimo, sé que t'estimo, i això no ho puc evitar...", i quan rèiem i cantàvem la nostra pròpia versió, l'estimes, sé que l'estimeeeees, i ens féiem enveja mutuament quan sonava el tango de Roxanne, i ens declaràvem la guerra, i érem enemigues màximes, i ens estimàvem moltíssim. Laia, Laieta, Laiona, persones d'aquelles que marquen. Són coses que no oblidaré, com ens pot unir tan una cosa tan efímera. Sí, ara se'm faria impossible tornar a sentir el què sentia, tot i que d'alguna manera tot queda dins meu. Aquest any tot ha canviat, per moltes mirades còmplices que ens fem amb la Laia. Aquest any tot és diferent, i potser serà encara millor que el passat. Però passa tan ràpid el cap de setmana innocent, i passa tan lenta la setmana entremig... Ara voldria sis hores diàries de classe al Peguera, amb el Bernat al costat, perquè (només a vegades) sento que és l'única persona del món que pot ser centpercent empàtica (encara que dissimuli).

(vista) els meus ulls porten mil anys tancats.
oïda la teva respiració
olfacte la teva olor que ara ja és meva
gust qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía
tacte els meus dits fan slalom por tu cuello com els madelmans de domingo astromántico, la meva pell s'eriça, tu m'abraces fort, fort, la teva pell sobre la meva pell, una carícia a la cara, i dues, i es tornen infinites, infinitament boniques.

t'estimo

propòsits d'any nou

1. Fer-te feliç.
2. Ser feliç amb tu.
3. Que segueixin els somriures quan la teva boca i la meva estan a menys de tres centímetres.

I tenia ganes de no sortir de casa, deixar la cortina oberta i mirar les gotetes que només són visibles sota els fanals mentre acabo el capítol que vaig deixar a mitges del llibre que llegia al tren l'últim dia d'universitat, o mentre em poso al dia de qualsevol sèrie que em faci riure, pensar, pensar molt, en mil coses, en com m'organitzo, en com m'ho faré, en que demà serà el dia més estressant de totes les vacances. Escoltar música de diumenge, perquè tinc sensació de diumenge, amb l'única diferència que avui no em tocarà acabar deures a correcuita a la matinada.

Però finalment sembla que el temps s'ha aturat i que els minuts han decidit que no els ve de gust que arribi demà i que es quedaràn quiets, sense avançar, observant com em moro d'impaciència. Ja m'he acabat el llibre, he mirat big bang i he escoltat totes les versions de domingo astromántico, i tot i així sembla que el temps no passa... Em sembla que està quedant clar que no em puc passar el dia sense sortir de casa.

Hi ha persones que neixen amb la sort de cara. Fa un parell d'anys no paro de sentir que sempre tinc sort. Els més sincers m'han donat a entendre que no me la mereixo, i fins i tot algú m'ha deixat anar un "fas fàstic" mig en broma. Jo crec que la vida és com un mirall, et somriu si la mires somrient. És molt fàcil que sembli que tot et va bé si sempre tens un somriure als llavis encara que tinguis mil problemes. És divertit viure la vida mirant més enllà de tot el que no m'agrada. M'encanta ser feliç i no hi penso renunciar per res. Sí, tinc sort i en soc conscient i no vull que això canvii. Tinc sort de tenir unes persones meravelloses que m'envolten dia a dia, tinc sort de poder viure amb un mínim de tranquil·litat, tinc sort d'estimar i que m'estimin, tinc sort de tenir el poder de ser feliç.

Mentre es tancava el teló i s’encenien els llums, el meu somriure s’eixamplava. Les mans començaven a fer-me mal de tant aplaudir. Em moria d’orgull. La felicitat brillava als meus ulls. I aleshores, ella va dir-ho. “Quin greu que el Francesc no ho hagi pogut veure”. M’impressiona l’amor que et té. En aquell moment vaig imaginar com hauries viscut això i la vaig entendre. La teva il·lusió hauria estat majúscula. I, silenciosament, unes llàgrimes inclassificables es van instal·lar als meus ulls. I caigué la primera, dissimuladament, després d’un parpelleig descuidat. Em pregunto quants cops em vas veure plorar. Quants cops em vas intentar consolar. I puc imaginar aquells ulls clars mirant-me. Suposo que durant molt de temps vaig ser el centre del teu món. T’he trobat a faltar molt. Moltíssim. L’espectacle no és l’únic que t’has perdut, també t’has perdut els últims tretze anys de la meva vida. Potser t’he idealitzat, però m’és fàcil pensar en tu com a aquell home tan culte, tan llest, tan amic dels seus amics. Hi ha tanta gent que m’ha parlat de tu amb llàgrimes als ulls... Ella, és clar, ella t’estima i t’estimarà sempre. Però també m’agrada que tota aquella gent que t’admirava m’expliqui com estimaves la cultura, com t’estimaves el teu país. Tu, tan important, tan bo, tan proper, tan càlid. M’encantaria que fossis aquí per fer-li companyia. Per fer-nos companyia, per veure’ns i somriure’ns i animar-nos a seguir, el que sempre has fet. Em sembla que estaries orgullós de mi.

Després de borrar l'enèsima parrafada explicant com de meravellosos han estat aquests sis mesos al teu costat, no puc evitar sentir que sóc cursi a matar, que em repeteixo per mil, que no sé escriure i que ara mateix m'és impossible expressar el que sento de qualsevol manera que no sigui en milers de petons. De totes maneres, saps que m'encantes i m'encanta sentir una cosa tan forta per tu, m'encanta cada minut que passem junts, m'encanta que la meva vida hagi canviat radicalment en els últims sis mesos i que tu siguis aquí per fer-me costat i evitar que qualsevol dia m'espanti més del compte per tot el que està canviant al meu costat. Gràcies per fer-me sentir coses completament noves per mi, i per reviure'm les que pensava que no tornaria a sentir, els nervis quan només queda una parada fins a pl.Catalunya, riure quan intentes fer-me enfadar, dibuixar-te formes imaginàries a la pell amb la punta dels dits, tancar els ulls i fer-te un petó. Vull molts mesos més així, i anys :) t'estimo moltíssim, max, em sembla que ho saps perfectament però tot i així vull repetir-t'ho un cop més, m'encantes.

want you in the morning but let you sleep for a while and kiss your back and stroke your skin and tell you how much I love your hair your eyes your lips your neck
be sorry when I'm wrong and happy when you forgive me, and look at your photos and wish I'd known you forever and hear your voice in my ear and feel your skin on my skin and get scared when you're angry and tell you you're gorgeous and hug you when you're anxious and hold you when you hurt and want you when I smell you and offend you when I touch you and whimper when I'm next to you and whimper when I'm not and melt when you smile and dissolve when you laugh
and keep you in bed when you have to go and cry like a baby when you finally do and wander the city thinking it's empty without you and want what you want and think I'm losing myself but know I'm safe with you and tell you the worst of me and try to give you the best of me because you don't deserve any less and answer your questions when I'd rather not and tell you the truth when I really dont' want to and try to be honest because I know you prefer it
and forget who I am and try to get closer to you because it's a beautiful learning to know you and well worth the effort and make love with you at three in the morning and somehow somehow somehow communicate some of the overwhelming undying overpowering unconditional all-encompassing heart-enriching mind-expanding on-going never-ending love I have for you.

despertar-me al teu costat