blackout

Mentre es tancava el teló i s’encenien els llums, el meu somriure s’eixamplava. Les mans començaven a fer-me mal de tant aplaudir. Em moria d’orgull. La felicitat brillava als meus ulls. I aleshores, ella va dir-ho. “Quin greu que el Francesc no ho hagi pogut veure”. M’impressiona l’amor que et té. En aquell moment vaig imaginar com hauries viscut això i la vaig entendre. La teva il·lusió hauria estat majúscula. I, silenciosament, unes llàgrimes inclassificables es van instal·lar als meus ulls. I caigué la primera, dissimuladament, després d’un parpelleig descuidat. Em pregunto quants cops em vas veure plorar. Quants cops em vas intentar consolar. I puc imaginar aquells ulls clars mirant-me. Suposo que durant molt de temps vaig ser el centre del teu món. T’he trobat a faltar molt. Moltíssim. L’espectacle no és l’únic que t’has perdut, també t’has perdut els últims tretze anys de la meva vida. Potser t’he idealitzat, però m’és fàcil pensar en tu com a aquell home tan culte, tan llest, tan amic dels seus amics. Hi ha tanta gent que m’ha parlat de tu amb llàgrimes als ulls... Ella, és clar, ella t’estima i t’estimarà sempre. Però també m’agrada que tota aquella gent que t’admirava m’expliqui com estimaves la cultura, com t’estimaves el teu país. Tu, tan important, tan bo, tan proper, tan càlid. M’encantaria que fossis aquí per fer-li companyia. Per fer-nos companyia, per veure’ns i somriure’ns i animar-nos a seguir, el que sempre has fet. Em sembla que estaries orgullós de mi.