I tenia ganes de no sortir de casa, deixar la cortina oberta i mirar les gotetes que només són visibles sota els fanals mentre acabo el capítol que vaig deixar a mitges del llibre que llegia al tren l'últim dia d'universitat, o mentre em poso al dia de qualsevol sèrie que em faci riure, pensar, pensar molt, en mil coses, en com m'organitzo, en com m'ho faré, en que demà serà el dia més estressant de totes les vacances. Escoltar música de diumenge, perquè tinc sensació de diumenge, amb l'única diferència que avui no em tocarà acabar deures a correcuita a la matinada.

Però finalment sembla que el temps s'ha aturat i que els minuts han decidit que no els ve de gust que arribi demà i que es quedaràn quiets, sense avançar, observant com em moro d'impaciència. Ja m'he acabat el llibre, he mirat big bang i he escoltat totes les versions de domingo astromántico, i tot i així sembla que el temps no passa... Em sembla que està quedant clar que no em puc passar el dia sense sortir de casa.

Hi ha persones que neixen amb la sort de cara. Fa un parell d'anys no paro de sentir que sempre tinc sort. Els més sincers m'han donat a entendre que no me la mereixo, i fins i tot algú m'ha deixat anar un "fas fàstic" mig en broma. Jo crec que la vida és com un mirall, et somriu si la mires somrient. És molt fàcil que sembli que tot et va bé si sempre tens un somriure als llavis encara que tinguis mil problemes. És divertit viure la vida mirant més enllà de tot el que no m'agrada. M'encanta ser feliç i no hi penso renunciar per res. Sí, tinc sort i en soc conscient i no vull que això canvii. Tinc sort de tenir unes persones meravelloses que m'envolten dia a dia, tinc sort de poder viure amb un mínim de tranquil·litat, tinc sort d'estimar i que m'estimin, tinc sort de tenir el poder de ser feliç.

Mentre es tancava el teló i s’encenien els llums, el meu somriure s’eixamplava. Les mans començaven a fer-me mal de tant aplaudir. Em moria d’orgull. La felicitat brillava als meus ulls. I aleshores, ella va dir-ho. “Quin greu que el Francesc no ho hagi pogut veure”. M’impressiona l’amor que et té. En aquell moment vaig imaginar com hauries viscut això i la vaig entendre. La teva il·lusió hauria estat majúscula. I, silenciosament, unes llàgrimes inclassificables es van instal·lar als meus ulls. I caigué la primera, dissimuladament, després d’un parpelleig descuidat. Em pregunto quants cops em vas veure plorar. Quants cops em vas intentar consolar. I puc imaginar aquells ulls clars mirant-me. Suposo que durant molt de temps vaig ser el centre del teu món. T’he trobat a faltar molt. Moltíssim. L’espectacle no és l’únic que t’has perdut, també t’has perdut els últims tretze anys de la meva vida. Potser t’he idealitzat, però m’és fàcil pensar en tu com a aquell home tan culte, tan llest, tan amic dels seus amics. Hi ha tanta gent que m’ha parlat de tu amb llàgrimes als ulls... Ella, és clar, ella t’estima i t’estimarà sempre. Però també m’agrada que tota aquella gent que t’admirava m’expliqui com estimaves la cultura, com t’estimaves el teu país. Tu, tan important, tan bo, tan proper, tan càlid. M’encantaria que fossis aquí per fer-li companyia. Per fer-nos companyia, per veure’ns i somriure’ns i animar-nos a seguir, el que sempre has fet. Em sembla que estaries orgullós de mi.

Després de borrar l'enèsima parrafada explicant com de meravellosos han estat aquests sis mesos al teu costat, no puc evitar sentir que sóc cursi a matar, que em repeteixo per mil, que no sé escriure i que ara mateix m'és impossible expressar el que sento de qualsevol manera que no sigui en milers de petons. De totes maneres, saps que m'encantes i m'encanta sentir una cosa tan forta per tu, m'encanta cada minut que passem junts, m'encanta que la meva vida hagi canviat radicalment en els últims sis mesos i que tu siguis aquí per fer-me costat i evitar que qualsevol dia m'espanti més del compte per tot el que està canviant al meu costat. Gràcies per fer-me sentir coses completament noves per mi, i per reviure'm les que pensava que no tornaria a sentir, els nervis quan només queda una parada fins a pl.Catalunya, riure quan intentes fer-me enfadar, dibuixar-te formes imaginàries a la pell amb la punta dels dits, tancar els ulls i fer-te un petó. Vull molts mesos més així, i anys :) t'estimo moltíssim, max, em sembla que ho saps perfectament però tot i així vull repetir-t'ho un cop més, m'encantes.

want you in the morning but let you sleep for a while and kiss your back and stroke your skin and tell you how much I love your hair your eyes your lips your neck
be sorry when I'm wrong and happy when you forgive me, and look at your photos and wish I'd known you forever and hear your voice in my ear and feel your skin on my skin and get scared when you're angry and tell you you're gorgeous and hug you when you're anxious and hold you when you hurt and want you when I smell you and offend you when I touch you and whimper when I'm next to you and whimper when I'm not and melt when you smile and dissolve when you laugh
and keep you in bed when you have to go and cry like a baby when you finally do and wander the city thinking it's empty without you and want what you want and think I'm losing myself but know I'm safe with you and tell you the worst of me and try to give you the best of me because you don't deserve any less and answer your questions when I'd rather not and tell you the truth when I really dont' want to and try to be honest because I know you prefer it
and forget who I am and try to get closer to you because it's a beautiful learning to know you and well worth the effort and make love with you at three in the morning and somehow somehow somehow communicate some of the overwhelming undying overpowering unconditional all-encompassing heart-enriching mind-expanding on-going never-ending love I have for you.

despertar-me al teu costat

no sé per què m'estimes. no sé per què t'estimo (de fet sí que hi ha milers de perquès però suposo que simplement reforcen un sentiment irracional, i dic irracional perquè mai he cregut que el fet d'estimar anés de la mà amb la raó). Sé que ens estimem [and that flies me to the moon]. Feliç tresdedesembrededosmilnou, he perdut el compte de quan portem però t'estimo com sempre, com mai :)

sleepless night

blablabla