que fàcil és generar incendios de nieve y calor quan ets tan a prop, i com m'encanten els teus somriures macos, i que bonic és que em diguis bondia d'aquesta manera...
t'estimo:)!

a n h e l

em sembla que, de totes les paraules del món, és la meva preferida.
fins i tot més que alféizar, i mira que m'agrada
però ara mateix no sento cap mena d'alféizar dins meu.

No parlo d’aquests temes amb ningú més que amb tu és una frase que em fa somriure. Perquè m’agrada que em tinguis la confiança que em tens, perquè m’agrada que et posis vermella quan em confesses depèn què, perquè m’encanta la sensació que podem parlar durant hores i hores i el temps, el temps que durant mesos ha passat massa ràpid, s’atura mentre ens ho expliquem tot. I quan dic tot és tot. I Manresa, als nostres peus, sembla bonica, i un tren marxa i els núvols s’acosten lentament i amb les nostres rialles diem adéu al sol, que s’amaga més enllà de la ciutat. I plou, però ja som sota una teulada de vidre i només veiem com les gotes s’esclafen i rellisquen avall avall i a ningú li importa perquè ens estem menjant el gelat més bo del món. I quan para de ploure, ens asseiem sota casa teva, a l’únic lloc que queda sec, i mentre la lluna somriu i sembla que ens senti, et quedes pensativa. I m’ho dius. No parlo d’aquests temes amb ningú més que amb tu.

Trobava a faltar infinitament el tacte de la teva pell sobre la meva. Tenir-te molt a prop, enganxat a mi. Que la nostra pell sigui l'única frontera. I necessitar que m'abracis. Perquè cada cop que m'agafes fort penso que no m'estranyaria si en qualsevol moment la pell desapareix i passem de ser dos éssers humans a ser tan sols una abraçada. I no m'estranyaria si ens quedéssim enganxats. I m'encanta aquesta sensació, és de les meves preferides juntament amb quan m'abraces tan fort que penso que no em deixaràs anar mai.

(gràcies per tot)

please don't go away.

c'est un beau jour de pluie

-C'est un beau jour de pluie, avait-il dit.
Elle lui demanda en quoi un jour de pluie pouvait être beau: il lui énuméra les nuances de couleurs que prendraient le ciel, les arbres et les toits lorsqu'ils se promèneraient tantôt, de la puissance sauvage avec laquelle leur apparaîtrait l'océan, du parapluie qui les rapprocherait pendant la marche, de la joie qu'ils auraient à se réfugier ici pour un thé chaud, des vêtements qui sécheraient auprès du feu, de la langueur qui en découlerait, de l'opportunité qu'ils auraient de faire plusieurs fois l'amour, du temps qu'ils prendraient à se raconter leur vie sous les draps du lit, enfants protégés par une tente de la nature déchaînée...

(Eric-Emmanuel Schmitt)

M'acabo d'adonar que és maco conèixer gent que et fa desitjar que les màquines del temps existissin. Jo reviuria el divendres i el dissabte una vegada i una altra, i no em cansaria, una mica com quan vam anar a Madrid, o com quan van venir per primera vegada a mitjans de febrer. Perquè em sembla increïble haver agafat un carinyo tan immens a unes persones que he vist tres vegades i amb les que amb prou feines he parlat, persones de qui sé poc i que saben poc de mi però formen part de la meva vida i em fan feliç. Curiós, oi?

+no todos los días las cosas conspiran así
+volvería a revivirlo sin dudar
+em sembla increïble fins a quin punt la música pot canviar la vida d'una persona.

per cursi que sigui

em surten els textos parlant de gent que mai els llegirà en segona persona. així que et pregunto:

creus que pots decebre una persona que no saps ni que existeix?

sé que encara que sabessis que penso això t'importaria una merda, i sé que seguiràs tenint el teu somriure però no és tan fàcil gaudir-ne si no estic segura de si és natural. els teus somriures m'agraden però només si són nets. que sembli que siguis el que millor s'ho passa de tots pot deixar de tenir mèrit si no tens el cervell al 100%, ni més ni menys. aquest és un tema que intento evitar perquè em ralla. tu no. tu no hi havies de caure. m'és igual que et guanyis la vida fent feliç a la gent, m'és igual. Pensa, pensa, pensa. Ho necessites? Perquè jo crec que necessito que algú em digui que això no és la vida i que queda algú REAL al món.

(mentre en dani tocava limousinas pensava en un nen i una nena vestits amb traje verde y bambas a reacción. i va ser inevitable. i sóc conscient que no és normal que m'afecti tant.)

no sé actuar sota pressió. no n'he sabut mai. sé que no m'esforçaré, que ni tan sols estudiaré, que m'oblidaré dels exàmens i m'odiaré a mi mateixa, com ha passat aquest matí quan, de camí a casa la clàudia, he recordat que després de l'examen de castellà en tenia un d'alemany. no, no és maco recordar que tindràs un examen (pel qual havies d'estudiar molt) al cap d'un parell d'hores, però m'alegro d'haver-me'l tret de sobre. una cosa menys. va, ara començaré el summary de 300 words, i després intentaré fer una ullada al llibre d'alemany, va, que quaranta pàgines no són tantes encara que estiguin en l'idioma més odiós del món. i després vida privada, i sé que podré. no és tan difícil quan tornes rient, i cridant ¡cómo me amo! amb la clàudia mentre la rebe diu que som un fàstic de persones i que no li mola gens però que ja se la sap i la mel riu per sota el nas. perquè ja sé que ho he dit mil cops, però sembla que la gespa de la uab (o el cotxe de la rebe) són un món a part on tot és possible. sobretot sentir-te bé (malgrat tot).