pròleg

13/8/09- Sóc feliç perquè m’encanta Suïssa, perquè sento les vaques a la nit, perquè veig el campanar des de la finestra, perquè sóc amb ells de nou, perquè m’agrada parlar en francès, perquè m’esperen uns dies de desestressar-me de les vacances, perquè tinc un nòvio meravellós que serà allà quan torni, perquè sóc a Gressy, perquè he vist al Jaume, perquè em sento bé aquí, perquè he contat estrelles, perquè aquest cop ja no tinc per què (ni per qui) ratllar-me, perquè tot és de colors, perquè demà segurament esmorzaré pa amb parfait, perquè m’encanta el so de les campanes de Gressy, perquè tinc son i estic cansada, perquè ha estat un dia meravellós, perquè estic pleníssima de nostàlgia de la quantitat gegant de coses boniques que m’han passat aquí, perquè em sobren les ganes de ser aquí, perquè em queda molta vida per viure, perquè l’estimo amb bogeria, perquè he vist a Jordi, Lucia i els bessons, perquè encara em queda molta gent per veure; perquè l’olor, l’atmosfera, la decoració i tot en aquesta casa inspira felicitat, perquè a Suïssa tot sembla/és millor, perquè yayo és més que el Jaume, és yayo; perquè vull viure milers d’aventures i aquest és un lloc genial per fer-ho, perquè m’espera una setmana genial.

Obro els ulls i veig que em mires, i el món s'atura al nostre costat. Somric, somrius, tot és perfecte. Sento que no vull res més, recolzo el cap en el teu pit, i escolto el cor amb atenció mentre la teva mà passeja per la meva esquena. I se m'acut que potser la felicitat es basa en això, en tenir un cap que encaixi perfectament amb la teva espatlla, en abraçar-te fort, en els teus somriures. No hi ha res més especial que els teus somriures, i de cop i volta m'assalta un dubte: com m'ho faré per sobreviure dues setmanes sense ells? Però la teva mà, que m'amanyaga el cabell, em distreu dels dubtes, i sento que res, ni tan sols uns dies lluny de tu, podran fer res en contra de la felicitat que m'envaeix amb cada paraula que dius, amb cada mirada que em dediques. I penso que sí, és veritat que ho dic cada cop que ens veiem, però has tornat a aconseguir que el dia sigui perfecte i la meva felicitat, absoluta. Gràcies :)

El primer cop que vaig anar a Venècia tenia tretze anys i en feia dos o tres que havia decidit que aquella seria la meva ciutat preferida del món. Recordo que només arribar em vaig situar enmig d'aquell garbuix de canals, pons i carrers estretíssims, aquell lloc màgic on tot s'assembla i tot és únic. Em vaig perdre pels carrerons sense perdre'm, i vaig intentar explorar cada racó que vaig trobar. Recordo que tot superava les meves expectatives, i que mai m'hauria imaginat que en aquest món existiria un lloc tan perfecte, tan ple de contrastos i de colors, tan a la meva mida.

Quan s'acostava l'hora de marxar, fent la última volta per aquells carrerons, no vaig poder evitar que les llàgrimes em rellisquessin galtes avall. No m'acabava de fer a la idea que havia de marxar d'aquell lloc que m'havia fet meu, que sentia casa meva, tot i saber que hi tornaria aviat.

Avui, mentre baixavem les escales del metro per poder tornar a casa, m'he sentit igual. Feliç de ser allà, trista per haver de marxar... I he decidit que ja és oficial, que estic perdudament enamorada de tu. I m'encanta.

No era gaire gran el primer cop que els vaig preguntar als meus pares què significava ser major d’edat, però recordo perfectament la resposta: Vol dir que, al tenir divuit anys, comences a tenir més responsabilitats; però també més llibertat. Poc a poc, he anat descobrint els avantatges que tenen les persones de més de divuit, però tot i així, una pregunta em solia assaltar en certs moments: i el dia del teu aniversari fas divuit anys així, sense anestèsia ni res?


Ja fa tres dies que tinc divuit anys. I sí, així, sense anestèsia ni res. I no, no m’ha fet mal, no m’ha molestat gens ni mica. Perquè potser l’anestèsia que es necessita no es respira ni s’injecta, potser el que es necessita és aquella persona especial, aquella que fa que un dia com aquell es converteixi en un dia màgic, màgic de debò.


Gràcies :)

I m'he sorprès a mi mateixa després d'arribar a la conclusió que un vint-i-ú de juliol acompanyada és infinitament més lleuger. Sóc nostàlgica, però avui no volia ser-ho, i curiosament m'he despertat feliç i ara, a les vuit i tretze minuts del vespre, després d'un dia bastant mogudet, ho segueixo sent. Perquè m'adono que sí, que els anys passen i que d'aquí res, divuit, però... i què?

No em dóna la gana deixar que m'afecti. Aquest cop no :)


(t'estimo ari)

I hi penses un moment i t'adones que han passat tres anys del que vas anomenar "el millor estiu de la meva vida"; i que tot ha canviat. O res.

És curiós perquè he aplicat l’adjectiu “inoblidable” a molts matins des que “Un día en el parque” va passar a ser una de les nostres cançons i, tot i així, no puc evitar pensar que el més inoblidable de tots és el que vam passar a Montjuïc. Perquè el vent ens despentinava i semblava que estiguéssim a punt de caure, però no importava. No importava res més que tu i jo, i els petons, les carícies, els teus cabells entre els meus dits, jo entre els teus braços, tu entre les meves mans. Les meves cames sobre les teves, els teus llavis sobre els meus, i els minuts que passaven pel nostre costat amb comptagotes, com si s’hagués complert el nostre desig d’aturar el temps. I abraçades, i somriures, i sentir que no em vull separar de tu. Sentir que això és el que vull, vull un altre petó i un altre t’estimo a cau d’orella, vull que no em deixis anar, vull que mirem el mar des de mil llocs especials més, que ens enxampi una tempesta enmig del no-res. Mirar cedés, jugar amb la nintendo, compartir ampolletes d’aigua, comentar revistes i llibres. I no puc evitar pensar que, si això és la meva vida amb tu, m’encanta. M’encanta com sona el meu nom quan ets tu qui el diu, m’encanta el tacte de les teves mans. M’encanta sentir com s’escolen les hores, i com el meu nivell de felicitat és directament proporcional a l’estona que passo amb tu. I encara que ja me l'hagis "quitado", sé que el guardaràs bé, per això ahir sí que "lo llevaba encima" :)

Havia d’anar amb molt de compte per no caure. Va posar un peu rere l’altre, i després un altre cop el dret, intentant conservar l’equilibri, amb les mans esteses a banda i banda del cos. A un cantó hi havia un alt precipici i en l’altra un llac profundíssim, i un vent gelat la travessava sense parar. De cop i volta va obrir els ulls, i es va adonar que no hi havia ni precipici ni aigua, l’únic que era real era aquell vent. Tot havia començat com un joc, seguir la línia de ciment sense posar els peus a la sorra, però ella s’ho havia pres com un repte, i se n’estava sortint. Només aquell vent la desconcentrava. Va aixecar el cap i es va adonar que els núvols ho tapaven tot, de tal manera que no es veien les ombres dels objectes, com si no tinguessin ànima. “Curiós”, va pensar, mentre es preguntava per què justament aquell dia s’havia d’haver posat la samarreta de tirants, i sentia com cada centímetre de la seva pell s’eriçava amb el contacte amb el vent glaçat. Es va aturar de cop i volta i va desitjar que plogués. El seu cos frisava per sentir l’aigua sobre. Va desviar la trajectòria que la duia cap a casa i va entrar al parc, trepitjant la sorra de puntetes. Aleshores, va sentir una gota a la galta dreta. Després una altra a l’espatlla, i tot seguit a la mà. I després, aquelles gotes gegants van començar a caure a milers, i ella es va quedar immòbil. Sota la pluja. La pluja que regenerava cada cèl·lula cansada, que la purificava de dalt a baix. La pluja que li ondulava els cabells i que li entrava als ulls, però ella no volia pas tancar-los perquè l’espectacle era perfecte. La pluja queia sobre la terra, sobre els arbres, sobre ella. La pluja la convertia en un element més de la natura del seu voltant. El parc estava desert, i ella, feliç, va pensar que no necessitava res més, mai. I, xopa, va començar a caminar, olorant la pluja, notant-la sobre seu, mirant-la atentament, tastant-la, escoltant-la. Sentint-la.

De cop i volta, es va parar a pensar. En els últims vint dies, havia començat uns divuit escrits, i no n’havia acabat cap, encara. Ni ho faria. Tot canviava a la velocitat d’un llamp. La seva opinió sobre el món, sobre si mateixa, sobre ell, sobre les seves amigues... Un cop més va acostar la cadira a la taula i va mirar cap a les estrelles, disposant-se a començar el text número dinou, pensant que tampoc l’acabaria. Aquells últims dies els esdeveniments s’havien precipitat moltíssim, i tenia la sensació que tot el que feia determinaria la seva vida per sempre. No només els exàmens reglamentaris, també els concerts fantàstics i les decisions preses seguint el seu costum de viure el present sense preocupar-se pel futur. I ara s’adonava que el futur existia. Que faltaven trenta dies per ser major d’edat. Que el seu complex de Peter Pan creixia una mica cada dia, malgrat les seves ganes de tenir edat legal de votar. Que volia aturar el temps, o millor encara, fer-lo anar enrere. Potser si tornés a tenir setze anys intentaria anar més amb compte amb les paraules i accions que fan mal sense que ella se n’adoni. Potser si tornés a tenir catorze anys ho faria tot més correctament, no cometria errors que la van enfonsar tot i que en un principi semblaven la decisió més encertada. Intentaria canviar poc les coses, però canviar-les. S’adonava, tot just ara, que el gest d’intentar prendre una piruleta al noi del seu costat determinaria la seva vida durant els pròxims anys, indirectament. Potser si tornés a tenir set anys gaudiria encara més de la seva infància. Potser si tornés a néixer la seva vida canviaria completament i no s’envoltaria de la mateixa gent, ni cometria els mateixos errors, ni sabria ser feliç com ho és ara, malgrat aquesta por incontrolable a fer-se gran.
Potser si tornés a néixer, repetiria un per un tots els errors que l’han portat fins aquí, fins i tot aquells en forma de cor de caramel vermell que fan mal. Perquè l’han ajudat a construir aquesta personalitat que només li agradava a estones però que en el fons no canviaria per res del món.

Estava flotant. El seu cos era governat per una espècie d’ingravidesa que li feia pessigolles a la panxa. Va pensar que el terra devia ser molt lluny, i aleshores va obrir els ulls i va deixar de somriure. Tot era blau cel, amb matisos encara més clars. Com si fos en un cel ple de petits núvols blancs. Però hi havia alguna cosa que no era del tot normal i, de cop i volta, hi va pensar: si realment era al cel, no hauria de veure el terra? Això va fer que el cap li donés voltes. No sabia què hi feia en aquest lloc estrany, ni tan sols recordava com hi havia arribat. Es preguntava com havia pogut estar hores i hores amb els ulls tancats gaudint d’aquesta sensació, sense preguntar-se com podia sortir d’aquí. Va mirar al voltant, allò que semblaven núvols blancs ara era gris, fins i tot el blau cel s’havia enfosquit, com pres d’una mena de contaminació. Va arrufar el nas, i es va adonar que estava descendint lentament, i que quan més avall anava, més fosc era tot el que l’envoltava. I va pensar que baixaria per sempre, perquè no es veia el final enlloc. La histèria es va anar apoderant del seu cap, i era com una espiral: quants més nervis tenia, més ràpidament queia. Al seu voltant, una mena de nit ennuvolada, sense estrelles, però ara ja tenia la seguretat que no era en cap cel, perquè allò no s’acabava. Va veure un punt de llum sobre el seu cap, i es va preguntar si s’havia mort i l’havia de seguir, i després d’uns minuts es va adonar que tant era, que li era impossible anar cap amunt. I va decidir que es relaxaria, i que es prendria aquella caiguda com si fos una atracció de fira. Tan bon punt va tancar els ulls, va sentir com s’aturava lentament, i poc a poc tornava a pujar. Va decidir aprofitar aquell moment de calma per gaudir de la situació, i va seguir amb els ulls tancats, pensant que potser així arribaria a la llum. I quan va obrir els ulls, tot era blau cel, i la llum era cada cop més grossa. No sabia si s’estava acostant a aquella resplendor o bé era al revés i la llum se li acostava. I va arribar-hi, i es va adonar que no era una sortida. Que era un mirall.