és bonic acabar el dia i no poder comptar les abraçades que has rebut

Porto dies pensant-hi. On és la meva inspiració? Avui, escoltant Les Jours Tristes, de Yann Tiersen, se m'ha acudit que, com que la setmana passada va ser rara en general i sense raó en concret, per això no escribia. Perquè si no sóc cent per cent feliç no sento que valgui la pena escriure, la funció que té no és pas deprimir a qui em llegeix. Però aquest cap de setmana he estat infinitament feliç. Love of Lesbian, els meus amics, tu. No sé què més es pot demanar per un cap de setmana rodó, aquest m'ha semblat perfectíssim. Cada segon. Tu i jo en un portal amb un llum màgic, tu i jo a primera fila, tu i jo sota l'edredó, tu i jo apretujats al cotxe, tu i jo. Crec que em podria alimentar de les teves abraçades i sobreviure a base de somriures dels teus.

I doncs? On són les meves ganes d'escriure? La meva teoria és que m'has deixat el cervell completament en blanc. Ara que m'has fet feliç podria relatar el cap de setmana en 50 línies o més, però estic en blanc. "Tonta". En el bon sentit, no et pensis, en el sentit que no puc pensar en res que no siguis tu, en el sentit que tot perd el sentit si no ets aprop. En el sentit que estic als núvols i no penso fer res per baixar. En el sentit que tinc Piscinas en Verano sonant una vegada i una altra al meu cervell, i em recorda aquell moment en que et vaig mirar i a ningú li importava que estigués plorant, que la porta no estigués ben tancada, que les meves mans estiguessin fredes. En el sentit que els meus sentiments estan a flor de pell i mai m'havia sentit més transparent. Per això no escric. Perquè em sembla que ja ho saps tot.

Mirar la lluna mentre m'agafes de la mà, assenyalar cap amunt perquè la miris i fer-te un petó. Un petó de menta. I més petons, no em vull separar de tu. Estar a dos centímetres... Que no hi hagi centímetres. Tu ho has dit. Els meus dits recorrent la teva cara, el teu coll, la teva esquena. Tancar els ulls. El teu nas tocant el meu nas. Estar massa a prop i no poder-me acostar gaire, i que després, en quedar-nos sols, no calguin paraules. Una "baralla" rient. Que, per cert, acaba amb els teus llavis sobre els meus un altre cop. I "qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía". Que el món deixi de tenir més sentit més enllà dels teus ulls que em miren. De cop i volta, només existeixen els teus somriures. Aquells que m'agraden, els que veig d'aprop, els que es dibuixen en els nostres llavis quan estan a menys de tres centímetres de distància. La teva mà que agafa la meva d'amagat, dissimulant, al cotxe. O sota la manta. Sentir-me com si estigués flotant de felicitat. Tancar els ulls i fer-te un d'aquells petons tan dolços i dibuixar formes abstactes amb el meu dit sobre la teva galta. Oblidar-me que la porta està oberta i passar-te els braços pel voltant del coll, agafant-te per sorpresa. Que toquis flymetothemoon quan afines la guitarra, a molts metres de mi, mentre jo somric i tu ni tan sols te n'adones. Sortir del camp de visió de la resta del món. Un t'estimo a cau d'orella. Però jo més.

la teva pell sobre la meva pell.

Des de la meva habitació sento com el nen i la nena que estan ocupant en aquest moment els gronxadors del parc canten boig per tu. I me'ls miro i somric, i quan baixo a la terra m'adono que fa estona que jo també estic cantant.

I tots dos estàvem molls a causa de la meva obsessió per la pluja. De la meva obsessió per fer-te petons sota la pluja. I la pluja no havia parat, encara. Seguia caient a raig, a centenars de quilòmetres per hora, just a dos metres de nosaltres. El soroll que feia ho inundava tot, la llum canviava d'un segon a l'altre. I tu m'abraçaves tan fort que vaig deixar de sentir la pluja al nostre costat, no sentia res del fort que, sense voler, em tapaves les orelles. I era fantàstic, per un moment, no sentir res més que el contacte de les mànigues de la teva camisa amb les meves orelles. Sentir-te. Sentir-te amb els cinc sentits i mirar-te i fer-te un petó perquè sí, perquè la vida és perfecte quan plou i ets amb mi.

6.48 am

Alguna cosa en aquella llum groga que es barrejava amb el blau fosc de la nit em feia sentir que era la persona més afortunada del món. Els peus em penjaven, el fred que m’enrogia les galtes em donava una sensació contradictòria de vitalitat. Em sentia viva. Les ruïnes del castell on estava asseguda presidien una extensió de terreny immensa, i davant meu, un mar de boira cobria la depressió central. La boira era tan espessa que semblava com si tots els núvols haguessin baixat ran de terra, perquè al cel només hi havia milers de colors barrejats de manera tan caòtica com perfecta. I, en el silenci de l’alba, només sentia els batecs del meu cor. El vent m’apartava els cabells de la cara i em congelava de cap a peus, però no tenia cap mena d’importància. El paisatge era perfecte, muntanyes per un cantó, boira per l’altre, el sol prenent possessió del cel; però tot i així vaig tancar els ulls i vaig concentrar totes les meves emocions a no trobar-te a faltar, a recordar que només portem una setmana sense veure’ns i demà passaré el dia amb tu. I he pensat que la meva felicitat completa seria possible si tu estiguessis al meu costat compartint la perfecció del moment amb mi.

13/12/08-"Vull que em prometis que, encara que la distància ens separi, sempre estarem unides en el pensament".

13/09/09-Vull que em prometis que mai més permetrem que el pensament ens separi més del que ho fa la distància.

11.32_ Està a l'ombra d'un arbre, i a les seves orelles sona Comptine d'un autre été tan fluixet que es confon amb el soroll del vent que passa amb calma entre les fulles. No pot evitar pensar que la vida és bonica.

18.06_ La Cristina la mira i somriu. Ella li torna el somriure i es torna a concentrar en la reunió. Queda molta feina per fer.

19.18_ És irònic que avui, després de gairebé un any sense veure-la i just un dia després d'haver parlat d'ella, es creuin. Sona Time to pretend. La música acompanya el somriure fals que marca totes dues boques mentre sona un Adéu dit a l'uníson, en veu baixa.

20.03_ Si s'afanya, encara tindrà temps de sopar.

21.36_ Arriba tard, com sempre. El Bernat l'abraça fort, com sempre. I més somriures.

22.09_ La plaça s'inunda de foc i a ella se li acut, de cop i volta, que el nacionalisme s'encomana.

22.47_ És bonic observar els somriures de la gent.

23.42_ Tota la gent que ocupa cada racó de la plaça obre la boca alhora per cantar l'Himne. Ella se'n sent orgullosa. Orgullosa de ser allà, de ser catalana, de compartir-ho amb els seus amics i amb centenars de desconeguts.

00.13_ No funciona. L'ha trucat, s'han vist, s'han abraçat. Però ja no és com abans. Li diu que se'n va, potser amb l'esperança que li respongui un "queda't". No és el cas.

00.15_ Ha estat un dia fantàstic, un trosset de vida tan normal com els altres, tan feliç com els altres.

Adoro arraulir-me en el teu pit, que els teus braços m'envoltin i que m'acariciïs el cabell suaument. M'encanta perquè em sento cuidada, em sento a prop teu, com si m'aïllessis de tot el que no m'agrada del món que hi ha allà fora. Però també sé que, quan sigui precís, faré el que sigui per protegir-te a tu del món, per distreure't del que és dolent. Que sempre hi ha, en algun raconet del meu interior, una reserva de petons dolços destinats a acabar repartits per la teva cara quan més els necessitis. Que sempre estic disposada a recordar-te que t'estimo.