la teva pell sobre la meva pell.

Des de la meva habitació sento com el nen i la nena que estan ocupant en aquest moment els gronxadors del parc canten boig per tu. I me'ls miro i somric, i quan baixo a la terra m'adono que fa estona que jo també estic cantant.

I tots dos estàvem molls a causa de la meva obsessió per la pluja. De la meva obsessió per fer-te petons sota la pluja. I la pluja no havia parat, encara. Seguia caient a raig, a centenars de quilòmetres per hora, just a dos metres de nosaltres. El soroll que feia ho inundava tot, la llum canviava d'un segon a l'altre. I tu m'abraçaves tan fort que vaig deixar de sentir la pluja al nostre costat, no sentia res del fort que, sense voler, em tapaves les orelles. I era fantàstic, per un moment, no sentir res més que el contacte de les mànigues de la teva camisa amb les meves orelles. Sentir-te. Sentir-te amb els cinc sentits i mirar-te i fer-te un petó perquè sí, perquè la vida és perfecte quan plou i ets amb mi.

6.48 am

Alguna cosa en aquella llum groga que es barrejava amb el blau fosc de la nit em feia sentir que era la persona més afortunada del món. Els peus em penjaven, el fred que m’enrogia les galtes em donava una sensació contradictòria de vitalitat. Em sentia viva. Les ruïnes del castell on estava asseguda presidien una extensió de terreny immensa, i davant meu, un mar de boira cobria la depressió central. La boira era tan espessa que semblava com si tots els núvols haguessin baixat ran de terra, perquè al cel només hi havia milers de colors barrejats de manera tan caòtica com perfecta. I, en el silenci de l’alba, només sentia els batecs del meu cor. El vent m’apartava els cabells de la cara i em congelava de cap a peus, però no tenia cap mena d’importància. El paisatge era perfecte, muntanyes per un cantó, boira per l’altre, el sol prenent possessió del cel; però tot i així vaig tancar els ulls i vaig concentrar totes les meves emocions a no trobar-te a faltar, a recordar que només portem una setmana sense veure’ns i demà passaré el dia amb tu. I he pensat que la meva felicitat completa seria possible si tu estiguessis al meu costat compartint la perfecció del moment amb mi.

13/12/08-"Vull que em prometis que, encara que la distància ens separi, sempre estarem unides en el pensament".

13/09/09-Vull que em prometis que mai més permetrem que el pensament ens separi més del que ho fa la distància.

11.32_ Està a l'ombra d'un arbre, i a les seves orelles sona Comptine d'un autre été tan fluixet que es confon amb el soroll del vent que passa amb calma entre les fulles. No pot evitar pensar que la vida és bonica.

18.06_ La Cristina la mira i somriu. Ella li torna el somriure i es torna a concentrar en la reunió. Queda molta feina per fer.

19.18_ És irònic que avui, després de gairebé un any sense veure-la i just un dia després d'haver parlat d'ella, es creuin. Sona Time to pretend. La música acompanya el somriure fals que marca totes dues boques mentre sona un Adéu dit a l'uníson, en veu baixa.

20.03_ Si s'afanya, encara tindrà temps de sopar.

21.36_ Arriba tard, com sempre. El Bernat l'abraça fort, com sempre. I més somriures.

22.09_ La plaça s'inunda de foc i a ella se li acut, de cop i volta, que el nacionalisme s'encomana.

22.47_ És bonic observar els somriures de la gent.

23.42_ Tota la gent que ocupa cada racó de la plaça obre la boca alhora per cantar l'Himne. Ella se'n sent orgullosa. Orgullosa de ser allà, de ser catalana, de compartir-ho amb els seus amics i amb centenars de desconeguts.

00.13_ No funciona. L'ha trucat, s'han vist, s'han abraçat. Però ja no és com abans. Li diu que se'n va, potser amb l'esperança que li respongui un "queda't". No és el cas.

00.15_ Ha estat un dia fantàstic, un trosset de vida tan normal com els altres, tan feliç com els altres.

Adoro arraulir-me en el teu pit, que els teus braços m'envoltin i que m'acariciïs el cabell suaument. M'encanta perquè em sento cuidada, em sento a prop teu, com si m'aïllessis de tot el que no m'agrada del món que hi ha allà fora. Però també sé que, quan sigui precís, faré el que sigui per protegir-te a tu del món, per distreure't del que és dolent. Que sempre hi ha, en algun raconet del meu interior, una reserva de petons dolços destinats a acabar repartits per la teva cara quan més els necessitis. Que sempre estic disposada a recordar-te que t'estimo.

pròleg

13/8/09- Sóc feliç perquè m’encanta Suïssa, perquè sento les vaques a la nit, perquè veig el campanar des de la finestra, perquè sóc amb ells de nou, perquè m’agrada parlar en francès, perquè m’esperen uns dies de desestressar-me de les vacances, perquè tinc un nòvio meravellós que serà allà quan torni, perquè sóc a Gressy, perquè he vist al Jaume, perquè em sento bé aquí, perquè he contat estrelles, perquè aquest cop ja no tinc per què (ni per qui) ratllar-me, perquè tot és de colors, perquè demà segurament esmorzaré pa amb parfait, perquè m’encanta el so de les campanes de Gressy, perquè tinc son i estic cansada, perquè ha estat un dia meravellós, perquè estic pleníssima de nostàlgia de la quantitat gegant de coses boniques que m’han passat aquí, perquè em sobren les ganes de ser aquí, perquè em queda molta vida per viure, perquè l’estimo amb bogeria, perquè he vist a Jordi, Lucia i els bessons, perquè encara em queda molta gent per veure; perquè l’olor, l’atmosfera, la decoració i tot en aquesta casa inspira felicitat, perquè a Suïssa tot sembla/és millor, perquè yayo és més que el Jaume, és yayo; perquè vull viure milers d’aventures i aquest és un lloc genial per fer-ho, perquè m’espera una setmana genial.

Obro els ulls i veig que em mires, i el món s'atura al nostre costat. Somric, somrius, tot és perfecte. Sento que no vull res més, recolzo el cap en el teu pit, i escolto el cor amb atenció mentre la teva mà passeja per la meva esquena. I se m'acut que potser la felicitat es basa en això, en tenir un cap que encaixi perfectament amb la teva espatlla, en abraçar-te fort, en els teus somriures. No hi ha res més especial que els teus somriures, i de cop i volta m'assalta un dubte: com m'ho faré per sobreviure dues setmanes sense ells? Però la teva mà, que m'amanyaga el cabell, em distreu dels dubtes, i sento que res, ni tan sols uns dies lluny de tu, podran fer res en contra de la felicitat que m'envaeix amb cada paraula que dius, amb cada mirada que em dediques. I penso que sí, és veritat que ho dic cada cop que ens veiem, però has tornat a aconseguir que el dia sigui perfecte i la meva felicitat, absoluta. Gràcies :)

El primer cop que vaig anar a Venècia tenia tretze anys i en feia dos o tres que havia decidit que aquella seria la meva ciutat preferida del món. Recordo que només arribar em vaig situar enmig d'aquell garbuix de canals, pons i carrers estretíssims, aquell lloc màgic on tot s'assembla i tot és únic. Em vaig perdre pels carrerons sense perdre'm, i vaig intentar explorar cada racó que vaig trobar. Recordo que tot superava les meves expectatives, i que mai m'hauria imaginat que en aquest món existiria un lloc tan perfecte, tan ple de contrastos i de colors, tan a la meva mida.

Quan s'acostava l'hora de marxar, fent la última volta per aquells carrerons, no vaig poder evitar que les llàgrimes em rellisquessin galtes avall. No m'acabava de fer a la idea que havia de marxar d'aquell lloc que m'havia fet meu, que sentia casa meva, tot i saber que hi tornaria aviat.

Avui, mentre baixavem les escales del metro per poder tornar a casa, m'he sentit igual. Feliç de ser allà, trista per haver de marxar... I he decidit que ja és oficial, que estic perdudament enamorada de tu. I m'encanta.