El que vaig entendre: L'Alba és important.
El que realment vas dir: L'opinió d'algunes persones m'importa una mica.

(Per si algú encara dubta del meu egocentrisme.)

A vegades tinc ganes d'escriure, però quan agafo la llibreta i el boli només em surten trossos de cançó. Ni tan sols són meves, ja existeixen, algú altre se les ha inventat i hi ha posat una melodia i les ha instalat al meu cap sense voler; i escrites en diagonal sobre els quadrets blaus de la llibreta queden ridícules i fora de lloc, sense sentit, absurditat en forma de lletres. Potser he de trobar el que em fa venir ganes d'escriure, que no n'hi ha prou amb pensar que el fet de tenir un boli serà garantia que el teu cervell construeixi frases amb coherència i cohesió i, sobretot, sentit. Però en realitat és igual, no importa, no m'importa, no té la més mínima importància (ja sé que acabo de dir quatre cops el mateix, això també m'és igual, i tampoc no importa ni m'importa ni té importància). La qüestió és que, a vegades, tinc ganes d'escriure.

La meva vida no és dúctil, ho estic descobrint a poc a poc. És estrany, jo estava convençuda que sí. Que no només era dúctil sinò que a més era de plastilina, completament adaptable. Que podia absorbir tot el que calgués. I costa adonar-te que no, que tot té un límit i que arriba un moment en que ja no hi cap res més, que necessito espai vital i que hi ha massa gent. Però no hi puc fer res, sóc incapaç de dir qui sobra i qui no, de senyalar algú amb el dit i dir-li "fora, que no hi caps, aquí". No és del meu estil, tampoc. Estic massa acostumada a que sigui el temps qui ho faci per mi, el temps i la meva força de voluntat sota zero. I és difícil decidir qui se'n va i qui es queda. Potser el més fàcil és que me'n vagi jo. És l'única manera de senyalar algú i dir-li "tu et quedes amb mi".

Últimament m'he acostumat a escriure el que penso (i, a vegades, el que sento) en anglès. I ara, de cop, vull posar-m'hi en català, perquè és ben obvi que és més fluït, més natural i més meu, però no em surt res. I penso en el modernisme i en la creència que només és possible expressar els teus veritables sentiments en la llengua materna. Però em creua el cap un pensament, així, com una estrella fugaç: escriure en català és molt més fàcil... sempre que vulgui ser transparent. Potser per això em sento més còmode en l'anglès, últimament. Perquè no m'identifico en el que escric i crea un mur entre el món i jo. Doncs quina xorrada. M'he d'acostumar a no escriure el que no vull escriure, i ja està, canviar de llengua no és la solució. Que potser en anglès l'Alba no és 100% Alba però continua sent l'Alba.
Apa, de vegades va bé una miqueta d'autocrítica.

M'has deixat rara. L'iPod ha decidit que de totes les cançons del món havia de començar reproduint All my loving. I he decidit deixar-la sonar i tancar els ulls però ningú no m'ha fet cap petó. Però una mica més tard m'han regalat una pasta de mel, i ha estat bonic. Em sento imantada. Simple y eficaz, el roce de tus dedos me ha magnetizado. No pot ser d'una altra manera. M'he trobat el Ricard i m'ha deixat provar el te calent i he pensat en com de curioses eren les casualitats. Durant un any no ens vam veure, i ara dos cops en tres setmanes. Avui, mentre sonava All my loving, després de deixar-te a l'estació; i fa tres setmanes, quan vaig arribar a Manresa amb el bus que havia agafat després de fer-te l'últim petó a Girona, i sonava Help, el Help de Love que era una casualitat en si mateix. I les casualitats són boniques, a vegades, fan que els dies siguin macos. I avui ha estat un dia maco, com tots els dies que comencen amb tu sota el meu edredó.

Després d'un moviment gairebé imperceptible envers la meva mà esquerra, la teva mà dreta ha decidit no acostar-se més a mi. Gràcies, sé que te'n mories de ganes. No, tampoc vull que em miris i em diguis que sóc preciosa. Perquè no tinc ganes d'aguantar-te la mirada i descobrir llàgrimes als teus ulls i perquè últimament, com més m'ho diuen, menys m'hi sento.

Cry, baby, cry

Ha entreobert els llavis i m'ha semblat que quan deia vint-i-dos d'octubre ho deia amb les dents, amb les seves dents immaculades i perfectes, i no pas amb la boca. I ha estat com una gerra d'aigua freda al clatell, i no he pogut evitar pensar que avui no era precisament el millor dia de la meva vida. I aleshores he sortit d'allà, ni que fos per perdre de vista aquell entorn blanc fluorescent, i amb els auriculars ben ficats a les orelles he començat a caminar cap a casa sota la pluja. Vint segons després, s'ha acabat la cançó que escoltava. I en aquell moment s'ha confirmat la màgia de tenir la música en aleatori. Just en el moment en que ha començat a sonar Cry, baby, cry, la pluja ha pujat d'intensitat. Semblava que el món s'inundés, en un segon s'han creat rius en el que abans eren carreteres amb una mica de pendent i la poca gent que hi havia pel carrer ha desaparegut. I m'he sentit com si res dolent em pogués passar. I he seguit cap a casa, observant el cel -que estava completament groc, com si el món s'anés a acabar en qualsevol moment, com s'hagués calat foc darrera els núvols, i feia un efecte preciós reflexat a les gotes que cobrien els cotxes i a les carreteres molles- i escoltant les seves veus. I quan s'ha acabat la cançó l'he tornat a posar i he caminat més lenta, retardant el moment d'arribar a cobert.

Deu minuts més tard, mentre treia les claus de casa, completament xopa, no he pogut evitar pensar que la vida és meravellosa, malgrat tot. I que tot compensa. I que no és gens difícil ser feliç.

me'n vaig
i em fa ilusió desaparèixer del món, encara que només sigui una setmana.
però també tinc ganes de tornar :)

Sóc veritablement obsessiva pel que fa a depèn quines cançons. Tenir-les en repeat i escoltar-les una tarda sencera, o dies i dies, que durant setmanes no soni res més que aquella cançó al meu iPod, que em faci mandra engegar l'Spotify si puc fer doble click sobre la cançó i s'obre el reproductor disposat a passar-se el dia cantant-la. Em molesta que això passi amb algunes cançons, potser per por a avorrir-les, potser per por a fer-les massa meves. Més meves del que ja són. Però és inevitable escoltar-la abans d'anar a dormir. No hay manera humana de escapar.

dos cors bategant a deu mil per hora
a cent quilòmetres de distància
jo els sentia tots dos
i la teva veu
i la meva respiració.
voler-te tenir
més que cap altra cosa al món
i adormir-me somrient
sabent que penses en mi
com jo penso en tu.