Últimament m'he acostumat a escriure el que penso (i, a vegades, el que sento) en anglès. I ara, de cop, vull posar-m'hi en català, perquè és ben obvi que és més fluït, més natural i més meu, però no em surt res. I penso en el modernisme i en la creència que només és possible expressar els teus veritables sentiments en la llengua materna. Però em creua el cap un pensament, així, com una estrella fugaç: escriure en català és molt més fàcil... sempre que vulgui ser transparent. Potser per això em sento més còmode en l'anglès, últimament. Perquè no m'identifico en el que escric i crea un mur entre el món i jo. Doncs quina xorrada. M'he d'acostumar a no escriure el que no vull escriure, i ja està, canviar de llengua no és la solució. Que potser en anglès l'Alba no és 100% Alba però continua sent l'Alba.
Apa, de vegades va bé una miqueta d'autocrítica.
3/12/10
7/11/10
M'has deixat rara. L'iPod ha decidit que de totes les cançons del món havia de començar reproduint All my loving. I he decidit deixar-la sonar i tancar els ulls però ningú no m'ha fet cap petó. Però una mica més tard m'han regalat una pasta de mel, i ha estat bonic. Em sento imantada. Simple y eficaz, el roce de tus dedos me ha magnetizado. No pot ser d'una altra manera. M'he trobat el Ricard i m'ha deixat provar el te calent i he pensat en com de curioses eren les casualitats. Durant un any no ens vam veure, i ara dos cops en tres setmanes. Avui, mentre sonava All my loving, després de deixar-te a l'estació; i fa tres setmanes, quan vaig arribar a Manresa amb el bus que havia agafat després de fer-te l'últim petó a Girona, i sonava Help, el Help de Love que era una casualitat en si mateix. I les casualitats són boniques, a vegades, fan que els dies siguin macos. I avui ha estat un dia maco, com tots els dies que comencen amb tu sota el meu edredó.
9/10/10
Després d'un moviment gairebé imperceptible envers la meva mà esquerra, la teva mà dreta ha decidit no acostar-se més a mi. Gràcies, sé que te'n mories de ganes. No, tampoc vull que em miris i em diguis que sóc preciosa. Perquè no tinc ganes d'aguantar-te la mirada i descobrir llàgrimes als teus ulls i perquè últimament, com més m'ho diuen, menys m'hi sento.
7/9/10
Cry, baby, cry
Ha entreobert els llavis i m'ha semblat que quan deia vint-i-dos d'octubre ho deia amb les dents, amb les seves dents immaculades i perfectes, i no pas amb la boca. I ha estat com una gerra d'aigua freda al clatell, i no he pogut evitar pensar que avui no era precisament el millor dia de la meva vida. I aleshores he sortit d'allà, ni que fos per perdre de vista aquell entorn blanc fluorescent, i amb els auriculars ben ficats a les orelles he començat a caminar cap a casa sota la pluja. Vint segons després, s'ha acabat la cançó que escoltava. I en aquell moment s'ha confirmat la màgia de tenir la música en aleatori. Just en el moment en que ha començat a sonar Cry, baby, cry, la pluja ha pujat d'intensitat. Semblava que el món s'inundés, en un segon s'han creat rius en el que abans eren carreteres amb una mica de pendent i la poca gent que hi havia pel carrer ha desaparegut. I m'he sentit com si res dolent em pogués passar. I he seguit cap a casa, observant el cel -que estava completament groc, com si el món s'anés a acabar en qualsevol moment, com s'hagués calat foc darrera els núvols, i feia un efecte preciós reflexat a les gotes que cobrien els cotxes i a les carreteres molles- i escoltant les seves veus. I quan s'ha acabat la cançó l'he tornat a posar i he caminat més lenta, retardant el moment d'arribar a cobert.
Deu minuts més tard, mentre treia les claus de casa, completament xopa, no he pogut evitar pensar que la vida és meravellosa, malgrat tot. I que tot compensa. I que no és gens difícil ser feliç.
Deu minuts més tard, mentre treia les claus de casa, completament xopa, no he pogut evitar pensar que la vida és meravellosa, malgrat tot. I que tot compensa. I que no és gens difícil ser feliç.
24/8/10
8/8/10
Sóc veritablement obsessiva pel que fa a depèn quines cançons. Tenir-les en repeat i escoltar-les una tarda sencera, o dies i dies, que durant setmanes no soni res més que aquella cançó al meu iPod, que em faci mandra engegar l'Spotify si puc fer doble click sobre la cançó i s'obre el reproductor disposat a passar-se el dia cantant-la. Em molesta que això passi amb algunes cançons, potser per por a avorrir-les, potser per por a fer-les massa meves. Més meves del que ja són. Però és inevitable escoltar-la abans d'anar a dormir. No hay manera humana de escapar.
4/8/10
30/7/10
Gira’t, gira’t, gira’t. Vinga, va, gira’t i mira’m. Va. Va.
Quan se’n va adonar, ja feia ben bé mig minut que no parava de cridar-lo mentalment. Es va preguntar si la gent que tenia al costat l’hauria sentit, i aleshores es va sentir estúpida. Ho havia pensat, no pas cridat, encara que en tingués moltes ganes. També era obvi que ell tampoc l’havia sentit. Va sospirar, alleujada i enfadada a la vegada, i es va preguntar si ell sospitava que existia, si l’havia vist, si s’hi havia fixat. Però és improbable que es fixin en tu si ets la persona més normal del món. I aleshores va pensar que era igual. Que li podia desitjar sort encara que ell no sabés que existia. I se li va acostar poc a poc, mentre sentia que la seva respiració s’agitava fins a arribar al ritme dels batecs del seu cor. Just quan es va aturar, pensant-s’ho per últim cop, preguntant-se si estava preparada per mirar-lo als ulls, ell es va girar i li va aguantar la mirada. La paraula que portava mitja hora degustant com si fos un caramel d’aquells que duren massa i quan mossegues et destrossen les dents i fan mal se li va fondre a la boca. Va abaixar la mirada i la va tornar a pujar, directe als seus ulls. I s’hi va repensar i va dir-li. “Que tinguis sort”. I quan ell va somriure, no va poder evitar pensar que la sort se l'havia quedada tota ella.
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència:). I no, jo tampoc sé per què necessita la sort, el noi sense nom.
Quan se’n va adonar, ja feia ben bé mig minut que no parava de cridar-lo mentalment. Es va preguntar si la gent que tenia al costat l’hauria sentit, i aleshores es va sentir estúpida. Ho havia pensat, no pas cridat, encara que en tingués moltes ganes. També era obvi que ell tampoc l’havia sentit. Va sospirar, alleujada i enfadada a la vegada, i es va preguntar si ell sospitava que existia, si l’havia vist, si s’hi havia fixat. Però és improbable que es fixin en tu si ets la persona més normal del món. I aleshores va pensar que era igual. Que li podia desitjar sort encara que ell no sabés que existia. I se li va acostar poc a poc, mentre sentia que la seva respiració s’agitava fins a arribar al ritme dels batecs del seu cor. Just quan es va aturar, pensant-s’ho per últim cop, preguntant-se si estava preparada per mirar-lo als ulls, ell es va girar i li va aguantar la mirada. La paraula que portava mitja hora degustant com si fos un caramel d’aquells que duren massa i quan mossegues et destrossen les dents i fan mal se li va fondre a la boca. Va abaixar la mirada i la va tornar a pujar, directe als seus ulls. I s’hi va repensar i va dir-li. “Que tinguis sort”. I quan ell va somriure, no va poder evitar pensar que la sort se l'havia quedada tota ella.
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència:). I no, jo tampoc sé per què necessita la sort, el noi sense nom.
28/7/10
19/7/10
dinou de juliol
dos dies.
avui he tingut el somni més estrany que em podia imaginar. no hi havia viatges en el temps, ni les coses eren de colors, ni vivia aventures extraordinàries. passava a la meva habitació, i tot estava tal qual, excepte que no hi havia la taula.
ahir vaig veure un tros del campionat d'espanya d'atletisme. suposo que això em va fer pensar en ell, a part que me'n vas parlar quan et vaig venir a donar el regal de londres. quan m'he despertat tenia al cap les mil rimes absurdes que no sé si ell mai va arribar a sentir, però tu si. tot l'estiu. no puc evitar riure quan hi penso, la veritat.
tot i això, és estranyament coherent que justament hagin sortit al somni junts, ells dos. me'n recordo perfectament de l'últim dia que els vam veure. vint-i-tres de setembre de dos mil sis, i jo vaig caure de cul a un bassal, i no hi van haver piruletes, aquell cop no.
però saps, tu no hi eres, al somni. hi eren ells, asseguts un a la cadira de l'ordinador i l'altre a la cadira del costat del llit. i jo sobre el llit. i una noia que anava a la meva classe a primària, dreta al costat de la finestra. ella no hi pintava res, allà, incoherència pura, hauries hagut de ser tu, però hi era ella. tampoc no parlava. ells dos parlaven entre ells, i reien. I aleshores, jo li deia a l'Ana (que no era allà al principi, però ara sí) que ens anéssim a rentar les dents, que m'havia de posar les gomes.
m'he despertat bastant desconcertada, però suposo que se'm feia estrany que fos estiu i no haver-hi pensat gaire, encara. i amb raó :)
però ha arribat un punt en que m'encanta pensar en aquell estiu. no em malinterpretis, sempre m'ha encantat, sempre ha estat el gran estiu, el que ha marcat un abans i un després, el nostre. però és que a sobre, ara ja no fa mal.
dos dies.
avui he tingut el somni més estrany que em podia imaginar. no hi havia viatges en el temps, ni les coses eren de colors, ni vivia aventures extraordinàries. passava a la meva habitació, i tot estava tal qual, excepte que no hi havia la taula.
ahir vaig veure un tros del campionat d'espanya d'atletisme. suposo que això em va fer pensar en ell, a part que me'n vas parlar quan et vaig venir a donar el regal de londres. quan m'he despertat tenia al cap les mil rimes absurdes que no sé si ell mai va arribar a sentir, però tu si. tot l'estiu. no puc evitar riure quan hi penso, la veritat.
tot i això, és estranyament coherent que justament hagin sortit al somni junts, ells dos. me'n recordo perfectament de l'últim dia que els vam veure. vint-i-tres de setembre de dos mil sis, i jo vaig caure de cul a un bassal, i no hi van haver piruletes, aquell cop no.
però saps, tu no hi eres, al somni. hi eren ells, asseguts un a la cadira de l'ordinador i l'altre a la cadira del costat del llit. i jo sobre el llit. i una noia que anava a la meva classe a primària, dreta al costat de la finestra. ella no hi pintava res, allà, incoherència pura, hauries hagut de ser tu, però hi era ella. tampoc no parlava. ells dos parlaven entre ells, i reien. I aleshores, jo li deia a l'Ana (que no era allà al principi, però ara sí) que ens anéssim a rentar les dents, que m'havia de posar les gomes.
m'he despertat bastant desconcertada, però suposo que se'm feia estrany que fos estiu i no haver-hi pensat gaire, encara. i amb raó :)
però ha arribat un punt en que m'encanta pensar en aquell estiu. no em malinterpretis, sempre m'ha encantat, sempre ha estat el gran estiu, el que ha marcat un abans i un després, el nostre. però és que a sobre, ara ja no fa mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
