...els adults perden cada oportunitat de volar.

jo de tu em deixaria reposar tres o quatre dies a la nevera -o en qualsevol lloc fresc i sec-, ara no sóc persona. tot canvia. tot. sé que tinc sort de tenir-vos. sé que tindré sort si no em perdo. gràcies. tot torna.

i, a sobre, em fan mal les dents. ADV

(em sembla que és l'entrada més estranya que he escrit mai. jo no l'entenc. jo no m'entenc. només sé que sóc difícil, i que ara no és el moment. i que, si et ve de gust, pots esperar-me)



"el peor dolor es no poder compartir el dolor"
La Voz Dormida, Dulce Chacón.

+ l'única batalla que es perd és la que s'abandona (i won't).
+ living is easy with eyes closed. que és fàcil dir-ho i difícil aplicar-ho, ja ho sé.

T'asseguro que ho donaria tot per començar de zero, per veure't per primer cop, per tornar a tenir les primeres converses, perquè tornessis a ser tu. Perquè em sembla que no m'agrades, i cada cop va a pitjor, i em sembla que el problema no és meu. No parlis sense saber. És una cosa que no acostumaves a fer i ara fas. Cada cop m'agraden menys els canvis. Sobretot els teus.

La meva pell està impregnada de la teva olor.
Els meus pensaments estan impregnats de tu.
Tutututututú, tot, tu.

-Oh... Ets del 91? Tens divuit anys?
-Sí.
-Vaja. Jo tractant-te com una nena i resulta que ets gran...

M’estàs fent odiar els dilluns. No perquè em llevi d’hora, ni perquè no siguis aquí, ni per la uni, ni pels deures, res d’això. No, simplement, que res no té sentit quan em desperto i tu no hi ets, i no és fàcil, no, no és fàcil concentrar-se a la classe quan tens una ment ninja, o voladora, o com li vulguis dir, una ment que no se sent còmode a les cadires de l’aula 5, i ni tan sols a les de l’aula dos encara que m’assegui just al costat de la finestra i plogui i ningú m’obligui a escoltar la professora de castellà. És difícil, de veritat, no sé si mai ho has intentat, però costa una barbaritat intentar parar atenció quan la teva ment vola més enllà dels arbres i vagi cap al nord, cap al nord, i retrocedeixi vint-i-quatre hores i de cop i volta la classe desaparegui i torni a despertar-me sota el teu edredó, entre els teus braços, i tot faci olor de tu, i em mori de ganes de menjar-te a petons i de cop i volta torno a tenir l’oració subordinada més llarga del món a mig apuntar en un full de llibreta sobre la meva taula.

10.28am 3/5/10

no sé com dir-te

Que t'adoro amb totes les meves forces. T'adoro en tots els sentits amb que es pot adorar una persona. Que t'adoro quan m'abraces, t'adoro quan em mires, t'adoro quan intentes fer-me enfadar i fins i tot quan ho aconsegueixes sense proposar-t'ho. Que t'adoro incondicionalment, que adoro cada petit detall que et forma. Que adoro el teu interior, el teu exterior, el teu entorn i tot el que comportes. Que adoro les teves mans i el teu melic i els teus ulls que quan miren em recorden que sóc especial. Que adoro els teus somriures habituals i les teves rialles, però sobretot adoro els teus somriures cars, aquells que gairebé no fas però em desfan completament i em descol·loquen ara com fa dos anys i mig. Que adoro les teves carícies perquè en tot el món no hi ha res més dolç i les teves abraçades perquè són, senzillament, increïbles. Que adoro els teus petons. Que adoro quan em fas un lloc a la teva falda, o a la teva espatlla, que no hi ha en tot el món un lloc més còmode. Que adoro la sensació que em recorre quan toques i sembla que no em miris i que t'oblidis que hi sóc i només hi ha música però alhora s'omple tot de papallones invisibles. Que adoro totes les sensacions noves. Que adoro totes les sensacions velles i m'encanta que es repeteixin un dia rere l'altre. Que adoro els nostres centímetres negatius. Que adoro els missatges inesperats però tendres. Que adoro no deixar-te anar a dormir i adoro despertar-te a base de petons que gairebé no es noten. Que adoro quan em toques el cabell, quan em toques la pell, quan em toques. Que t'adoro, t'adoro de dalt a baix, que és inevitable, que no puc ni vull fer-hi res, que formes part de mi, que t'estimo.

vintisisdabril

moment número 1 (8.45 del matí)
discutir per la música, per enèssim cop, i no dormir al cotxe, avui ningú, totes riem i el vent ens despentina i riem més encara i semblem boges. noto algú que em mira a través del retrovisor i somriu. i riem més, i més, i ballem, i els meus cabells s'emboliquen amb els d'algú altre, les motxilles fan nosa, i fa calor i no hi ha ni un núvol i les finestres no poden estar més obertes, i toca confessar-nos i parlar molt sense dir res important, i la ràdio ja no molesta tot i que segueix sonant flaix.fm, ara ja ningú la sent, ella tampoc, ara riu, totes riem, si algú volia acabar els deures d'última hora és impossible, la cristina riu sense motiu, com totes, saludem a la gent dels altres cotxes, trobem cua però no importa i diem totes alhora 'doncs arribarem tard.. i què!', i ens adonem que som infinitament guais.


moment número 2 (10.20 del matí)
ens asseiem un moment a prendre el sol? bueno, d'aquí deu minuts tenim llengua C... bueno, va, cinc minuts, mentre m'acabo l'entrepà... i acabem estirades, els pantalons arremangats i les samarretes amunt, se'ns veu el melic, la pell es torna vermella per moments, parlem de tonteries, ens arriba la música esmorteïda d'un auricular mal posat d'un dels nostres ipods i a ningú li importen les redaccions de japonès, els pronoms possessius en alemany o els poemes en francès.


moment número 3 (2.15 del migdia)
la marina buida una llauna de tonyina dins el seu tupper ple d'enciam, se senten queixes sobre oli que vessa o mares que no emboliquen com s'ha d'embolicar. fem lloc per la clàudia, i després pel jordi, i després per la rebe. i ultimem plans, menjant amb el tupper a les mans, asseguts encara a l'herba, al nostre trosset, decidim si volem anar a casa la mel i com serà la festa de la marina, parlem de tot i de res, sembla que l'hora de dinar no s'hagi d'acabar mai, i quines poques ganes que tenim d'anar a català, però s'ha de fer. premi de consolació, mig kinder bueno, i el professor que arriba vint minuts tard. i, dintre del meu caparró cremat pel sol, es barrejen els pronoms àtons que hi ha escrits a la pissarra amb els plans que tenim entre mans amb la cristina i una imatge inesborrable del teu somriure.

Sempre he cregut fermament en la democràcia. En la democràcia de veritat, no en el bipartidisme espanyol (sentint-ho molt, veig comparables Cánovas i Sagasta amb Rajoy i Zapatero) ni en el fàstic de partits que sembla que hi hagi a Catalunya. Per això m'ha fet moltíssima ilusió votar, als meus divuit anys, per primer cop a la meva vida en una consulta popular. És important remarcar això. Una consulta impulsada per una plataforma ciutadana i no pas per un partit polític. M'ha fet doblement ilusió perquè era una consulta sobre la independència de Catalunya, que crec que és un tema que ens afecta moltíssim a tots els catalans, a tots. La meva besàvia i jo hem llançat el vot en dues urnes situades una al costat de l'altra. La meva germana de quinze anys s'ho mirava, queixant-se per enèssim cop de no haver nascut un parell de mesos abans. Sí, era la meva primera vegada, però això ningú no ho sabia, i ningú sembla haver-ho remarcat perquè tothom s'estava mirant el dni de la meva iaia. Era blau, antic, amb una foto dels anys setanta i una empremta dactilar. La meva iaia té noranta-sis anys i va nèixer en un poblet de la província de Burgos, on va viure durant tretze anys. Dels meus besavis, és l'única que no va nèixer a Catalunya. Avui hem votat que sí totes dues alhora, mentre la meva àvia i la meva mare, que ja havien votat, ens miraven i somreien. I no he pogut evitar que alguna cosa dins meu em recordés com d'orgullosa estic de la meva família.

M'agraden les roses, els llibres, les senyeres, les noies que em diuen 'no, és per ell' i assenyalen al noi que els hi agafa la mà quan els pregunto si volen que els emboliqui el llibre, despertar-me i veure un drac per la finestra i dir-li a la meva mare i que em miri somrient. Passar hores i hores triant un llibre per a tu i acabar agafant el que havia pensat de bon principi. Una rosa per a mi, i una altra, i una més per a la Marta, i dues per a la Vero, i cinc o sis per a l'Anna. L'important és la intenció, són les ganes. La teva cara en obrir el paquet. Per això sant Jordi és la meva festa preferida de l'any. Perquè els dies vint-i-tres molen, i perquè la literatura i el romanticisme mai fan una parella tan perfecta.

Em diu: M'agradaria que tu em pintis un xai.
Li vaig dir que ho sentia, que jo no he pintat mai.
Sols sé pintar una boa que es menja un elefant...
i ell plora que plora, i jo acabo pintant.


No sabria dir si, en aquella època, em van marcar més les cançons, el llibre o el meu professor de música. El que em sembla mentida és que nou anys després recordi totes i cadascuna de les cançons. Una cançó per personatge: al món no hi ha cap cosa més bella que una rosa, amb la corresponent versió que vam fer-ne la meva millor amiga i jo, el rei que per manar no té qui mani com a monarca absolut: que a qui li plagui badalli o que faci un estornut, l'embriac (molt més hi veu el qui beu, no sé per què ens feia tanta gràcia però la cançó era genial), el negociant que tenia a cabassades estels en un banc i el cel us deixava sense un entrebanc i també tenia la cançó més moguda de totes, el fanaler (l'única cançó que sóc incapaç de recordar més que l'encén, apaga, apaga, encén), el geògraf de pacotilla que només parla i escriu i no sap trobar cap illa ni sap dibuixar cap riu, que era la meva cançó preferida i també potser la meva història preferida, la cançó de l'eco, la de la guineu (res no et serà indiferent si t'ho fas teu i t'hi lligues, arreu se't faran amigues la guineu les flors i la gent) i la última. Tinc gravadíssim a la memòria com ens vam vestir de negre i vam apagar tots els llums i vam cantar l'última cançó a les fosques agitant unes estrelles fluorescents. És curiós com em vaig fer meu el personatge, com el vaig comprendre... sé que sóc de llàgrima fàcil, però em va fer vergonya ser l'única que plorava mentre apreníem l'última cançó.

Els estels et riuran, picarols en la fosca,
picarols en la fosca, els estels et riuran.

Si cel enllà hi ha una flor que t'espera
la nit es fa bonica primavera...

Si hi ha un estel que és ben teu, l'estelada
i tot el cel et xucla la mirada.