no és que madrid m'enamori. m'enamoren els lesbianos, m'enamoren les sevillanes, m'enamoren els catalans, m'enamora la gent bonica que he conegut, m'enamora la llibertat, m'enamora la música, m'enamoren les parides, les paranoies, les vostres personalitats, els somriures infinits i les abraçades.

m'enamoren els hostals cutres però autèntics i les habitacions inundades de llum, m'enamora descobrir llocs nous amb tu, m'enamora fugir de la rutina, m'enamora la teva mà dins la meva, m'enamora tenir-te tan aprop que els centímetres de distància entre tu i jo es converteixen en milímetres i al final ja són negatius, m'enamora veure com els teus llavis dibuixen un t'estimo que no veu ningú més, m'enamora que siguis el meu coixí preferit, m'enamores.

tengo sed y estoy tragando
no quiero no estar a tu lado

És curiós, fins i tot intrigant, que les hagi recuperades de cop. Primer El fin de semana que no paró de llover, de Zahara, fa un parell de dies. Després, ahir, Baby you're my light i Ana's song, i just després Goodnight Moon, See you at the lights, Australia, Sexy in Latin i Toothpaste Kisses. És curiós perquè tot i que siguin totes diferents les unes de les altres, quan les escolto amb els ulls tancats totes em porten al mateix lloc, o al mateix temps.

"El fin de semana..." em porta al principi del 2009, gener tirant cap al febrer ja, anant o tornant de l'institut pel passeig, a peu, amb la seva cançó repetint-se una vegada i una altra. Em feia volar. Era tan suau, i no tenia sentit que m'agradés però em seguia encantant inevitablement. I encadena amb Todos temblando, de Miss Caffeina, que va arribar just en el moment en que la necessitava i que no podria reciclar perquè ara mateix, per mi, té el sentit més absurd del món.

Les altres són completament diferents. Transporten al febrer-febrer tirant a març. Mai no van arribar a ser dins del meu iPod, simplement sonaven de fons mentre m'avorria per casa, llegia, jugava als Sims o al joc estúpid de les bombolletes o parlava amb qui fos pel msn. I tal com van venir (influència directa de l'Ana) i es van estar un parell de mesos a la llista de reproducció guardada al meu escriptori i van passar a la carpeta de música en general i allà segueixen, com si fossin CDs plens de pols.

I el fet de reviure aquells vespres d'hivern de segon de batxillerat m'ha fet entendre una cosa important: que no els trobo a faltar. Trobo a faltar moltes coses de segon de batxillerat, però no aquestes setmanes. Em sembla que per això s'havien perdut en la meva memòria.

Tot i això no em puc treure del cap que para no perderte me he pegado tanto a ti que ahora es tan dificil separarnos y sé que si estamos juntos nada malo puede sucedernos (que al cap i a la fi és l'única part que segueix conservant el sentit).





Febrer 2009 (Spotify)
La música de fons del meu febrer'o9. Un 99% o més me les va passar l'Ana... Gràcies:)

trobo a faltar el tacte de casa teva
dels teus llençols
del teu coixí
dels teus cabells
de la teva pell.

i, com més a prop ets, més ràpid respiro. em sembla que estic tonta perquè fas que el meu cervell tingui sobredosis periòdiques d'oxigen. però acosta't més.

No sé per què he recordat una cosa que vaig dir el desembre del 2008, quan nedava entremig de diccionaris de català, d'anglès, d'anglès-català, de llatí, del mag... com es tractés d'un preludi de tota la meva vida posterior. Sí, no només el meu escriptori era un caos de diccionaris, el meu cap també era un caos total i jo era una bala perduda, i pot semblar que ara tot hagi canviat, però el que vaig dir segueix sent veritat, potser fins i tot més ara que en el moment en que ho vaig dir.

"Si em mirés al Mirall de Gised, m'hi veuria a mi, tal qual."

Més enllà del vidre tot és blanc, tot i que ja ha parat de nevar. Les mans em fan olor de poma, una olor dolça, però que d'aquí poc m'embafarà. Surt fum de la tassa de llet amb colacao. Dins de casa fa calor. He passejat mentre escoltava música i els peus se m'enfonsaven en la neu. I he trobat a faltar la teva mà a la meva cintura, i la teva veu fluixeta a la meva orella, i el teu somriure imprès a la meva retina.

Algú més s'ha adonat que, mentre perdem el temps davant la pantalla de l'ordinador, el món s'acaba? Que el món està rugint, s'està queixant, s'està movent, i que no sembla que li importin les conseqüències?

A nosaltres, com que som "persones", se suposa que ens ha d'importar que morin milers de persones a causa de sunamis, terratrèmols i altres catàstrofes. Però algú ha pensat que només importa a les persones, això? Que hi ha milers de persones sense casa, sense família, sense menjar, i això només importa a (una part de) les persones que, com ells, formen part del món. Algú s'ha aturat a pensar que, si algun dia el món explota... a ningú li importarà?

Fa un parell de dies que em noto les mans buides. Com si m'hi faltés alguna cosa. Hi ha una espècie de pessigolleig estrany que s'ha apropiat d'elles i que em provoca una sensació indefinida, com si em demanessin a crits que les omplís. Les meves mans... Que jo sàpiga no tenen vida pròpia, ni tampoc voluntat. No havien fet mai res sense demanar permís al meu cervell abans, ni molt menys m'havien demanat alguna a cosa a crits, no més que una mica de crema hidratant el dia després d'anar a esquiar. I me les hi noto, fins i tot ara, mentre escric amb el teclat. Les noto buides, buidíssimes. I sé perfectament què em demanen, ho sé, i no puc fer-hi res... perquè ho vull tant com elles.

On és la teva cara, ara que tinc tantíssimes ganes d'acariciar-la?

Venia a dir que adoro la lluna. I m'encanta que m'avisin quan està tan preciosa com avui, encara que això m'impulsi inevitablement a fer una expedició fotogràfica entre tot el fred i la contaminació lumínica d'aquesta nit. Val la pena quan veus que comences a saber fer servir la càmera i que et surten fotos com aquestes, dignes de gargotejar-hi frases de cançons perfectes a sobre.