hola bon dia, vull una vida amb tu sols a ordis o algo així

saps aquells dies en que la paraula impossible no existeix i en que tens ganes de passar-te'ls sencers a caseta, davant d'un bon llibre o d'una pel·lícula, amb mitjons gruixuts i una tassa de llet amb colacao calent encara que en realitat no faci tant de fred, aquells dies en que només et ve de gust compartir manta i que la manta sigui l'únic testimoni dels milers de petons que ara mateix tinc contant el temps que falta per acabar als teus llavis


(no em ve de gust posar un punt i final a aquesta frase, em penso que la podria fer infinita)

No diré que et trobava a faltar. No puc dir això, perquè en el fons sempre ets dins meu i saps que et reservo un raconet dels meus pensaments per estar amb tu permanentment. Encara que passin els mesos i no sentis la meva veu, ni em vegis, penso en tu. Puc dir que trobava a faltar un somriure com el que tenies a la cara quan m'explicaves com t'anaven les coses, malgrat l'estrés, malgrat tot el cansament que portaves (que portàvem) acumulat. Trobava a faltar la teva veu dient-me que tot va bé, genial, millor que mai. Trobava a faltar les mil abraçades que hem compartit. I també la teva família... que sempre he sentit meva. Trobava a faltar el teu llit, que ens ha sentit parlar en veu baixa milions de cops. Trobava a faltar la manera com et mous, tan característica, i com sempre aconsegueixes que se't quedi mirant i aleshores em mires i somrius i sento com si tinguéssim dotze anys i el temps s'hagués aturat en el moment just en que vas entrar de ple en la meva vida. I et vull agafar fort i no deixar-te marxar, aturar la distància que sembla que s'allargui cada dia més, dir-te que el temps es pot aturar, que res no té importància si ets aquí, que deixem un moment de banda tot el que ens preocupa, encara que no ens preocupi res, perquè ara només tinc ganes de dir-te que ets molt més important per mi del que mai t'he demostrat.

Sé que tothom ho té clar, però no m'importa repetir-ho tantes vegades com faci falta. Ets el més important que tinc. M'encanta que estiguis aquí, que segueixis amb mi, que tot ens surti tan perfectament bé, que les hores al teu costat siguin tan màgiques. M'encantes tu, en general, i adoro cadascun dels petits detalls que et fan únic i especial. Sé que a vegades em quedo sense paraules però prou feina tinc a assimilar que tot va com ha d'anar, que la meva vida està sent perfecta. Perquè em fas feliç, potser sense voler-ho directament, però sempre ho aconsegueixes. Encara que sigui amb una mirada. No sé si a tu també et passa, però quan em mires sembla que tot el món s'atura, que la terra deixa de girar, que tot deixa de tenir importància. I fa temps que he perdut el compte de totes les vegades que has aconseguit fer-me volar fins a la lluna. No sé com dir-t'ho sense repetir-me fins a la sacietat, perquè els t'estimos es comencen a quedar petits per descriure tot el que sento per tu. I sé que sona cursi, sé que estic repetint tots els tòpics i clichés existents, però en realitat només intento dir les coses com les penso, sense passar-les per filtres mentals, em penso que mereixies saber-ho, encara que en realitat no t'estic dient res de nou... però jo més.

No, no m'havia plantejat que podia passar una cosa així. Normalment estic segura de les coses. Segura que tot sortirà bé, que aquest cop ens en sortirem, perquè m'encanta que tot sigui tan perfecte i tinc ganes que segueixi així. Per això no podia entendre la por irracional que em va agafar. Al cap de segons no podia distingir si tremolava de fred o de nervis, perquè les meves mans estaven congelades, però no més que jo. Com si una gota d'aigua massa freda em baixés per l'esquena seguint el recorregut marcat per la columna vertebral i jo no pogués fer més que tancar els ulls i quedar-me quieta fins que la gota caigués al terra, i feia molt fred, i jo volia calor. I he de dir que prefereixo un t'estimo abans que la millor calefacció del món.


si quieres me quedaré callada hasta que vuelvas..

En teoria hauria de fer com va fer l’Eder: escriure 10 coses sobre mi i nominar 9 persones per a que facin el mateix... Jo em limitaré a escriure, però no fa falta dir que si a algú li ve de gust fer-ho, hi està completament convidat!

1.M’encanten les estacions de l’any! Cadascuna té coses massa genials que la fa única i incomparable respecte les altres, i les adoro totes quatre. Però si ara per ara n’hagués de triar una em quedaria amb la tardor, la trobo molt poètica. Potser pel contrast entre els colors (càlids) i la temperatura (freda).

2.M’encanta el cel en general. Em passaria el dia mirant-lo! M’encanta quan està completament blau, però també quan hi ha núvols i puc jugar a buscar figures; i també quan està gris, encara que després no hi hagi ombres al terra i això se’m faci estrany. M’encanta quan plou, i crec que la neu m’agrada més encara. I quan és de nit també em fascina el cel, sobretot si es veuen la lluna i les estrelles. De fet, m’agradaria no ser de ciutat només per veure la lluna i les estrelles.

3.Sóc completament addicta als post its. Em poleixo més o menys un bloc de post its al mes, més encara si són de colors. El millor és que m’oblido de tot encara que deixi l’habitació empaperada... Sóc un desastre i en sóc conscient, i em penso que a hores d’ara ja no hi puc fer res.

4.Sóc feliç el 99’9% del temps. El més curiós de tot és que, quan em ratllo (que és poc sovint) acostuma a ser per motius infinitament estúpids, i això quan hi ha un motiu. És més, normalment si em ratllo és d’avorriment. Però la felicitat predomina en els meus estats d’ànim i això és de les coses que més m’agraden de mi.

5.Si tingués més diners me’ls gastaria en viatjar. M’encanta descobrir nous països o tornar als que més m’han agradat. I tinc una debilitat especial per Europa, és un continent que em sembla màgic; tot i que també m’encantaria tenir la oportunitat de veure Austràlia o Nova Zelanda, o tornar a Amèrica, a Àsia o a Àfrica.

6.M’encanta el que estic estudiant, tot i que cada dia veig més clar que una carrera és poc per a mi, que hi ha moltes més coses interessants. Quan acabi aquesta, si puc compaginar-ho amb el treball que tingui aleshores, m’encantaria començar-ne una altra. Em fan moltíssima gràcia periodisme, història, història de l’art, algunes filologies, antropologia, filosofia i fins i tot educació.

7.Tinc una relació estranya amb la música. Durant algunes èpoques la necessito amb totes les meves forces, durant d’altres tan sols m’encanta. Adoro escoltar música que vagi d’acord amb l’estat del temps, sobretot si hi ha vent o plou. M’encanta que sembli que la música que escolto és com una banda sonora de la meva vida. Perquè, a més, crec algunes cançons que m’han determinat la vida.

8.Abans gairebé mai somiava, ara em va a èpoques. Però tot i que recordo els somnis quan em desperto, després me n’oblido gairebé sempre. Els cops que no ha estat així, és perquè era un malson i m’ha estat ratllant tot el dia següent. I aquests casos són bastant horribles, perquè trobo estúpid que algú es ratlli per coses que no han passat ni passaran, i per tant em sento estúpida. I no crec que a ningú li agradi sentir-se estúpid.

9.Adoro qualsevol forma de mostrar afecte a les persones, per tant crec que quan veus un amic, una abraçada és molt millor que dos petons. Sóc de l’opinió que les abraçades alegren el dia i reconforten, que és necessari abraçar contínuament a la gent (en el cas que ells hi estiguin d’acord, es clar!), sobretot si saps que una abraçada farà somriure a la persona a qui abraces.

10.Tot i que m’encanta estar acompanyada, de tan en tan necessito el meu espai. Per això m’encanta anar sola en tren, o passar alguna nit sola a casa o el que sigui; per llegir, escoltar música, pensar, escriure, o fer el que em vingui de gust sense donar explicacions a ningú. Però hi ha persones que passen per sobre la meva necessitat d’estar sola, i de les quals mai tinc ganes de separar-me, i això em penso que ho teniu bastant clar, i m’agrada que sapigueu que m’encanteu massa.

90113

Ara mateix tinc dins meu una sensació tan gran que no la puc expressar amb paraules. Ni amb llàgrimes, ni amb gests, ni tan sols amb una mirada. És com bliss elevat a la infinita potència barrejat amb les ganes que tinc d'abraçar-te. Mai m'havia sentit així per res ni per ningú, i t'estimo, t'estimo massa, més del que mai havia arribat a pensar que es podia estimar a algú.

Crec que en aquest moment el meu cor batega tan fort que se sent perfectament a 104 quilòmetres d’on sóc.

He estat pensant en el tipus de text que volia fer, perquè avui tenia ganes d'escriure, i tenia sobre què escriure, i volia fer-ho. Però després de començar-ne quatre de diferents i de descartar-los per complet (un per curt, l'altre per cursi, el tercer per tòpic, el quart per complicat), he decidit no escriure res. Perquè jo m'entenc i perquè la meva inspiració està perduda per l'espai exterior, però en canvi un estat de felicitat absoluta m'omple tant últimament que no la trobo a faltar gaire. M'agrada la felicitat. La teva felicitat. La que et dono, la que em dónes. M'agrada i m'agrades. I punt.

és bonic acabar el dia i no poder comptar les abraçades que has rebut

Porto dies pensant-hi. On és la meva inspiració? Avui, escoltant Les Jours Tristes, de Yann Tiersen, se m'ha acudit que, com que la setmana passada va ser rara en general i sense raó en concret, per això no escribia. Perquè si no sóc cent per cent feliç no sento que valgui la pena escriure, la funció que té no és pas deprimir a qui em llegeix. Però aquest cap de setmana he estat infinitament feliç. Love of Lesbian, els meus amics, tu. No sé què més es pot demanar per un cap de setmana rodó, aquest m'ha semblat perfectíssim. Cada segon. Tu i jo en un portal amb un llum màgic, tu i jo a primera fila, tu i jo sota l'edredó, tu i jo apretujats al cotxe, tu i jo. Crec que em podria alimentar de les teves abraçades i sobreviure a base de somriures dels teus.

I doncs? On són les meves ganes d'escriure? La meva teoria és que m'has deixat el cervell completament en blanc. Ara que m'has fet feliç podria relatar el cap de setmana en 50 línies o més, però estic en blanc. "Tonta". En el bon sentit, no et pensis, en el sentit que no puc pensar en res que no siguis tu, en el sentit que tot perd el sentit si no ets aprop. En el sentit que estic als núvols i no penso fer res per baixar. En el sentit que tinc Piscinas en Verano sonant una vegada i una altra al meu cervell, i em recorda aquell moment en que et vaig mirar i a ningú li importava que estigués plorant, que la porta no estigués ben tancada, que les meves mans estiguessin fredes. En el sentit que els meus sentiments estan a flor de pell i mai m'havia sentit més transparent. Per això no escric. Perquè em sembla que ja ho saps tot.

Mirar la lluna mentre m'agafes de la mà, assenyalar cap amunt perquè la miris i fer-te un petó. Un petó de menta. I més petons, no em vull separar de tu. Estar a dos centímetres... Que no hi hagi centímetres. Tu ho has dit. Els meus dits recorrent la teva cara, el teu coll, la teva esquena. Tancar els ulls. El teu nas tocant el meu nas. Estar massa a prop i no poder-me acostar gaire, i que després, en quedar-nos sols, no calguin paraules. Una "baralla" rient. Que, per cert, acaba amb els teus llavis sobre els meus un altre cop. I "qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía". Que el món deixi de tenir més sentit més enllà dels teus ulls que em miren. De cop i volta, només existeixen els teus somriures. Aquells que m'agraden, els que veig d'aprop, els que es dibuixen en els nostres llavis quan estan a menys de tres centímetres de distància. La teva mà que agafa la meva d'amagat, dissimulant, al cotxe. O sota la manta. Sentir-me com si estigués flotant de felicitat. Tancar els ulls i fer-te un d'aquells petons tan dolços i dibuixar formes abstactes amb el meu dit sobre la teva galta. Oblidar-me que la porta està oberta i passar-te els braços pel voltant del coll, agafant-te per sorpresa. Que toquis flymetothemoon quan afines la guitarra, a molts metres de mi, mentre jo somric i tu ni tan sols te n'adones. Sortir del camp de visió de la resta del món. Un t'estimo a cau d'orella. Però jo més.