De cop i volta, es va parar a pensar. En els últims vint dies, havia començat uns divuit escrits, i no n’havia acabat cap, encara. Ni ho faria. Tot canviava a la velocitat d’un llamp. La seva opinió sobre el món, sobre si mateixa, sobre ell, sobre les seves amigues... Un cop més va acostar la cadira a la taula i va mirar cap a les estrelles, disposant-se a començar el text número dinou, pensant que tampoc l’acabaria. Aquells últims dies els esdeveniments s’havien precipitat moltíssim, i tenia la sensació que tot el que feia determinaria la seva vida per sempre. No només els exàmens reglamentaris, també els concerts fantàstics i les decisions preses seguint el seu costum de viure el present sense preocupar-se pel futur. I ara s’adonava que el futur existia. Que faltaven trenta dies per ser major d’edat. Que el seu complex de Peter Pan creixia una mica cada dia, malgrat les seves ganes de tenir edat legal de votar. Que volia aturar el temps, o millor encara, fer-lo anar enrere. Potser si tornés a tenir setze anys intentaria anar més amb compte amb les paraules i accions que fan mal sense que ella se n’adoni. Potser si tornés a tenir catorze anys ho faria tot més correctament, no cometria errors que la van enfonsar tot i que en un principi semblaven la decisió més encertada. Intentaria canviar poc les coses, però canviar-les. S’adonava, tot just ara, que el gest d’intentar prendre una piruleta al noi del seu costat determinaria la seva vida durant els pròxims anys, indirectament. Potser si tornés a tenir set anys gaudiria encara més de la seva infància. Potser si tornés a néixer la seva vida canviaria completament i no s’envoltaria de la mateixa gent, ni cometria els mateixos errors, ni sabria ser feliç com ho és ara, malgrat aquesta por incontrolable a fer-se gran.
Potser si tornés a néixer, repetiria un per un tots els errors que l’han portat fins aquí, fins i tot aquells en forma de cor de caramel vermell que fan mal. Perquè l’han ajudat a construir aquesta personalitat que només li agradava a estones però que en el fons no canviaria per res del món.

Estava flotant. El seu cos era governat per una espècie d’ingravidesa que li feia pessigolles a la panxa. Va pensar que el terra devia ser molt lluny, i aleshores va obrir els ulls i va deixar de somriure. Tot era blau cel, amb matisos encara més clars. Com si fos en un cel ple de petits núvols blancs. Però hi havia alguna cosa que no era del tot normal i, de cop i volta, hi va pensar: si realment era al cel, no hauria de veure el terra? Això va fer que el cap li donés voltes. No sabia què hi feia en aquest lloc estrany, ni tan sols recordava com hi havia arribat. Es preguntava com havia pogut estar hores i hores amb els ulls tancats gaudint d’aquesta sensació, sense preguntar-se com podia sortir d’aquí. Va mirar al voltant, allò que semblaven núvols blancs ara era gris, fins i tot el blau cel s’havia enfosquit, com pres d’una mena de contaminació. Va arrufar el nas, i es va adonar que estava descendint lentament, i que quan més avall anava, més fosc era tot el que l’envoltava. I va pensar que baixaria per sempre, perquè no es veia el final enlloc. La histèria es va anar apoderant del seu cap, i era com una espiral: quants més nervis tenia, més ràpidament queia. Al seu voltant, una mena de nit ennuvolada, sense estrelles, però ara ja tenia la seguretat que no era en cap cel, perquè allò no s’acabava. Va veure un punt de llum sobre el seu cap, i es va preguntar si s’havia mort i l’havia de seguir, i després d’uns minuts es va adonar que tant era, que li era impossible anar cap amunt. I va decidir que es relaxaria, i que es prendria aquella caiguda com si fos una atracció de fira. Tan bon punt va tancar els ulls, va sentir com s’aturava lentament, i poc a poc tornava a pujar. Va decidir aprofitar aquell moment de calma per gaudir de la situació, i va seguir amb els ulls tancats, pensant que potser així arribaria a la llum. I quan va obrir els ulls, tot era blau cel, i la llum era cada cop més grossa. No sabia si s’estava acostant a aquella resplendor o bé era al revés i la llum se li acostava. I va arribar-hi, i es va adonar que no era una sortida. Que era un mirall.

No sé per què hi he anat. Les 10 del matí, i jo sense ganes de tornar a casa. Els auriculars porten hores sonant sense parar i estan gairebé sense bateria, però no els vull aturar. Enfilo camí no sé ben bé cap a on fins que arribo al centre, i un cop allà em torna a assaltar la pregunta. Què faig? On vaig? Miro amunt, allà està la resposta. Fa més de 9 mesos que no hi pujo, però dubto que hagi canviat. Començo a pujar i pujar, i m'equivoco de camí, i sento l'aire humit que es barreja amb la claror del sol, i decideixo no tornar enrere i pujar pel dret. Un petit esforç i ja he arribat. No hi ha ningú. Els aspersors funcionen, hi ha formigues, les pedres estan calentes, gairebé cremant, i veig com un parell de sargantanes s'amaguen al meu pas. Camino per sobre les pedres, fent equilibris per no caure, i sota meu hi ha tot el que conec tan bé. Les mateixes cases que configuren el meu camí vistes diferent. Recordo l'últim cop que vaig ser aquí sola, tenia un negatiu en blanc a la mà i sonava Eiti Leda. Aquest cop sona Universos Infinitos quan m'estiro i tanco els ulls, mentre el vent m'acaricia i el sol m'escalfa poc a poc la cara. La música segueix sonant, aleatoriament, mentre observo els núvols i les muntanyes i el cap de la gent que passeja uns quants metres més avall. De cop i volta, d'entre totes les cançons que tinc, sona Eiti Leda. És com una senyal, és hora de començar a baixar. Porto una hora i mitja aquí dalt, entre el cel i les roques plenes de margarides. I baixo corrent, mentre la cançó es fon amb el xiulet del vent a les meves orelles. No faig cas d'una noia que em mira extranyada, segurament preguntant-se per què corro. No paro de córrer fins que arribo a la carretera, i tinc la sensació d'aterrar en un planeta desconegut que s'anomena vida real, i penso que cap de les persones que passa en cotxe, o que se'm creua posant cara de pressa, no pot ser conscient de la felicitat que m'omple ara mateix.

En el fons m'encanta aquesta felicitat intermitent. Aquesta sensació que tot anirà bé, malament, bé, malament, bé. Aquestes margarides que es queden sense pètals mentalment. L'eufòria que es barreja amb els nervis, amb l'entusiasme i amb la por. I tu, que has tornat al teu lloc, que és ben endins del meu cap, i torno a pensar que serà difícil treure't d'aquí. Serà molt difícil. I, un altre cop, toca prendre decisions que canviaran coses. I em fa por però sóc feliç perquè, de moment, ets aquí. I tinc ganes de fer-te feliç, i sé que no és fàcil però sempre m'han agradat els reptes. I m'encanta haver recuperat aquelles cançons que havia desat al fons dels records perquè em recordaven a tu, i que les noves que no vas tenir temps de fer-te teves també m'hi recordin. M'agrada omplir-me de records el protagonista dels quals ets tu, tu i tu. Tu i la pluja, tu i les llums de Nadal de Barcelona, tu i el meu mp3 ple de música que no t'agradava, tu i la teva mirada que em feia sentir més especial que ningú. Omplir-me de totes aquelles promeses que no vam complir, que encara no hem complert. Omplir-me de tu i omplir-te de carícies. Abraçar-te i sentir-me part de tu, i sentir-te part de mi, i deixar de ser tu i jo i convertir-nos en nosaltres.

creo que voy a empezar a romperme.

A vegades penso coses estúpides. Per exemple, què passaria si em convertís en una fruita? com pot ser que els núvols tinguin tan equilibri que no caiguin fins que comença a ploure? Per què hi ha fanals grocs i fanals blancs? com deu ser tocar un núvol? quin gust té la felicitat?... Penso que la felicitat deu tenir gust d'alguna cosa ben concreta, per exemple xocolata. Que quan ets feliç no t'hi fixes perquè ets tan feliç que no penses en quin gust té, però que té gust de xocolata. O bé de pluja. Em pregunto si algú s'ha fixat que l'aigua de pluja és màgica i que té gust d'aigua màgica, no és com beure de l'aixeta... Tot i això, no crec que tingui gust de felicitat. Em penso que el gust de la felicitat és diferent en cada persona, i penso que es pot tastar la felicitat dels altres, també. I crec que la meva també ha estat tastada, i que té gust de tot una mica, de pluja, de cel, potser fins i tot de poma, però sobretot de felicitat... I n'he tastat d'altres i és agradable saber que hi tinc alguna cosa a veure, en aquella felicitat; i quan ho penso, a vegades, tinc ganes de repetir.


smile.

y aún así, te reirás...

Dies de colors

(m'agrada veure això des de la meva habitació)

Purpurina daurada

Tot brilla. L'aigua no para de caure sobre de tot. Cau sobre la sorra ja molla, sobre el tobogan, sobre els gronxadors. I la llum dels fanals s'hi reflexa i fa que sembli que una capa de purpurina daurada hagi caigut sobre el parc. I no para de brillar, i l'aigua cau cada cop més ràpid, i per un segon sembla que plourà així per sempre i el món s'inundarà i ens convertirem en peixos. I el so de la pluja quan cau ja no existirà, només hi haurà silenci. És per això que no vull ser un peix, perquè una de les coses que més m'agraden de la meva vida humana és el soroll de la pluja. I és per moments com aquests en que una s'adona que val la pena ser un ésser humà i poder escoltar com la pluja cau mentre el món està cobert de purpurina daurada.



16/4/09, 01.25h

como generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna.

És curiós que a causa de terceres persones i de coses d'aquelles que passen hagi recordat que tinc un blog. És bastant típic en mi oblidar les coses, suposo que devia oblidar la contrasenya i progressivament deixar-hi d'entrar. De totes maneres m'ha fet ilusió retrobar el meu blog que va durar un dia. D'alguna manera es pot dir que les coses han canviat molt i que segueixen exactament igual.

No sé com he arribat a la conclusió que, com sempre, sóc més feliç que mai. Però com sempre tinc preguntes estúpides que em volten pel cap fins que surten... I quan surten i sento la meva veu preguntant coses estúpides, em sento estúpida jo. I què? Què seria el món sense estupidesa, sense espontaneïtat, sense totes aquelles coses que fem sense passar, que diem sense adonar-nos-en?

Em sento rara i tinc ganes de volar (com sempre.)

:)