contrastos

Ho estic pensant i aquest 2012 ha donat molt de sí:
El vaig començar a Ordis, a l'Alt Empordà, jugant a fet i amagar amb el meu Max i els nostres amics per tot el poble, en un dels millors caps d'any que recordo. Després de fer els reis a Manresa vaig tornar a Sheffield per passar-hi el meu últim mes (que va ser un dels millors i, alhora, un dels pitjors; que vaig aprofitar al màxim tot i la tristesa de saber que m'hi quedava poc temps).
El Max i la Clàudia van fer que la meva depressió post-Sheffield fos aguantable, i vaig començar a passar molt poc temps a casa. El viatge de 48 hores a Londres amb la Clàudia i l'anada a Brussel·les a visitar la meva cosina Míriam i el meu amic Arnout també em van fer les coses més fàcils, encara que en el moment semblessin complicades.
Després de saber que ho havia aprovat tot, vaig reservar els bitllets d'avió per anar a visitar la Maria a Alemanya, i així és com vaig començar el juliol a cavall entre Leipzig i Nuremberg, envoltada de gent meravellosa que vull tornar a veure aviat.
L'estiu ha estat increïble i horrible alhora; les males notícies que arriben després del meu aniversari són compensades amb estones perfectes acompanyada de qui m'estimo més al món: el Max, l'Ari, la Clàudia, la Maria. Anar al riu, a la platja, a la piscina, no parar quiets ni un moment; aquesta és l'estratègia perfecte per fer-me oblidar el món, i ells ho van aconseguir ben fàcilment.
I després de l'estiu, el malson es va esvaint en l'aire i la pols que aixeca la mudança i la il·lusió que em provoca complir un altre dels meus somnis: viure a Barcelona. Des que visc amb el Max, el Bernat, la Maria i la Cristina corro per agafar el tren més d'hora i així arribar 10 minuts abans a casa. Des que m'adormo abraçada al Max, és normal que em desperti amb un somriure.
I com no he de somriure, si quart de carrera és el curs més perfecte del món? Grans professors i grans assignatures i moltíssima literatura que m'estan fent estimar la meva carrera com no ho havia fet mai.
I tant bon punt van començar les vacances de Nadal, córrer cap a l'aeroport per agafar un avió cap a Alacant, on m'esperaven l'Anna i l'Aki, les meves companyes de pis/germanes/millors amigues de Sheffield, les meves preferides, les que em feien somriure sense haver-s'hi d'esforçar mai i les que m'acompanyaven en tot. I després d'uns dies frenètics a Alacant, uns dies frenètics amb l'Aki, que comencen a Barcelona, segueixen a Manresa i a Ordis i acaben a l'aeroport de Barcelona, una setmana i mitja després, entre llàgrimes perquè ella tornava al Japó, però amb la infinita felicitat d'haver compartit uns dies genials.
I l'any s'acaba com va començar, a Ordis, celebrant l'aniversari del Max amb tots els nostres amics, menjar i regals i molta felicitat perquè aquest any ha tingut moments MOLT dolents, però també de boníssims i creieu-me: malgrat tot, jo no en canviaria ni un segon.
Molt bon any nou :)

No recordo com és ser a Anglaterra...

No recordo com és no ser a Anglaterra...

explora'm, mira'm, recorre'm, ressegueix-me, perfila'm. tasta'm. acaricia'm, toca'm, abraça'm. acosta-te'm. pensa'm, somia'm. enfada'm, alegra'm, agafa'm, estudia'm. observa'm. llegeix-me. intriga'm. desperta'm. perdona'm, estima'm. escriu-me. atura'm. anomena'm. segueix-me, beu-me, veu-me. crida'm. enforteix-me. desembolica'm, descorda'm, desfes-me. enten-me. recorda'm. dibuixa'm, somriu-me, respira'm. protegeix-me. compon-me. escalfa'm, xiuxiueja'm, coneix-me. escolta'm. sent-me.

vull ser egoista i demanar-te que no marxis i jurar-te que no estàs sola i dir-te que t'estimo i demanar-te que no marxis perquè si te'n vas tan lluny segurament em trencaré per la meitat i vale que jo sí que me'n vaig però pots venir amb mi si et ve de gust però sisplau sisplau no marxis perquè si marxes em moro perquè necessito saber que ets aquí i sé que sona egoista però és que sóc així i et necessito aquí i no marxis si us plau

Hi ha una cosa que em té completament intrigada: què passaria si et digués que et trobo a faltar? Probablement pensaries que m'estic rient de tu, i estaries completament equivocat. Potser ni tan sols em respondries, o bé em miraries i deixaries anar una de les teves rialles amargues i un cop més em preguntaria d'on treus aquest cinisme tan i tan gran. És tan gran que és el que més se't veu, i et caracteritza molt, i és estrany veure com es fon amb la tendresa que només deixes sortir poques vegades. El més segur, però, és que em diguessis que és tot culpa meva. Que no vas ser tu, que vaig ser jo. Que la decisió va ser meva i que, si t'has allunyat, ha estat perquè jo he volgut. I tindries raó.

... y se me dibujó media sonrisa en la cara
y, al segundo, rompí a reir.
y antes que me diera tiempo a terminar la carcajada
rompí a llorar
y no tenía ni idea de lo que sentía ni nada
pero las lágrimas sabían raro.

as I close the door I wish you goodnight
and you better make sure that bed bugs don't bite your apple.

Your Ex-Lover Is Dead

Avui he pensat en tu perquè és el teu aniversari. I he pensat que feia temps que no creuaves el meu cap. L'últim cop que et vaig veure em vas deixar pensativa un parell de dies. No queda res de tot allò, res de res, només com d'estrany se'm fa no recordar perquè t'estimava tant. Suposo que mai, mai, la meva ment no m'ha putejat més. Sí, aquesta és la paraula. Perquè ara que ha passat una mica de temps i ja no tinc 15 anys m'adono que no estava enamorada de tu. No estava enamorada de tu en absolut, només estava enamorada d'un noi ros que no hi era i que amb prou feines coneixia i que tenia un nom maco. Estava totalment enamorada dels minuts que vam passar compartint una piruleta i del fet d'haver-me de posar de puntetes sobre les converse noves per fer-te un petó. Però cada cop dubto més que tu aportessis més que això. L'únic que en realitat em tornava boja era la idea que m'havia fet de tu. No estic enfadada, només una mica dolguda, i no amb tu. Tu, en realitat, no en tens la culpa. Eres tan nen i tan estúpid com jo, i estaves tan poc preparat per tot allò com jo. Si quan vas marxar vaig passar-me mesos i mesos torturant-me, és perquè jo vaig voler. Ja ni tan sols tinc el dubte que acostumava a tenir-me capficada quan estava enamorada del tu que jo havia fabricat. Ja no vull saber si a vegades recordaves que jo existia.
Felicitats :)

Demà desapareixo un altre cop. Ja no és estrany. El meu llit està més acostumat a aguantar piles de roba i apunts que no pas a tenir-m'hi dormint a dins. Em sembla que, quan marxi, només trobaré a faltar el meu coixí petit, però ja ni tan sols això és imprescindible. Poc a poc noto com no em queden lligams. Quan tenia 12 anys, la meva mare va pujar el Jordi a les golfes. Era el que més estimava en el món, el Jordi i el meu coixí petit, i no em podia imaginar dormir al meu llit sense ell. I un dia d'institut, sense més ni més, va passar d'estar als peus del meu llit a ser sota una bossa de plàstic gegant a les golfes. Ni tan sols vaig protestar excessivament, sabia que tots dos no hi cabíem, però encara em dol cada vegada que hi penso. I ara només em queda el coixí petit, de veritat, és l'únic que em queda.
I me'l puc endur a tot arreu.

El que vaig entendre: L'Alba és important.
El que realment vas dir: L'opinió d'algunes persones m'importa una mica.

(Per si algú encara dubta del meu egocentrisme.)

A vegades tinc ganes d'escriure, però quan agafo la llibreta i el boli només em surten trossos de cançó. Ni tan sols són meves, ja existeixen, algú altre se les ha inventat i hi ha posat una melodia i les ha instalat al meu cap sense voler; i escrites en diagonal sobre els quadrets blaus de la llibreta queden ridícules i fora de lloc, sense sentit, absurditat en forma de lletres. Potser he de trobar el que em fa venir ganes d'escriure, que no n'hi ha prou amb pensar que el fet de tenir un boli serà garantia que el teu cervell construeixi frases amb coherència i cohesió i, sobretot, sentit. Però en realitat és igual, no importa, no m'importa, no té la més mínima importància (ja sé que acabo de dir quatre cops el mateix, això també m'és igual, i tampoc no importa ni m'importa ni té importància). La qüestió és que, a vegades, tinc ganes d'escriure.

La meva vida no és dúctil, ho estic descobrint a poc a poc. És estrany, jo estava convençuda que sí. Que no només era dúctil sinò que a més era de plastilina, completament adaptable. Que podia absorbir tot el que calgués. I costa adonar-te que no, que tot té un límit i que arriba un moment en que ja no hi cap res més, que necessito espai vital i que hi ha massa gent. Però no hi puc fer res, sóc incapaç de dir qui sobra i qui no, de senyalar algú amb el dit i dir-li "fora, que no hi caps, aquí". No és del meu estil, tampoc. Estic massa acostumada a que sigui el temps qui ho faci per mi, el temps i la meva força de voluntat sota zero. I és difícil decidir qui se'n va i qui es queda. Potser el més fàcil és que me'n vagi jo. És l'única manera de senyalar algú i dir-li "tu et quedes amb mi".

Últimament m'he acostumat a escriure el que penso (i, a vegades, el que sento) en anglès. I ara, de cop, vull posar-m'hi en català, perquè és ben obvi que és més fluït, més natural i més meu, però no em surt res. I penso en el modernisme i en la creència que només és possible expressar els teus veritables sentiments en la llengua materna. Però em creua el cap un pensament, així, com una estrella fugaç: escriure en català és molt més fàcil... sempre que vulgui ser transparent. Potser per això em sento més còmode en l'anglès, últimament. Perquè no m'identifico en el que escric i crea un mur entre el món i jo. Doncs quina xorrada. M'he d'acostumar a no escriure el que no vull escriure, i ja està, canviar de llengua no és la solució. Que potser en anglès l'Alba no és 100% Alba però continua sent l'Alba.
Apa, de vegades va bé una miqueta d'autocrítica.

M'has deixat rara. L'iPod ha decidit que de totes les cançons del món havia de començar reproduint All my loving. I he decidit deixar-la sonar i tancar els ulls però ningú no m'ha fet cap petó. Però una mica més tard m'han regalat una pasta de mel, i ha estat bonic. Em sento imantada. Simple y eficaz, el roce de tus dedos me ha magnetizado. No pot ser d'una altra manera. M'he trobat el Ricard i m'ha deixat provar el te calent i he pensat en com de curioses eren les casualitats. Durant un any no ens vam veure, i ara dos cops en tres setmanes. Avui, mentre sonava All my loving, després de deixar-te a l'estació; i fa tres setmanes, quan vaig arribar a Manresa amb el bus que havia agafat després de fer-te l'últim petó a Girona, i sonava Help, el Help de Love que era una casualitat en si mateix. I les casualitats són boniques, a vegades, fan que els dies siguin macos. I avui ha estat un dia maco, com tots els dies que comencen amb tu sota el meu edredó.

Després d'un moviment gairebé imperceptible envers la meva mà esquerra, la teva mà dreta ha decidit no acostar-se més a mi. Gràcies, sé que te'n mories de ganes. No, tampoc vull que em miris i em diguis que sóc preciosa. Perquè no tinc ganes d'aguantar-te la mirada i descobrir llàgrimes als teus ulls i perquè últimament, com més m'ho diuen, menys m'hi sento.

Cry, baby, cry

Ha entreobert els llavis i m'ha semblat que quan deia vint-i-dos d'octubre ho deia amb les dents, amb les seves dents immaculades i perfectes, i no pas amb la boca. I ha estat com una gerra d'aigua freda al clatell, i no he pogut evitar pensar que avui no era precisament el millor dia de la meva vida. I aleshores he sortit d'allà, ni que fos per perdre de vista aquell entorn blanc fluorescent, i amb els auriculars ben ficats a les orelles he començat a caminar cap a casa sota la pluja. Vint segons després, s'ha acabat la cançó que escoltava. I en aquell moment s'ha confirmat la màgia de tenir la música en aleatori. Just en el moment en que ha començat a sonar Cry, baby, cry, la pluja ha pujat d'intensitat. Semblava que el món s'inundés, en un segon s'han creat rius en el que abans eren carreteres amb una mica de pendent i la poca gent que hi havia pel carrer ha desaparegut. I m'he sentit com si res dolent em pogués passar. I he seguit cap a casa, observant el cel -que estava completament groc, com si el món s'anés a acabar en qualsevol moment, com s'hagués calat foc darrera els núvols, i feia un efecte preciós reflexat a les gotes que cobrien els cotxes i a les carreteres molles- i escoltant les seves veus. I quan s'ha acabat la cançó l'he tornat a posar i he caminat més lenta, retardant el moment d'arribar a cobert.

Deu minuts més tard, mentre treia les claus de casa, completament xopa, no he pogut evitar pensar que la vida és meravellosa, malgrat tot. I que tot compensa. I que no és gens difícil ser feliç.

me'n vaig
i em fa ilusió desaparèixer del món, encara que només sigui una setmana.
però també tinc ganes de tornar :)

Sóc veritablement obsessiva pel que fa a depèn quines cançons. Tenir-les en repeat i escoltar-les una tarda sencera, o dies i dies, que durant setmanes no soni res més que aquella cançó al meu iPod, que em faci mandra engegar l'Spotify si puc fer doble click sobre la cançó i s'obre el reproductor disposat a passar-se el dia cantant-la. Em molesta que això passi amb algunes cançons, potser per por a avorrir-les, potser per por a fer-les massa meves. Més meves del que ja són. Però és inevitable escoltar-la abans d'anar a dormir. No hay manera humana de escapar.

dos cors bategant a deu mil per hora
a cent quilòmetres de distància
jo els sentia tots dos
i la teva veu
i la meva respiració.
voler-te tenir
més que cap altra cosa al món
i adormir-me somrient
sabent que penses en mi
com jo penso en tu.