contrastos

Ho estic pensant i aquest 2012 ha donat molt de sí:
El vaig començar a Ordis, a l'Alt Empordà, jugant a fet i amagar amb el meu Max i els nostres amics per tot el poble, en un dels millors caps d'any que recordo. Després de fer els reis a Manresa vaig tornar a Sheffield per passar-hi el meu últim mes (que va ser un dels millors i, alhora, un dels pitjors; que vaig aprofitar al màxim tot i la tristesa de saber que m'hi quedava poc temps).
El Max i la Clàudia van fer que la meva depressió post-Sheffield fos aguantable, i vaig començar a passar molt poc temps a casa. El viatge de 48 hores a Londres amb la Clàudia i l'anada a Brussel·les a visitar la meva cosina Míriam i el meu amic Arnout també em van fer les coses més fàcils, encara que en el moment semblessin complicades.
Després de saber que ho havia aprovat tot, vaig reservar els bitllets d'avió per anar a visitar la Maria a Alemanya, i així és com vaig començar el juliol a cavall entre Leipzig i Nuremberg, envoltada de gent meravellosa que vull tornar a veure aviat.
L'estiu ha estat increïble i horrible alhora; les males notícies que arriben després del meu aniversari són compensades amb estones perfectes acompanyada de qui m'estimo més al món: el Max, l'Ari, la Clàudia, la Maria. Anar al riu, a la platja, a la piscina, no parar quiets ni un moment; aquesta és l'estratègia perfecte per fer-me oblidar el món, i ells ho van aconseguir ben fàcilment.
I després de l'estiu, el malson es va esvaint en l'aire i la pols que aixeca la mudança i la il·lusió que em provoca complir un altre dels meus somnis: viure a Barcelona. Des que visc amb el Max, el Bernat, la Maria i la Cristina corro per agafar el tren més d'hora i així arribar 10 minuts abans a casa. Des que m'adormo abraçada al Max, és normal que em desperti amb un somriure.
I com no he de somriure, si quart de carrera és el curs més perfecte del món? Grans professors i grans assignatures i moltíssima literatura que m'estan fent estimar la meva carrera com no ho havia fet mai.
I tant bon punt van començar les vacances de Nadal, córrer cap a l'aeroport per agafar un avió cap a Alacant, on m'esperaven l'Anna i l'Aki, les meves companyes de pis/germanes/millors amigues de Sheffield, les meves preferides, les que em feien somriure sense haver-s'hi d'esforçar mai i les que m'acompanyaven en tot. I després d'uns dies frenètics a Alacant, uns dies frenètics amb l'Aki, que comencen a Barcelona, segueixen a Manresa i a Ordis i acaben a l'aeroport de Barcelona, una setmana i mitja després, entre llàgrimes perquè ella tornava al Japó, però amb la infinita felicitat d'haver compartit uns dies genials.
I l'any s'acaba com va començar, a Ordis, celebrant l'aniversari del Max amb tots els nostres amics, menjar i regals i molta felicitat perquè aquest any ha tingut moments MOLT dolents, però també de boníssims i creieu-me: malgrat tot, jo no en canviaria ni un segon.
Molt bon any nou :)

No recordo com és ser a Anglaterra...