blackout

M’estàs fent odiar els dilluns. No perquè em llevi d’hora, ni perquè no siguis aquí, ni per la uni, ni pels deures, res d’això. No, simplement, que res no té sentit quan em desperto i tu no hi ets, i no és fàcil, no, no és fàcil concentrar-se a la classe quan tens una ment ninja, o voladora, o com li vulguis dir, una ment que no se sent còmode a les cadires de l’aula 5, i ni tan sols a les de l’aula dos encara que m’assegui just al costat de la finestra i plogui i ningú m’obligui a escoltar la professora de castellà. És difícil, de veritat, no sé si mai ho has intentat, però costa una barbaritat intentar parar atenció quan la teva ment vola més enllà dels arbres i vagi cap al nord, cap al nord, i retrocedeixi vint-i-quatre hores i de cop i volta la classe desaparegui i torni a despertar-me sota el teu edredó, entre els teus braços, i tot faci olor de tu, i em mori de ganes de menjar-te a petons i de cop i volta torno a tenir l’oració subordinada més llarga del món a mig apuntar en un full de llibreta sobre la meva taula.

10.28am 3/5/10