blackout

em surten els textos parlant de gent que mai els llegirà en segona persona. així que et pregunto:

creus que pots decebre una persona que no saps ni que existeix?

sé que encara que sabessis que penso això t'importaria una merda, i sé que seguiràs tenint el teu somriure però no és tan fàcil gaudir-ne si no estic segura de si és natural. els teus somriures m'agraden però només si són nets. que sembli que siguis el que millor s'ho passa de tots pot deixar de tenir mèrit si no tens el cervell al 100%, ni més ni menys. aquest és un tema que intento evitar perquè em ralla. tu no. tu no hi havies de caure. m'és igual que et guanyis la vida fent feliç a la gent, m'és igual. Pensa, pensa, pensa. Ho necessites? Perquè jo crec que necessito que algú em digui que això no és la vida i que queda algú REAL al món.

(mentre en dani tocava limousinas pensava en un nen i una nena vestits amb traje verde y bambas a reacción. i va ser inevitable. i sóc conscient que no és normal que m'afecti tant.)