blackout

miro enrera i veig un dia perfecte. perfecte en el sentit que tots els esdeveniments s'han encadenat, un darrera l'altre, per fer que les hores fossin molt agradables. i això, els dimecres, s'agraeix. perquè a vegades es tornen massa llargs. i, de cop i volta, m'adono que no hi ha manera humana de definir el que sento per aquest parell de persones massa genials per aquest món. per molt que digui que els estimo, crec que va més enllà d'estimar, que és una amistat tan sòlida que res la podrà esborrar, i n'estic infinitament orgullosa, del meu mico pèlroig, del meu hàmster anglès, del lligam tan sòlid que ens uneix.

miro endavant i no m'ho puc creure. tinc unes ganes boges que sigui dissabte, per tota la gent bonica, boniquíssima que veuré. i després, diumenge dormiré, i dilluns... serà molt especial, n'estic segura, i també sé que tot anirà bé. perquè elles m'importen moltíssim, i em sento naturalment embolicada a tot el que els hi pugui arribar a passar, a tot el que les lliga. i després dijous, dijous, dijous. les ganes que tinc de dijous són indescriptibles. i sé que el temps farà com sempre i s'estrenyerà i semblarà que, després de cinc minuts de dijous, siguem dilluns de nou. i el seu aniversari. i a començar de nou, més hores d'alemany, però per fi tocar la traducció. i la setmana no es farà llarga, i de seguida serem divendres i oh, un altre cop amb ell, amb ells, i l'endemà sumarà només un dia inoblidable més en tota la llista de diesinoblidablesd'aquesfebrer. i el cap de setmana següent la fira, una fira que porto endins, arrelada, i que aquest any no viuré des de dins, però que segueix sent la meva fira. i veuré gent massa maca, i entremig, un concert que serà genial. i, amb la fira de l'aixada s'acabarà el febrer, però no les meves ganes de viure, de passar-m'ho bé, de gaudir de cada dia, de fer que tots els mesos siguin tan perfectes com aquest febrer inoblidable que m'espera.