blackout

No diré que et trobava a faltar. No puc dir això, perquè en el fons sempre ets dins meu i saps que et reservo un raconet dels meus pensaments per estar amb tu permanentment. Encara que passin els mesos i no sentis la meva veu, ni em vegis, penso en tu. Puc dir que trobava a faltar un somriure com el que tenies a la cara quan m'explicaves com t'anaven les coses, malgrat l'estrés, malgrat tot el cansament que portaves (que portàvem) acumulat. Trobava a faltar la teva veu dient-me que tot va bé, genial, millor que mai. Trobava a faltar les mil abraçades que hem compartit. I també la teva família... que sempre he sentit meva. Trobava a faltar el teu llit, que ens ha sentit parlar en veu baixa milions de cops. Trobava a faltar la manera com et mous, tan característica, i com sempre aconsegueixes que se't quedi mirant i aleshores em mires i somrius i sento com si tinguéssim dotze anys i el temps s'hagués aturat en el moment just en que vas entrar de ple en la meva vida. I et vull agafar fort i no deixar-te marxar, aturar la distància que sembla que s'allargui cada dia més, dir-te que el temps es pot aturar, que res no té importància si ets aquí, que deixem un moment de banda tot el que ens preocupa, encara que no ens preocupi res, perquè ara només tinc ganes de dir-te que ets molt més important per mi del que mai t'he demostrat.