20/9/09

I tots dos estàvem molls a causa de la meva obsessió per la pluja. De la meva obsessió per fer-te petons sota la pluja. I la pluja no havia parat, encara. Seguia caient a raig, a centenars de quilòmetres per hora, just a dos metres de nosaltres. El soroll que feia ho inundava tot, la llum canviava d'un segon a l'altre. I tu m'abraçaves tan fort que vaig deixar de sentir la pluja al nostre costat, no sentia res del fort que, sense voler, em tapaves les orelles. I era fantàstic, per un moment, no sentir res més que el contacte de les mànigues de la teva camisa amb les meves orelles. Sentir-te. Sentir-te amb els cinc sentits i mirar-te i fer-te un petó perquè sí, perquè la vida és perfecte quan plou i ets amb mi.

3 comentaris:

  1. la vritat és que encara que usualment no m agradi massa la pluja, els cops que he barrejat pluja, girona i tu han estat completament magics... (LLL)
    i avui no ha estat una excepció *.*

    era guai el lloc aquell en realitat, amb la part oberta al mitg, amb la pluja quedava.. *__*

    hi hem de tornar
    ja saps que toca :)

    t'estimo mooooltissim*.*

    ResponElimina
  2. BUAH!! que bonic *__*

    Quina passada com escrius (L)

    ResponElimina