6.48 am

Alguna cosa en aquella llum groga que es barrejava amb el blau fosc de la nit em feia sentir que era la persona més afortunada del món. Els peus em penjaven, el fred que m’enrogia les galtes em donava una sensació contradictòria de vitalitat. Em sentia viva. Les ruïnes del castell on estava asseguda presidien una extensió de terreny immensa, i davant meu, un mar de boira cobria la depressió central. La boira era tan espessa que semblava com si tots els núvols haguessin baixat ran de terra, perquè al cel només hi havia milers de colors barrejats de manera tan caòtica com perfecta. I, en el silenci de l’alba, només sentia els batecs del meu cor. El vent m’apartava els cabells de la cara i em congelava de cap a peus, però no tenia cap mena d’importància. El paisatge era perfecte, muntanyes per un cantó, boira per l’altre, el sol prenent possessió del cel; però tot i així vaig tancar els ulls i vaig concentrar totes les meves emocions a no trobar-te a faltar, a recordar que només portem una setmana sense veure’ns i demà passaré el dia amb tu. I he pensat que la meva felicitat completa seria possible si tu estiguessis al meu costat compartint la perfecció del moment amb mi.