blackout

És curiós perquè he aplicat l’adjectiu “inoblidable” a molts matins des que “Un día en el parque” va passar a ser una de les nostres cançons i, tot i així, no puc evitar pensar que el més inoblidable de tots és el que vam passar a Montjuïc. Perquè el vent ens despentinava i semblava que estiguéssim a punt de caure, però no importava. No importava res més que tu i jo, i els petons, les carícies, els teus cabells entre els meus dits, jo entre els teus braços, tu entre les meves mans. Les meves cames sobre les teves, els teus llavis sobre els meus, i els minuts que passaven pel nostre costat amb comptagotes, com si s’hagués complert el nostre desig d’aturar el temps. I abraçades, i somriures, i sentir que no em vull separar de tu. Sentir que això és el que vull, vull un altre petó i un altre t’estimo a cau d’orella, vull que no em deixis anar, vull que mirem el mar des de mil llocs especials més, que ens enxampi una tempesta enmig del no-res. Mirar cedés, jugar amb la nintendo, compartir ampolletes d’aigua, comentar revistes i llibres. I no puc evitar pensar que, si això és la meva vida amb tu, m’encanta. M’encanta com sona el meu nom quan ets tu qui el diu, m’encanta el tacte de les teves mans. M’encanta sentir com s’escolen les hores, i com el meu nivell de felicitat és directament proporcional a l’estona que passo amb tu. I encara que ja me l'hagis "quitado", sé que el guardaràs bé, per això ahir sí que "lo llevaba encima" :)